Ferrada de les Agulles Rodones

Darrerament la Bea es troba molt millor del peu i, tot i que encara no li entren els peus de gat, ja es pot permetre fer alguna grimpada. Per això, cada cop més, em demana per fer alguna sortideta. Aquest dissabte ens escapem cap a la ferrada de les Agulles Rodones. Que tinc entès que és bastant dura i llarga, però et permet abandonar fàcilment.

Per arribar sortim direcció Solius des de la C-65, a l'alçada de la masia Mas Pla, girem a l'esquerra per entrar en una pista. Després a la dreta i a l'esquerra direcció Can Llaurador, on deixem el cotxe un cop passem la masia.

L'aproximació també és molt evident, seguim per la pista cap a les agulles, passem pel costat del menhir de Can Llaurador i arribem a un cartell on ens plantegen què fer......

.....ja que estem aquí anem a veure com està. 25 minuts de pujada i ens trobem els primers graons tallats i sense cable de seguretat, però més amunt sembla que estigui equipat. Ni ens ho pensem, tirem cap amunt. El primer tram es pot escalar fàcilment o pujar cap a la dreta fins a una vira que ens deixarà al començament de l'equipament, un tram curt però molt vertical.

Un cop a dalt ens trobem amb un pont "Himalayo" de 25 mts. que ens passa de l'Agullola a la primera agulla, el Llom.

Aquesta es puja per un tram vertical i flanquejant cap a l'esquerra.....

fins a trobar un altre pont, aquest tibetà i de 9 mts., que ens deixa a la segona agulla, la Torre.

Aquí ens trobem un petit desplom on no t'ho has de pensar gaire i un ràpel de 15 mts. fins a una repisa, on comença un flanqueig tècnic amb passos llargs que et fan suar de valent.

Un altre ràpel, aquest de 14 mts. ens deixa en uns cables al peu d'un altre pont tibetà de 22 mts. que ens porta a la tercera agulla, el Tetó.

Al final del pont ens trobem un camí que baixa, o puja? fins a terra, nosaltres flanquegem cap a la dreta fins un altre pont d'uns 20 mts., que ens torna cap a la Torre.

Un cop aquí i molt a prop de terra, el peu de la Bea ens diu que ja en te prou per avui, així que destrepem i ens preparem uns merescuts entrepans.

Baixem per la canal fins a trobar el peu de la via i d'aquí fins al cotxe pel mateix camí.

De tornada la Bea em proposa tornar d'aquí a pocs dies per seguir on ho hem deixat, així que tindrem una segona part.

De la ferrada haig de dir que és dura com tenia entès i està ben equipada, però de vegades tens la sensació de estar fent el ruc, pujant, baixant, passant a una agulla per tornar un altre cop a la mateixa però una mica més enllà....sembla més un parc d'aventura que una ferrada. Però tot i això val la pena fer-hi una visita (o dues), la Bea i jo segur que hi tornarem i d'aquí a no gaire temps.

Salut a tothom.