24 de maig 2009

Canal de les Dames i el Frare d'abaix

Aquest cap de setmana de poc no em passa el mateix de fa un parell de setmanes; em vaig quedar sense sortir per no trobar a ningú per anar a fer una grimpadeta.

Finalment l'albertako , tot i portar tres setmanes arrossegant una molèstia a un dit d'una mà, es decideix a sortir (ja no aguanta més sense trepitjar la roca).

Per no forçar massa el dit i ja que no ha fet mai cap ferrada, decidim anar a la canal de les Dames, que consta de tres ressalts equipats. A sota al primer tram, on ens trobem uns graons xafats, no sé si per quelcom roc que ha caigut o per alguna mena de protesta d'algú de Greenpeace. La veritat es que ho fa una mica més divertit.


Ens trobem uns petits ressalta més i de seguida el segon tram. Primer equipat amb una cadena i després amb pedres sikades a la paret, com si estiguessis al rocòdrom ( a ver si algún día te animas eh, Julián).

Tot seguit un tram caminant on comencem a suar pel dia tan xafogós que fa. De sobte comença a ploure i ens refresca una mica, però no dura gaire i fa que encara n'hi hagi més humitat.

Mullats de suor arribem al tercer tram, on també comença amb unes cadenes per agafar uns graons que pugen per un petit extraplom.

Un cop a dalt ens trobem amb una festa que tenien muntada unes formigues amb un troç de sargantana o de serp. Sense molestar seguim el nostre camí.

Per sortir de la canal ens resta un darrer tram molt ben equipat amb cable i una mica relliscós, que ens fa arribar ben xops al camí de tornada.




De baixada agafem el camí del clot de la Mònica i com a l'albertako el dit no li ha molestat més del compte fem una paradeta a "el más bello pasaje de IV grado de Montserrat" segons l'Antonio García Picazo, que es troba a l'agulla del Frare d'abaix. La via es pot fer en un llarg, però decidim muntar la reunió per fer alguna foto.

El primer llarg és una grimpada per la canal entre les dues rocas i una mica de l'aresta del serrat d'en Muntaner ( la roca de la dreta), no hi trobem res, però es pot ficar algun friend. La reunió és fa sobre dos burils en força bon estat.


La sortida de la reunió té la gràcia de la via, t'has de passar a l'altre roca i començar a flanquejar cap a l'esquerra fins que l'agulla s'ajeu una mica i d'aquí, amunt fins el cim. Només trobem una cinta en un pont de roca però es pot posar algun més, portar cordinos. A sota l'albertako esperant a que parés de ploure i bufar l'aire amb el que la muntanya s'ha defensat.

Per baixar fem un ràpel fins a la feixa i desgrimpem pel camí més fàcil. Realment val la pena una visita després d'alguna altre escalada per la zona.

Salut.

16 de maig 2009

La Momieta i els Flautats

Aquest dissabte quedem en Ruben y un servidor per anar a escalar a Montserrat, com ja fa més de dos anys que no trepitjo aquesta zona i ell no hi a estat mai decidim anar a Sant Benet per comprovar si les roques segueixen al mateix lloc.
En Ruben vol provar de fer de primer i jo no es que estigui en molt bona forma, així que escollim una via fàcil: la normal a la Momieta

El primer llarg comença amb un flanqueig ascendent cap a la dreta per una mena de llavi molt fàcil, tret dels dos "pasets" per arribar a la reunió, al llarg trobem quatre bolts. A sota en Ruben arribant a la reunió (no li ha fet gens de gràcia això d'escalar de costat).

El segon llarg comença sortint de la reunió cap a la dreta amb uns primers metres més verticals fins arribar al primer segur, a partir d'aquí escalem cap a l'esquerra per anar a buscar el diedre que ens queda per sobre. Aquest llarg se'l curra Ruben molt bé (és el seu primer llarg de primer), felicitats. Aquí trobem un bolt, un pont de roca i dos bolts més. Va bé portar un friend mitjà per protegir la sortida de la reunió en uns forats. A sota Ruben en acció

La segona reunió la muntem a sota del diedre, però es pot anar uns metres més amunt a una bauma molt còmode. Aquest llarg em toca a mi, surto de la reunió a l'esquerra, per anar a buscar el diedre i em trobo un burí, que pel seu aspecte, segur que ha caducat. Ocasió perfecte per estrenar el meu nou friend (a sota). A la resta del llarg em trobo dos bolts, però es protegeix bé amb bagues sabineres. Reunió a la sabina més gran.

