Busquem una via fàcil i dubtem entre Lo Somni de St. Joan al Bisbe, l'Aresta Brucs al Frare Gros, i la Cajoleta, que acabem escollint perquè són més metres.
A sobre els llargs que hem fet nosaltres.
L'aproximació la fem pel camí dels Francesos que després d'una bona pujada ens deixa al coll de Musset, des d'on tenim bones panoràmiques de l'agulla. Per arribar a la via només cal baixar fins a la canal del Migdia.
Un cop a peu de via recuperem forces menjant una mica després de la pujadeta i així fem temps per que la cordada que tenim davant nostre acabi el darrer llarg.
El nostre primer llarg és des de terra fins on dona la corda ( 50 mts.), com no trobo cap reunió munto a una sabina que hi ha una mica a la dreta. Llarg molt fàcil, la primera meitat la fas sense mans i desprésles fan servir una mica. Em trobo un parabolt.
El segon el fem fins a sota del sostre ( 45 mts.), per no fer patir molt al peu de la Bea i perquè s'ha aixecat un vent fort que ens deixa gelats i ens tira de la paret. Aquest llarg ja et fa escalar una mica més, tot i ser bastant fàcil. Em trobo un espit, una reunió de dos espits, un altre de tres burils, i un bolt.
El tercer és la guinda de la via, només per aquest val la pena pujar-hi. Flanqueig ascendent cap a la dreta per evitar el sostre. Bastant vertical, amb bones presses i molt bon ambient. Equipat amb quatre bolts al tram més dret, després crec que es pot llaçar alguna sabina. La reunió es pot muntar a una sabina gran o la la Pluja d'Idees, una mica més a la dreta.
D'aquí grimpada fins al cim i un petit ràpel per la cara nord fins a una canal, amb l'opció de fer un altre ràpel des d'un arbre cap a la dreta. Nosaltres seguim grimpant una mica més per després tirar cap a l'esquerra a buscar el camí que puja cap al Montgrós.
El tercer llarg em torna a tocar a mi, segueix la fissura-diedre on et pots protegir amb friends, tascons o llaçant una sabina. Llarg no gaire difícil però menys equipat que els anteriors, tres parabolts. Atenció, entre el primer i el segon es veu un espit a l'esquerra que és d'una reunió de la Tarantel·la (jo vaig tenir la temptació), s'ha d'anar recte amb tendència a la dreta.
El quart el comença l'Albertako, puja més o menys vertical i les assegurances allunyadetes ( déu ni do amb l'excursió entre la primera i la segona). 
Amb els metres el començo a veure una mica tens i cap a la meitat del llarg decideix baixar. Acabo amb la feina que ha començat i la veritat és que ja havia fet lo pitjor. 
El cinquè em tocava a mi, però desprès del que ha passat li cedeixo al meu company ( a veure si m'escaqueixo del desplom), però em contesta textualment : "paso tío, todavía estoy como un flan, parece que no haya escalado en la p... vida". 
La baixada la decidim fer per sistema de ràpels d'aquesta banda en comptes d'anar per la Olmo-Urquiza. Fem un primer ràpel d'uns 45 mts. fins a la R-3, greu error, millor fer-ho en dos perquè la corda ens tirava cap a la dreta de la paret. D'aquí un ràpel d'uns 35 mts. fins a la R-2 de la Koyanistatxi i la Little Big Horn i un altre d'uns 48 mts. fins a terra.
El segon llarg puja recte per placa més o menys tombada fins a un ressalt vertical, després del qual es munta la segona reunió. Amb els deures fets i després del comentari d'en 
A partir d'aquí el temps ens canvia, veiem el blau del cel durant més estones però el vent bufa cada cop amb més força.
A dalt no ens hi estem gaire, l'aire ens tira a terra. Anem a buscar el ràpel destrepant per la cara nord fins a uns arbres i d'aquí un ràpel d'uns 35 metres fins a la canal amb el Dumbo.
