Homenatge a Bea ( capítol final)

Un altre cap de setmana sense activitat. A part de ser les festes de "poble", la Mercè, he patit una grip amb febre que no m'ha deixat sortir tot i que havia quedat per anar a Montgrony.
Aprofito per fer la darrera part de l'homenatge a la Bea després de l'operació de Galindó de fa cinc mesos.

Em vaig quedar al Juliol del 2007, iniciació al barranquisme i amb un "Alien" que després es dirà Pau. Evidentment, aquell estiu ens plantegem sortidetas a prop de casa. Primer anem a passar uns dies a Andorra, i aprofitem per fer algunes ferrades com el Tossal Gran d'Aixovall, la Canal de la Mora, la Canal del Grau i la de Racons. I ens quedem amb les ganes del Bony d'Envalira.

Després anem a passar uns dies a Guara, on s'atreveix amb un barranc senzill, la Peonera Inferior, acompanyats del Jordi, la Sandra, el Paco i un antic company.

De tornada a casa anem a fer una visita a Montserrat, al barranc del Clot de Cargol.

Poc després, al Setembre, anem a la Canal Roja o Tres en Ratlla. Aquest cop acompanyats pel Ruben i la Mireia.

Amb les primeres neus cap al Bastiments (2881 mts. ), amb el Jordi, la Sandra, l'Ivan i la Vane. Octubre 2007.

I al Novembre a la cara nord del Cadí, al pic de Comabona (2547 mts.), amb els mateixos companys.

El següent va ser el Costabona ( 2507 mts.), on ja va notar l'excés de pes.

A partir d'aquí sortidetas a muntanyes més petites, Montserrat, Montnegre, Montseny,.....

....fins que surt en Pau, març 2008. Un mes de repòs i torna a la muntanya començant amb la Mola de St. Llorenç, moltes sortides a Montserrat per acompanyar-me a escalar, a Guara a fer barrancs, a els Ports, per Andorra, al Montseny, Collserola, Garraf, .... sempre acompanyats d'en Pau, tret d'algunes escapadetas a escalar a Montserrat, una al Puigmal ( 2910 mts.) acompanyats del Jordi el 22 de Desembre del 2008.

Un parell al Pedraforca ( 2498 mts.), la primera al Febrer i sense cim pel mal estat de la neu i la segona al Març, amb cim i acompanyats del Loren i de l'Espi.

I la setmana següent a la cara nord del Gra de Fajol Gran (2708 mts.).

Pocs dies després passa pel quiròfan i comença una temporada de baixa. Una bona recuperació i la passió per les muntanyes han fet que pugui sortir abans del previst, tot i que encara no està recuperada i té un tema pendent, el de l'escalada.

Salut a tothom i petons per la Bea.

Ferrada de les Agulles Rodones ( IIª part )

Després de passar un cap de setmana llarg, el de la Diada, i sense gaire activitat tret de petites sortides familiars. Aquest també es presenta sense plans.... Per sort, al final ens podem escapar a la muntanya.

La intenció és que Bea provi d'escalar per veure cóm li respon el peu, però després de ficar-se el peus de gat ho descartem. El següent objectiu és acabar la ferrada que vam començar fa un parell de setmanes, les Agulles Rodones. S'apuntan també el Ruben i el Victor.

Comencem el recorregut on ho vam deixar, pugem a la tercera agulla (el Tetó) per uns graons, flanquegem i tornem a passar a la Torre pel pont on ho vam deixar l'altre vegada.

D'aquí seguim per un tram vertical i ens trobem el pas de l'agulla petita, dos cables que uneixen l'agulla on ens trobem amb el següent tram de paret.

Continuem per la paret fins a trobar un ràpel d'uns 20 mts., amb l'opció de parar-te a la meitat i fer una tirolina de 22 mts. Un cop a terra seguim el camí més evident, amb algun punt blau, que ens porta per la cresta fins que veiem un altre tram equipat. La Roca Llisa. Comença vertical...

...i segueix un flanqueig amb algun tram desplomat....

...fins a un ràpel de 17 mts. ( poso la foto perquè no surto en cap més).

