El Rave, via Tambors de Guerra

Un altre dissabte que s'apunta la Bea, a veure si aquest cop pot escalar i com sempre, l'Albertako, que cada dia està més fort.
Deixem el cotxe al Clot de la Mònica i ens dirigim tranquil·lament cap a la Plantació amb algunes vies al cap. Un cop a la regió, en comptes d'endinsar-nos pel laberint de canals, seguim caminant pel camí se St. Joan( reconec que pel cap em voltava el compte pendent amb el Sentinella). Però poc desprès de passar pel costat dels Estalvis del Porró, l'Albertako es tornar a trobar amb l'increïble imatge del Rave i em confessa que vol pujar a la punta.

Així que ens dirigim cap allà per fer la via Tambors de Guerra. Seguim el camí fins estar per sobre del Rave i al costat de la Campana, aquí trobem una fita i un corriol que ens deixa entre les dues agulles. Per arribar a peu de via fem tota la volta a l'agulla.
El primer llarg comença on es pot arribar caminant, curtet i equipat amb dos bolts. La roca prou bona amb algun petit tram on s'ha de parar atenció. Primer arriba l'Albertako...

... i tot seguit la Bea.

El segon llarg és el maco i la gracia de l'agulla. Com ja el vaig fer amb la Bea el Març del 2007, li deixo a l'Albertako que tot i no haver utilitzat gaire els estreps se'n surt prou be amb el seu fi-fi nou.

El llarg comença amb quatre passos d'artificial per superar el desplom i una sortida en lliure molt maca, vertical i amb una roca excel·lent. Per seguir amb la mateixa tònica uns quants metres més fins al cim. Tot equipat amb bolts.

Com el cim es força petit la reunió/ ràpel no costa gens de trobar, un parell de pitons i una sabina amb moltes bagues. La baixada amb un ràpel d'uns 40 mts. cap al nord.

Un cop a terra proposo d'anar a la Campana, que tenim al darrere, però la Bea plega per anar a recollir espàrregs i l'Albertako ja n'ha tingut prou d'estreps per una temporadeta. Així que mengem una mica i ens relaxem una estona gaudint de la pau que normalment i avui en especial regna per aquesta regió de Montserrat... fins que ens la destorba un altre paparra, aquest cop enganxada al meu polar i no a la pell com la setmana passada.
La baixada pel mateix camí i amb picors paranoics per tot el cos.

Salut a tothom i al lloro amb les paparres.

Agulla de Can Jorba, via Drac Gos

Passades les festes de Setmana Santa sense cap activitat ressenyable i amb una mala estada als Ports per la quantitat de gent que hi havia i la festa que tenien fins a les tantes de la matinada, tornem a la normalitat i dissabte quedo amb l'Albertako. Aquest cop ens acompanya la Bea, que amb el bon temps te ganes de fer alguna sortideta.
D'entrada ens dirigim cap al Serrat de les Garrigoses però un cop al pàrquing ens adonem que no es pot escalar fins al juliol per nidificació. Fem un canvi de plans i acabem a Can Jorba per fer aquesta via que feia temps que tenia al llistat.

L'aproximació la fem per la, sempre dura i cada cop més polida, Canal del Joc de l'Oca.

Per arribar s'ha de remuntar gairebé tota la canal, un bon escalfament. Un cop a peu de via la Bea ens diu que per avui ja en te prou... l'Albertako i jo, després de l'aproximació, tirem cap a dalt.

La primera tirada és força curta, vertical i amb una roca, que sense ser dolenta, no te res a veure amb la de la resta de la via. Als pocs metres de començar el company em crida una cosa que em fa molta gracia: "finito de Córdoba, eh!?". Equipat amb quatre bolts i un buril a peu de via.

El segon llarg és el més dur de la via, no te cap pas extraordinariament difícil però el grau t'ho marca la continuïtat. Molt vertical amb l'entrada a la reunió un pel desplomada i una roca inmillorable. Bona escalada de forats on cal anar amb les piles recargades. Equipat amb les assegurances bastant a prop.

El tercer teòricament és per a mi però quan arribo a la reunió estic "fos", així que li deixo a l'Albertako per recuperar-me una mica. Llarg curtet amb una sortida de la reunió molt vertical i amb bones presses. Equipat amb quatre bolts.

Al darrer llarg ja estic una mica recuperat i el company me'l cedeix. Similar a l'anterior però més llarg, inici vertical i grans presses...

... per suavitzar-se una mica al arribar al cim. Equipat amb quatre bolts.

La baixada la fem en dos ràpels, un fins a la R-2 i un altre fins a terra, però recomanaria fer-ho en tres aprofitant la R-3 (ens va costar força recuperar les cordes després del primer ràpel).
Per tornar fins al cotxe acabem de remuntar els tres ressalts equipats que queden de la canal i seguim pel llit fins a trobar el camí dels Francesos, a l'alçada de la Cajoleta.

Una via mantinguda en el seu grau i recomanable; i una jornada molt agradable. El pitjor de tot va ser la paparra que em vaig trobar enganxada a una natge.

Un altre punt de vista aquí.

Salut a tothom.