Roca Gris, via Mickey Mouse

Dissabte l'Albertako i jo, fent homenatge al dia que s'ha aixecat, ens dirigim cap a la Roca Gris amb intenció de fer la Mickey Mouse.

De camí no veiem Montserrat fins que hi estem ben a prop i un cop a la Vinya Nova amb prou feines es veuen els primers llargs de l'Aresta Ribas pels núvols baixos que n'hi ha. Malgrat tot ens vestim i agafem el camí del Torrent del Pont que passa pel costat de la roca, allà ens trobem amb diverses cordades que pugen per la via Esparraguera. Pujant uns metres per la canal de la dreta trobem l'inici de la nostra via.

El primer llarg el començo jo, bàsicament per no fer el segon que és el més dur de la via. Em trobo una placa una mica tombada amb algun pas més finet, però fàcil en general i equipat.

La segona tirada se la deixo al meu company que s'ho curra i la treu en lliure, després pujo jo, també en lliure però bufant una mica més. Llarg molt vertical amb passos fins, pressa petita i alguns forats que no es veuen a la primera. Roca excepcional i molt ben equipat, amb una petita bavaresa on l'Albertako "se regala".

El tercer llarg em torna a tocar a mi, segueix la fissura-diedre on et pots protegir amb friends, tascons o llaçant una sabina. Llarg no gaire difícil però menys equipat que els anteriors, tres parabolts. Atenció, entre el primer i el segon es veu un espit a l'esquerra que és d'una reunió de la Tarantel·la (jo vaig tenir la temptació), s'ha d'anar recte amb tendència a la dreta.

El quart el comença l'Albertako, puja més o menys vertical i les assegurances allunyadetes ( déu ni do amb l'excursió entre la primera i la segona).

Amb els metres el començo a veure una mica tens i cap a la meitat del llarg decideix baixar. Acabo amb la feina que ha començat i la veritat és que ja havia fet lo pitjor.

Tenia entès que és un dels llargs més macos de la via però a mi, personalment, no m'ha acabat de fer el pes.

El cinquè em tocava a mi, però desprès del que ha passat li cedeixo al meu company ( a veure si m'escaqueixo del desplom), però em contesta textualment : "paso tío, todavía estoy como un flan, parece que no haya escalado en la p... vida".

Me'n vaig cap al desplom, xapo el primer bolt i em faig el valent intentant pujar recte... però és massa dur per a mi, així que me'n vaig una mica a l'esquerra per tornar cap a la via després de tocar el diedre de l'Esparraguera.

Llarg curt i ben equipat on el pas dur el trobem al desplom, després es deixar fer, amb una roca molt bona.

La baixada la decidim fer per sistema de ràpels d'aquesta banda en comptes d'anar per la Olmo-Urquiza. Fem un primer ràpel d'uns 45 mts. fins a la R-3, greu error, millor fer-ho en dos perquè la corda ens tirava cap a la dreta de la paret. D'aquí un ràpel d'uns 35 mts. fins a la R-2 de la Koyanistatxi i la Little Big Horn i un altre d'uns 48 mts. fins a terra.

Una via guapa i recomanable on cal anar amb piles, ben equipada en general amb algun tram puntual on les assegurances allunyen una mica més.
Un altre punt de vista sobre la via el trobareu aquí

Salut.