Un cop a terra un altre cop, seguim un corriol fins al camí que puja per la canal i tirem cap avall seguint algun punt blau, fins a trobar, a mà dreta, la següent agulla El Central. Comença flanquejant fins a una petita canal i després vertical i flanqueig desplomat fins al ràpel. Uns 10 mts. abans d'arribar a terra trobo un cable que flanqueja cap a l'esquerra, l'agafo, i esperant a que baixin els companys m'adono que la tempesta que fa estona que sentim s'apropa cap a nosaltres. Indico que baixin fins abaix per sortir el més aviat possible. Jo torno a flanquejar cap al ràpel i a patir un altre cop: ATENCIÓ!!! hi ha un tram de cable mig trencat, aquest pas s'hauria d'assegurar amb corda.

De tornada ens afanyem tot el que podem, això si, fem una paradeta per contemplar el meravellós Arc de Sant Martí que arriba fins a St. Feliu de Guixols.

Al final ens mullem una mica i amb el cotxe fins i tot parem una estona perquè no es veu res per la quantitat d'aigua que cau. Sort que no ens ha enganxat en un altre lloc.

Està clar que haurem de tornar a la "Ferrata Maldita".

Salut.

Roca Gris, via Esparraguera

Fa més d'un mes que no escalo cap via llarga i ja toca tornar a la feina. Amb l'Albertako escollim la via Esparraguera, ja una clàssica i bastant repetida. La via puja per l'esperó sud, té 185mts. i no passa del V grau, perfecte per comprovar que no se'ns hagi oblidat cap maniobra.


L'aproximació es fa des de la Vinya Nova i pel camí del Torrent del Pont, que passa pel costat mateix de la via. Aquesta comença al costat d'un arbre, uns 10 mts. per sobre del camí.

El primer llarg, de 35 mts., surt a buscar l'esperó, amb una roca una mica "cutre" però molt sanejada pel pas de cordades. Em trobo tres espits ( algun d'ells molt rovellat) i una reunió de dos parabolts una mica allunyats. Es fa be però millor no tibar massa d'algunes presses.

El segon el fa l'Albertako, i és similar però més vertical. 35 mts. on ens trobem un parabolt, dos claus i quatre bolts més. Atenció a la llastra de la dreta sortint de la reunió i a algunes roques més que no sonen gaire be quan les toques.

Al tercer la cosa canvia radicalment, un primer tram fàcil i un mur vertical amb una roca molt bona i grans presses, 25 mts. i quatre parabolts. Per arribar a la reunió s'ha de destrepar uns 3 mts., i es munta al coll amb el següent tram de paret. Li deixo a l'Albertako per que gaudeixi i en surt molt content.

El quart segueix amb una roca inmillorable, 45 mts. amb un primer tram més vertical i molt "disfrutón". I una segona part més tombada fins a la reunió, que es munta abans de passar al següent tram de paret. Sis parabolts.

De la reunió s'han de baixar uns 5 mts. fins a la canal, on comença el cinquè llarg. Uns 15 mts. de flanqueig ascendent a la dreta, amb la roca molt bona i un parabolt, que ens deixa al peu del diedre del darrer llarg.


Un cop aquí tens l' opció de baixar (uns quatre mts. a la dreta et trobes una reunió de la Mickey Mouse amb un sistema de ràpels) o pujar pel sisè llarg, 35 mts. per un diedre fàcil, però net i amb bones posibilitats d'autoprotecció amb friends i tascons. Li fa gracia a l'Albertako i com ja el vaig pujar fa uns anys amb la Bea, no tenim cap conflicte.

La baixada, aprofitant que no hem sentit a ningú escalant per la zona, la fem per la via Urquiza-Olmo amb tres ràpels i per la canal dels pollegons fins al camí. El més ràpid que podem perquè hem sentit forces pedres que queien d'algun isard que estava per la zona.

De tornada a casa, l'Albertako em deixa les seves fotos i em trobo una d'uns companys que no volen sortir a escalar amb mi, tot i que anem a fer vies fàcils. Aprofito per saludar-los i per veure si ens animem ( falta el Loren, que tot i estar més predisposat, no acabem de coincidir).

D'esquerra a dreta: l'Espi, el Julián, el Jose i l'Albertako descansant després d'una sessió bloquera a Targassone.

Salut.

Ferrada de les Agulles Rodones

Darrerament la Bea es troba molt millor del peu i, tot i que encara no li entren els peus de gat, ja es pot permetre fer alguna grimpada. Per això, cada cop més, em demana per fer alguna sortideta. Aquest dissabte ens escapem cap a la ferrada de les Agulles Rodones. Que tinc entès que és bastant dura i llarga, però et permet abandonar fàcilment.

