16 de maig 2009

La Momieta i els Flautats

Aquest dissabte quedem en Ruben y un servidor per anar a escalar a Montserrat, com ja fa més de dos anys que no trepitjo aquesta zona i ell no hi a estat mai decidim anar a Sant Benet per comprovar si les roques segueixen al mateix lloc.
En Ruben vol provar de fer de primer i jo no es que estigui en molt bona forma, així que escollim una via fàcil: la normal a la Momieta

El primer llarg comença amb un flanqueig ascendent cap a la dreta per una mena de llavi molt fàcil, tret dels dos "pasets" per arribar a la reunió, al llarg trobem quatre bolts. A sota en Ruben arribant a la reunió (no li ha fet gens de gràcia això d'escalar de costat).

El segon llarg comença sortint de la reunió cap a la dreta amb uns primers metres més verticals fins arribar al primer segur, a partir d'aquí escalem cap a l'esquerra per anar a buscar el diedre que ens queda per sobre. Aquest llarg se'l curra Ruben molt bé (és el seu primer llarg de primer), felicitats. Aquí trobem un bolt, un pont de roca i dos bolts més. Va bé portar un friend mitjà per protegir la sortida de la reunió en uns forats. A sota Ruben en acció

La segona reunió la muntem a sota del diedre, però es pot anar uns metres més amunt a una bauma molt còmode. Aquest llarg em toca a mi, surto de la reunió a l'esquerra, per anar a buscar el diedre i em trobo un burí, que pel seu aspecte, segur que ha caducat. Ocasió perfecte per estrenar el meu nou friend (a sota). A la resta del llarg em trobo dos bolts, però es protegeix bé amb bagues sabineres. Reunió a la sabina més gran.

El darrer llarg és només un tràmit per arribar al cim, l'últim tram del diedre on trobem un parabolt. A sota Ruben en aquest llarg.

Un cop al cim no puc dir que hàgim gaudit de la tranquil·litat que trobem a d'altres racons de Montserrat, hem sentit uns nois, que pels càntics, semblaven militars.
Per baixar només s'han de fer un parell de ràpels, però quan veus l' instal·lació t'ho mires una mica. Un parell de metres més avall et trobes un altre, no sé si més sòlida, però sí més moderna.


Un cop a terra i veient que encara és d'hora, anem a fer la travessia dels quatre flautats superiors, que ara, mirant la ressenya m'adono que ens vam deixar l'últim, la cadireta del diable.Hi tornarem un altre dia. A la primera agulla s'arriba sense problemes i per baixar es pot destrepar(delicat) o rapel·lar i tot seguit escalar la segona agulla( a sota).

Per arribar a la tercera agulla s'ha de baixar una mica i passar a l'altre agulla amb tota la timba a sota dels peus, un pas més impressionant que difícil.

I aquí ens vam quedar pensant que ja havíem fet les quatre agulles i que la de més avall era la puntxa. Segur que hi tornaré, el pas ha de ser molt maco i espectacular.


Salut a tothom.

2 comentaris:

Luis Miguel Avendaño ha dit...

Hola toni, m'ha agradat veure el blog, ficarme un xic en el món on la muntanya parla de "tu a tu", sense concessions, cadascun amb els seus límits. Imagino de vegades cada pas com un repte, com un triomf, com un fracàs, totes les aternativas en un centímetre i en un segon. Cada cim no és una conquesta, sinó la culminació d'un anhel, cada corda és el llaç humbilical que us uneix a la mare naturalesa que sempre et lliura el paisatge quan arribes a la cota més alta. Vaig tenir l'oportunitat de provar aquestes sensacions amb els germans Masó i sé que tots parleu el mateix idioma. Et dono, i us dono tots els ànims per a seguir escalant amb entusiasme, i amb l'afecte que es perllonga molt més allà de la pedra a la qual t'abraces per a establir un diàleg d'ascens, el límit del qual és la teva força, el teu entusiasme i el teu somni d'arribar cada vegada més alt.
Luis Miguel Avendaño

Roque ha dit...

Moltes gràcies pels ànims Luis Miguel, unes paraules molt macas. Per la nostra part intentarem seguir gaudint de les muntanyes, ja sigui pujant per unes roques, baixant per unes gorges o simplement passejant per un bosc quan es tenyeixen d'aquells tons vermellos.
Salut i una abraçada.