28 de novembre 2009

La Cajoleta, via Aresta Brucs

Aquest cap de setmana aconsegueixo un company de luxe, la Bea, que per fi ha pogut ficar-se els peus de gats i està decidida a provar d'escalar

Busquem una via fàcil i dubtem entre Lo Somni de St. Joan al Bisbe, l'Aresta Brucs al Frare Gros, i la Cajoleta, que acabem escollint perquè són més metres.

A sobre els llargs que hem fet nosaltres.

L'aproximació la fem pel camí dels Francesos que després d'una bona pujada ens deixa al coll de Musset, des d'on tenim bones panoràmiques de l'agulla. Per arribar a la via només cal baixar fins a la canal del Migdia.

Un cop a peu de via recuperem forces menjant una mica després de la pujadeta i així fem temps per que la cordada que tenim davant nostre acabi el darrer llarg.

El nostre primer llarg és des de terra fins on dona la corda ( 50 mts.), com no trobo cap reunió munto a una sabina que hi ha una mica a la dreta. Llarg molt fàcil, la primera meitat la fas sense mans i desprésles fan servir una mica. Em trobo un parabolt.

El segon el fem fins a sota del sostre ( 45 mts.), per no fer patir molt al peu de la Bea i perquè s'ha aixecat un vent fort que ens deixa gelats i ens tira de la paret. Aquest llarg ja et fa escalar una mica més, tot i ser bastant fàcil. Em trobo un espit, una reunió de dos espits, un altre de tres burils, i un bolt.

El tercer és la guinda de la via, només per aquest val la pena pujar-hi. Flanqueig ascendent cap a la dreta per evitar el sostre. Bastant vertical, amb bones presses i molt bon ambient. Equipat amb quatre bolts al tram més dret, després crec que es pot llaçar alguna sabina. La reunió es pot muntar a una sabina gran o la la Pluja d'Idees, una mica més a la dreta.

D'aquí grimpada fins al cim i un petit ràpel per la cara nord fins a una canal, amb l'opció de fer un altre ràpel des d'un arbre cap a la dreta. Nosaltres seguim grimpant una mica més per després tirar cap a l'esquerra a buscar el camí que puja cap al Montgrós.
Moltes felicitats a la Bea que tot i que ha patit una mica als darrers metres el peu li ha deixat gaudir de l'escalda després de set mesos. Segur que torna d'aquí a no gaire.
Salut a tothom

21 de novembre 2009

Roca Gris, via Mickey Mouse

Dissabte l'Albertako i jo, fent homenatge al dia que s'ha aixecat, ens dirigim cap a la Roca Gris amb intenció de fer la Mickey Mouse.
De camí no veiem Montserrat fins que hi estem ben a prop i un cop a la Vinya Nova amb prou feines es veuen els primers llargs de l'Aresta Ribas pels núvols baixos que n'hi ha. Malgrat tot ens vestim i agafem el camí del Torrent del Pont que passa pel costat de la roca, allà ens trobem amb diverses cordades que pugen per la via Esparraguera. Pujant uns metres per la canal de la dreta trobem l'inici de la nostra via.

El primer llarg el començo jo, bàsicament per no fer el segon que és el més dur de la via. Em trobo una placa una mica tombada amb algun pas més finet, però fàcil en general i equipat.

La segona tirada se la deixo al meu company que s'ho curra i la treu en lliure, després pujo jo, també en lliure però bufant una mica més. Llarg molt vertical amb passos fins, pressa petita i alguns forats que no es veuen a la primera. Roca excepcional i molt ben equipat, amb una petita bavaresa on l'Albertako "se regala".

El tercer llarg em torna a tocar a mi, segueix la fissura-diedre on et pots protegir amb friends, tascons o llaçant una sabina. Llarg no gaire difícil però menys equipat que els anteriors, tres parabolts. Atenció, entre el primer i el segon es veu un espit a l'esquerra que és d'una reunió de la Tarantel·la (jo vaig tenir la temptació), s'ha d'anar recte amb tendència a la dreta.

El quart el comença l'Albertako, puja més o menys vertical i les assegurances allunyadetes ( déu ni do amb l'excursió entre la primera i la segona).