Per arribar sortim direcció Solius des de la C-65, a l'alçada de la masia Mas Pla, girem a l'esquerra per entrar en una pista. Després a la dreta i a l'esquerra direcció Can Llaurador, on deixem el cotxe un cop passem la masia.

L'aproximació també és molt evident, seguim per la pista cap a les agulles, passem pel costat del menhir de Can Llaurador i arribem a un cartell on ens plantegen què fer......

.....ja que estem aquí anem a veure com està. 25 minuts de pujada i ens trobem els primers graons tallats i sense cable de seguretat, però més amunt sembla que estigui equipat. Ni ens ho pensem, tirem cap amunt. El primer tram es pot escalar fàcilment o pujar cap a la dreta fins a una vira que ens deixarà al començament de l'equipament, un tram curt però molt vertical.

Un cop a dalt ens trobem amb un pont "Himalayo" de 25 mts. que ens passa de l'Agullola a la primera agulla, el Llom.

Aquesta es puja per un tram vertical i flanquejant cap a l'esquerra.....

fins a trobar un altre pont, aquest tibetà i de 9 mts., que ens deixa a la segona agulla, la Torre.

Aquí ens trobem un petit desplom on no t'ho has de pensar gaire i un ràpel de 15 mts. fins a una repisa, on comença un flanqueig tècnic amb passos llargs que et fan suar de valent.

Un altre ràpel, aquest de 14 mts. ens deixa en uns cables al peu d'un altre pont tibetà de 22 mts. que ens porta a la tercera agulla, el Tetó.

Al final del pont ens trobem un camí que baixa, o puja? fins a terra, nosaltres flanquegem cap a la dreta fins un altre pont d'uns 20 mts., que ens torna cap a la Torre.

Un cop aquí i molt a prop de terra, el peu de la Bea ens diu que ja en te prou per avui, així que destrepem i ens preparem uns merescuts entrepans.

Baixem per la canal fins a trobar el peu de la via i d'aquí fins al cotxe pel mateix camí.

De tornada la Bea em proposa tornar d'aquí a pocs dies per seguir on ho hem deixat, així que tindrem una segona part.

De la ferrada haig de dir que és dura com tenia entès i està ben equipada, però de vegades tens la sensació de estar fent el ruc, pujant, baixant, passant a una agulla per tornar un altre cop a la mateixa però una mica més enllà....sembla més un parc d'aventura que una ferrada. Però tot i això val la pena fer-hi una visita (o dues), la Bea i jo segur que hi tornarem i d'aquí a no gaire temps.

Salut a tothom.

St. Llorenç de Munt, sector paret W del Cap de Mort

Aquesta setmana em truca en Mohawk per proposar-me una sortideta matinal a St. Llorenç. No sóc un gran amant de la zona, de fet, el darrer cop que vaig escalar per aquí em vaig lesionar per una pressa que se'm va trencar, però com fa ja uns anys que no sortim plegats, accepto encantat per la companyia.

El nostre destí és la paret Oest del Cap de Mort, on recentment ha reequipat algunes vies. Ens acompanyen la Bea i en Pau, que se'n van a fer una volta camí de la Mola.

Comencem ben a prop del cotxe, per la via Sopa de Patates V+, una mica "sobada" per estar tan a prop del però amb la roca acceptable.

D'aquí flanquegem i fem un segon llarg per la via Seconds Out ?. En Mohawk tenia entès que voltava pel 6c, però n'hi ha un parell de cantells trencats i la sortida és més difícil del previst, fa el que pot els dos primers bolts per seguir en lliure fins a la reunió. Em comenta que la roca no mata i jo ni em plantejo pujar per aquí.

Després anem a la via Tamango, amb un primer llarg (V+) de diedre i la roca que millora segons vas pujant (equipat amb bolts i un clau).

I un segon que comença amb uns metres verticals (V+), per suavitzar-se fins a la reunió. La roca molt bona tot i que m'he trobat la pols de taladro del recent reequipament. (dos bolts i reunió).

D'aquí dos ràpels fins a terra i en Mohawk prova i treu la veïna Districte Apatxe 6c, que li sembla més aviat 6b+ (recomanable entrar per la via Tamango). I jo, aprofitant la corda, faig la via Roquerols 6a i provo els passos difícils de la Districte Apache. Totes dues amb la roca...bona...si toques el que has de tocar.

