06 de setembre 2009

Roca Gris, via Esparraguera

Fa més d'un mes que no escalo cap via llarga i ja toca tornar a la feina. Amb l'Albertako escollim la via Esparraguera, ja una clàssica i bastant repetida. La via puja per l'esperó sud, té 185mts. i no passa del V grau, perfecte per comprovar que no se'ns hagi oblidat cap maniobra.


L'aproximació es fa des de la Vinya Nova i pel camí del Torrent del Pont, que passa pel costat mateix de la via. Aquesta comença al costat d'un arbre, uns 10 mts. per sobre del camí.

El primer llarg, de 35 mts., surt a buscar l'esperó, amb una roca una mica "cutre" però molt sanejada pel pas de cordades. Em trobo tres espits ( algun d'ells molt rovellat) i una reunió de dos parabolts una mica allunyats. Es fa be però millor no tibar massa d'algunes presses.

El segon el fa l'Albertako, i és similar però més vertical. 35 mts. on ens trobem un parabolt, dos claus i quatre bolts més. Atenció a la llastra de la dreta sortint de la reunió i a algunes roques més que no sonen gaire be quan les toques.

Al tercer la cosa canvia radicalment, un primer tram fàcil i un mur vertical amb una roca molt bona i grans presses, 25 mts. i quatre parabolts. Per arribar a la reunió s'ha de destrepar uns 3 mts., i es munta al coll amb el següent tram de paret. Li deixo a l'Albertako per que gaudeixi i en surt molt content.

El quart segueix amb una roca inmillorable, 45 mts. amb un primer tram més vertical i molt "disfrutón". I una segona part més tombada fins a la reunió, que es munta abans de passar al següent tram de paret. Sis parabolts.

De la reunió s'han de baixar uns 5 mts. fins a la canal, on comença el cinquè llarg. Uns 15 mts. de flanqueig ascendent a la dreta, amb la roca molt bona i un parabolt, que ens deixa al peu del diedre del darrer llarg.


Un cop aquí tens l' opció de baixar (uns quatre mts. a la dreta et trobes una reunió de la Mickey Mouse amb un sistema de ràpels) o pujar pel sisè llarg, 35 mts. per un diedre fàcil, però net i amb bones posibilitats d'autoprotecció amb friends i tascons. Li fa gracia a l'Albertako i com ja el vaig pujar fa uns anys amb la Bea, no tenim cap conflicte.

La baixada, aprofitant que no hem sentit a ningú escalant per la zona, la fem per la via Urquiza-Olmo amb tres ràpels i per la canal dels pollegons fins al camí. El més ràpid que podem perquè hem sentit forces pedres que queien d'algun isard que estava per la zona.

De tornada a casa, l'Albertako em deixa les seves fotos i em trobo una d'uns companys que no volen sortir a escalar amb mi, tot i que anem a fer vies fàcils. Aprofito per saludar-los i per veure si ens animem ( falta el Loren, que tot i estar més predisposat, no acabem de coincidir).

D'esquerra a dreta: l'Espi, el Julián, el Jose i l'Albertako descansant després d'una sessió bloquera a Targassone.

Salut.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Toni, Solo para saludarte y comentar que las fotos están muy bien. Buenas escaladas
Luis Miguel Avendaño