El darrer llarg és només un tràmit per arribar al cim, l'últim tram del diedre on trobem un parabolt. A sota Ruben en aquest llarg.

Un cop al cim no puc dir que hàgim gaudit de la tranquil·litat que trobem a d'altres racons de Montserrat, hem sentit uns nois, que pels càntics, semblaven militars.
Per baixar només s'han de fer un parell de ràpels, però quan veus l' instal·lació t'ho mires una mica. Un parell de metres més avall et trobes un altre, no sé si més sòlida, però sí més moderna.


Un cop a terra i veient que encara és d'hora, anem a fer la travessia dels quatre flautats superiors, que ara, mirant la ressenya m'adono que ens vam deixar l'últim, la cadireta del diable.Hi tornarem un altre dia. A la primera agulla s'arriba sense problemes i per baixar es pot destrepar(delicat) o rapel·lar i tot seguit escalar la segona agulla( a sota).

Per arribar a la tercera agulla s'ha de baixar una mica i passar a l'altre agulla amb tota la timba a sota dels peus, un pas més impressionant que difícil.

I aquí ens vam quedar pensant que ja havíem fet les quatre agulles i que la de més avall era la puntxa. Segur que hi tornaré, el pas ha de ser molt maco i espectacular.


Salut a tothom.

03 de maig 2009

Buscant la pastora

Ahir dissabte em vaig poder escapar una mica a la muntanya. El plan era anar a la roca de St. Cugat, a fer la via territori Dakota.


En un principi hi anàvem un equip força nombrós, però alhora de la veritat només es van decidir l'albertako i en fish mentre que el Juli, en Ruben i en Joan van canviar de plans.

Jo em portava molt content la darrera adquisició, un camalot del num. 3 (a sota) que em va tocar la setmana passada a la competició de boudler de Bufalà, tot i que ni tan sols vaig participar.
Per la via no calia, però em feia il·lusió ficar-ho en qualsevol fissura. L'arbertako també es va dur el seu alien aconseguit de la mateixa manera (ell si que va participar).
Per arribar a la via deixem el cotxe al clot de la Mònica, pugem fins al camí de les Artigues i agafem la canal del Llaures, molt mullada per les pluges del dia anterior. Desprès del segon ressalt equipat, surt un camí a l'esquerra que et puja entre l'agulla de St. Martí i la dels col·leccionistes, i et porta a la cara O. de la roca de St. Cugat, el nostre objectiu.

No se com, però em vaig saltar aquest desviament que està senyalitzat amb un parell de fites. En arribar a la cara E. de la roca i veure les vies Rata Morta i Barat Dur m'adono que l'he cagat i tornar a baixar amb tot mullat no ens fa gens de gràcia a cap dels tres, així que seguim recte amunt per intentar passar per la cara N. de la Doble i baixar per la canal que hauríem d'haber agafat de pujada. Trobo el camí, però com no estic del tot segur fem un canvi de plans i anem a fer una ullada al sur de Gorros. En arribar, trobem vies massa "enrampades" i moltes cordades, així que un altre cop canvi de plans i decidim buscar la pastora de la serra, que ens han dit que viu per aquestes muntanyes.
Després de fer unes quantes voltes l'únic que trobem és una paella una mica deteriorada que, segur que ha de ser de la pastora, l'agafem i la baixem a les escombreries.
De baixada vam provar l'altre camí i arribem al peu de via, però ja son les 14.00 i els companys volen tornar d'hora per veure el partit (es curiós un és del Barça i l'altre del Madrid). Així que cap avall lluitant amb els esbarzers.

Un dia curiós, sense via i sense trobar a la pastora però amb un bon gust de boca. Potser per la cervesa que ens vam fotre en arribar al Bruc.

NOTA: si algú veu a la pastora, que es posi en contacte amb mi. Gràcies i salut.