Un sector molt a prop del cotxe per fer una sortida ràpida, però s'ha de dir que la roca no és la millor que podem trobar per la zona.

Salut.

Gorges du Llech

El darrer dia de vacances en Ruben i jo decidim fer una escapadeta. El nostre destí és el sud de França (o nord de Catalunya per alguns) i després d'escollir el pitjor camí, ens presentem al pàrquing a les 3 de la tarda sense dinar. Un cop allà estem a punt de deixar-ho córrer, però després de tants kms. ens sap greu tornar-nos amb les mans buides, així que agafem un tros de pa, ens vestim i cap al Llech

L'aproximació no té pèrdua, seguir la pista cap amunt fins al tercer o quart revolt a la dreta d'on surt un camí molt evident a mà esquerra que en forta baixada ens deixa al riu.

Un cop allà coincidim amb una gent molt maca d'Andorra, el Rafa, la Noe i la Marta i decidim baixar el barranc plegats, nosaltres per aprofitar l'experiència d'en Rafa, que ja l'ha fet 12 vegades i ell per que l'ajudem amb la Noe i la Marta, que malgrat no tenir experiència ho van fer molt be (per cert, esperava els vídeos per fer l'entrada, però com veig que encara no arriben la faig amb el material que tinc). Molts records i a veure si ens tornem a veure a les muntanyes.

Només començar ens trobem el primer ressalt de 5 mts. que es pot rapel·lar o superar amb un salt llarg. Després ens trobem un tobogà de 8 mts. que fem de cap. Tot seguit un ràpel de 13 mts., que es pot fer per també per la cascada o despenjar-se per una corda i fer un tobogà molt vertical. Nosaltres fem un tram de ràpel i ens deixem caure per la corda.

Tot seguit ens trobem un passamà a mà esquerra que t'ofereix tres opcions: seguir el cable fins al riu, agafar el de la dreta i fer un salt d'uns 5 mts. o fer el salt des de sobre la roca, 9 mts., on Maria s'ho va pensar una mica i va acabar saltant agafada de la mà d'en Ruben.

Algun tobogà més i arribem al famós "trencatibias", senyalitzat amb un triangle vermell a la dreta. Es tracta d'un petit tobogà que s'ha de destrepar, poc després ens trobem un pas molt semblant. Un parell de salts més de 5 i 6 mts. i arribem a la rentadora, un tobogà de 5 mts. amb un sortint al final a mà dreta que fa que, si no estàs al lloro, voltegis a la sortida. Un salt o tobogà ( a gust del consumidor) de 5 mts. i la coneguda llançadora: un tobogà d'uns 4 mts. que et llença al buit 7 mts. més.

Després un tobogà que fa una "S" i que si no porta molta aigua és difícil acabar.

I arribem al ràpel més llarg, 15 mts., que els hi va costar una mica a Maria i Noe pel cansanci acumulat, però van fer molt bé demostrant valor i confiança.

Seguidament ens trobem amb un altre tobogà....

...... un altre........i un salt més de 5 mts., fins trobar un cable a l'esquerra que et marca la sortida, perquè els tres pous següents són de propietat privada. Des d'on es pot fer un salt de 15 mts. entre els arbres,al segon pou, sempre que no hi hagi "Gendarmes". Com van fer en Rafa i en Ruben.

Aquí s'acaba el barranc, ens relaxem una estona i comencem el camí de tornada en forta pujada i marcat de blau, que en poc més de mitja horeta ens deixarà al cotxe mateix. Són les vuit del vespre, comença a ploure i no hem menjat res en tot el dia però pugem ben contents i satisfets per haver passat una bona estona al riu, tot i que encara ens falten unes hores de cotxe.

Un barranc molt recomanable on segur tornarem un dia o altre.

Salut a tothom i una abraçada pel Rafa, la Noe i la Maria.

Vacances

Aquest any les vacances comencen amb un pla inicial, anar a escalar a Gredos, on m'esperaven la Bea i en Pau, i desprès a l'aventura. Li comento a l'Albertako i s'apunta a la primera. No sé perquè però li tinc un apreci especial a aquesta muntanya, potser perquè part de la família és d'allà o potser per ser el primer lloc on em vaig calçar uns peus de gat i em vaig enfilar per una paret.De fet un dels objectius era la "oeste clásica a la Aguja Negra" 300mts. MD, la meva primera escalada. Però maluradament el dia abans de sortir, amb tot ja preparat i el cotxe carregat, em truca la Bea per comentar-me que en Pau porta dos dies amb febre i que a l'endemà tornen cap aquí....."la Aguja Negra" s'haurà d'esperar. Curiosament el dia que tenia previst fer la via, li va caure un llampec a un excursioniste que caminava per Gredos.