Amb els metres el començo a veure una mica tens i cap a la meitat del llarg decideix baixar. Acabo amb la feina que ha començat i la veritat és que ja havia fet lo pitjor.
Tenia entès que és un dels llargs més macos de la via però a mi, personalment, no m'ha acabat de fer el pes.

El cinquè em tocava a mi, però desprès del que ha passat li cedeixo al meu company ( a veure si m'escaqueixo del desplom), però em contesta textualment : "paso tío, todavía estoy como un flan, parece que no haya escalado en la p... vida".
Me'n vaig cap al desplom, xapo el primer bolt i em faig el valent intentant pujar recte... però és massa dur per a mi, així que me'n vaig una mica a l'esquerra per tornar cap a la via després de tocar el diedre de l'Esparraguera.
Llarg curt i ben equipat on el pas dur el trobem al desplom, després es deixar fer, amb una roca molt bona.

La baixada la decidim fer per sistema de ràpels d'aquesta banda en comptes d'anar per la Olmo-Urquiza. Fem un primer ràpel d'uns 45 mts. fins a la R-3, greu error, millor fer-ho en dos perquè la corda ens tirava cap a la dreta de la paret. D'aquí un ràpel d'uns 35 mts. fins a la R-2 de la Koyanistatxi i la Little Big Horn i un altre d'uns 48 mts. fins a terra.

Una via guapa i recomanable on cal anar amb piles, ben equipada en general amb algun tram puntual on les assegurances allunyen una mica més.
Un altre punt de vista sobre la via el trobareu aquí

Salut.

07 de novembre 2009

Penitència a Ful de Sac- El Setrill

Després del fracàs de fa un parell de setmanes i un petit descans per problemes de salut, l'Albertako i jo decidim tornar al Setrill a fer una mica de penitència. Mai millor dit, només arribar a Can Maçana comencem a dubtar pel fred que fa i els núvols negres que hi tenim a sobre.
Aquest cop encertem amb l'aproximació. De Can Maçana al refugi Vicenç Barbe, i després per la canal de l'Ou fins a trobar la cara sud del Setrill a ma dreta.

Aquí sota deixo una ressenya prou bona que he trobat al Diari d'Escalada, tant de bo l 'haguéssim vist abans de fer el primer intent.

El primer llarg el comença l'Albertako que encara arrossega una mica de refredat. Fa fred, molt de vent i el cel a estones s'enfosqueix com si fos de nit. Un cop passat el pas difícil, comença a ploure una mica però el meu company segueix fins a la reunió sense miraments (després d'avui, o li marxa el refredat o es posa més xungo). Aquest cop afina una mica més el llarg, s'oblida dels bolts de la Salvador-Àlava ( a la dreta) però xapa un buril de la Hobbit ( a l'esquerra). Val a dir que les vies, en aquest tram, van molt a prop una de l'altre.

El segon llarg puja recte per placa més o menys tombada fins a un ressalt vertical, després del qual es munta la segona reunió. Amb els deures fets i després del comentari d'en Mohawk, no m'ho penso, pujo a buscar el primer espit i després me'n vaig trobant els altres tres, que com son de fa quasi vint anys estan rovellats i "mimetitzats" amb la roca. Llarg fàcil i amb bones presses al tram vertical.

A partir d'aquí el temps ens canvia, veiem el blau del cel durant més estones però el vent bufa cada cop amb més força.

El tercer llarg és molt similar a l'anterior, puja també recte fins a una bauma que es supera per l'esquerra, després uns quants metres en terreny més senzill fins al cim. Equipat amb un parell d'espits més dels que marca la ressenya.

A dalt no ens hi estem gaire, l'aire ens tira a terra. Anem a buscar el ràpel destrepant per la cara nord fins a uns arbres i d'aquí un ràpel d'uns 35 metres fins a la canal amb el Dumbo.

La tornada la fem per l'aproximació de fa un parell de setmanes, per la cara est del Setrill, el Broc del Setrill i buscant la cana de l'Ou abans de passar la Màquina de Tren i sense entretenir-nos gaire perquè els núvols que veiem per Manresa sembla que vinguin cap a nosaltres.

Salut a tothom.