Després de passar la grip amb febre tots, i per torns, sortim cap a Andorra amb intenció de fer algunes excursions familiars. Muntem el nostre campament base al càmping Borda d'Ansalonga, que ens agrada perquè té una zona, a l'altre banda del riu, d'acampada lliure on normalment n'hi ha molt poca gent o ningú.

El temps que ens trobem és el típic d'aquestes dates, sol durant el matí i pluja cada dia per les tardes, així que aprofitem els matins per fer les sortides que tenim planejades. Anem al pic Alt de la Capa 2572 mts., el pic dels Llacs 2692 mts. i la Torre de Cabús 2778 mts. ( una mica més enllà), el pic Negre d'Envalira 2825 mts. i els llacs de Tristaina; i ens queda pendent el pic de Cassamanya 2740 mts., el pic de Montmalús i de Ribús 2827 mts. i el Cataperdis 2805 mts. per un altre vegada.

De tots els llocs on anem, ens quedem amb el pic Negre d'Envalira i els seus voltants, el circ de Pessons pel seu ambient d'alta muntanya...

...això sí, un cop passes les instal·lacions de les pistes de Pas de la Casa i tota la merda que et trobes pels seus voltants, ampolles d'aigua, pals d'esquí, encenedors, balises, antiallaus, etc....

Un altre lloc que recomano, inclús per gent que no estigui acostumada a caminar per la muntanya, són els llacs de Tristaina, molt accessibles i dignes d'una visita ( a sota el del mig i el de més amunt i el pic de Tristaina 2878 mts. a la dreta),

on si tens el valor necessari et pots banyar a les seves gèlides aigües.

Hem passat uns dies molt agradables al país veí, però haig de reconèixer que qui ha gaudit de valent ha sigut en Pau, amb les pedres, els rius, els llacs, l' aigua... i corrent amunt i avall pels prats. Només cal veure la cara que fa, amb les seves pedres a les mans, tornant del pic Negre d'Envalira.

A la tornada fem un dia de descans i recollim una mica tot el que dúiem, que no és poca cosa. Després ens aprofitem una mica dels iaios i els hi deixem en Pau per fer una escapadeta la Bea i jo per les muntanyes de Núria.

Fem un bivac al coll de Fontalba i a l'endemà, amb les primeres llums comencem a pujar, primer el cim de la Dou 2459 mts. per seguir fins al Puigmal 2911 mts.

Després anem cap al Puigmal del Segre o Puigmal Petit 2810 mts. per seguir fins al pic de Finestrelles 2744 mts. on fem una paradeta per menjar i recuperar forces. Tot seguit ens dirigim cap al coll d'Eina passant pel pic de Núria 2794 mts., aquí ens separem, la Bea segueix cap al Noufonts 2861 mts. i jo aprofito per pujar al pic d'Eina 2789 mts.

Tot seguit ens trobem arribant al pic de Noufonts, el darrer cim que tenim planejat per avui. A sota la Bea assenyalant el Puigmal, amb tot el camí que hem fet al darrera seu.

Del pic baixem al coll de Noufonts, on volem dormir. Són les 16.00, mengem una mica i mirem el recorregut que ens queda: pic de Noucreus 2799 mts., pic de la Fossa Gegant 2808mts., pics inf. i sup. de la vaca 2826 mts., pic de l'Infern 2835 mts., Bastiments 2883 mts., Gra de Fajol 2712 mts., la carena de la coma de l'Orri fins al Balandrau 2585 mts. i cap a Núria pel refugi de Coma de Vaca. Després de relaxar-nos comencem a notar els efectes del desnivell acumulat, Bea ha forçat una mica massa el peu i li fa mal tot i portar dos parells de sabates per anar canviant, em proposa dormir allà i l'endemà baixar cap a Núria, però si no hem de seguir jo m'estimo més fer un petit esforç i tornar a dormir a casa, que ja portem uns quants dies dormint per terra. Accepta encantada, així que baixem cap a Núria on ella i les bosses agafen el cremallera fins a Queralbs, a mi encara em falta un hora més fins arribar a Fontalba per agafar el cotxe i els 13 kms. de pista per recollir-la a Queralbs.