25 de juliol 2009

Retirada a la Pastereta

Aquest dissabte quedem l'Albertako i jo per fer una escalada ràpida i tornar a dinar a casa, tots dos tenim compromisos per la tarda. Escollim la via Vilmambar al serrat de la Pastereta, a prop del cotxe i amb ombra tot el matí. Bona elecció, escalem a la fresca i amb una calma poc habitual a la zona.
El primer llarg és el més difícil i el comença el meu company. Es troba amb un llarg vertical i força mantingut, amb passos finets i una mica "de Fe", però molt ben equipat.


El segon llarg surt cap a la dreta, també amb passos verticals però millors presses que l'anterior, per entrar a la reunió amb un petit flanqueig cap a l'esquerra. També ben equipat.

El tercer llarg és per l'Albertako, però quan porta pocs metres sent "la crida de la naturalesa", llavors ens plantegem seguir fins a la següent reunió on hi ha un bosquet, o baixar a terra. Mirem el rellotge i ens adonem que hem trigat més del compte en els dos primers llargs, així que decidim baixar a peu de via.


De tornada al cotxe ja planegem quan hi tornarem a acabar la via, que si no passa res d'extraordinari, seguirà on estava aquest matí.

Bon estiu a aquells que estigueu de vacances i salut a tothom.

18 de juliol 2009

Magdalena superior, via 98 Octans

Dedicada al nostre company Julián que no ens ha pogut acompanyar.
Després d'un parell de setmanes de descans vertical, toca tornar a la feina. Escollim aquesta via perquè en Julián li tenia ganes i no ens ha defraudat gens ni mica.
Comença amb un llarg ben llarg (quasi 50 mts.) i sense pèrdua, només cal anar seguit els parabolts grocs. Al principi bastant tombat i es va redreçant poc a poc a mesura que vas pujant metres. Puja l'Albertako, que vol provar el tercer llarg.

El següent llarg segueix el mateix patró, llarg (també a prop dels 50 mts.), i redreçant-se cada cop més. Aquest em toca a mi.

Aquesta segona tirada és fàcil i està equipada( de color groc), els passos més "finets" els trobem a l'entrada a la reunió ( a sota).

Al tercer llarg la cosa canvia, comença vertical i arriba a desplomar una mica. Com el volia fer l'Albertako jo no hi tinc res a dir, ho prova en lliure però al final s'ha de parar i ajudar-se una mica.

Jo, amb l' avantatge d'anar amb la corda per dalt, ho faig tot en lliure però m'haig de penjar de la corda més d'una i dues vegades perquè em quedo sense "piles".

La darrera tirada és més curta però amb molt d'ambient. Comença sortint de la reunió cap a l'esquerra amb un parell de passos més verticals i amb bona presa( on he pagat els excessos del llarg anterior)...

...per seguir flanquejant cap a l'esquerra una mica més i pujar recte amunt fins al cim, ja més fàcil i amb bones preses.

La baixada es pot fer per la mateixa via(equipada per rapelar) o per la via normal en dos ràpels de 10 i 30 mts. i baixant per les escales de Jacob fins a trobar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

Val la pena fer-hi una visita, la via s'ho mereix. Equipada i fàcil en general amb un tercer llarg on s'ha d'anar amb una mica de piles si es vol encadenar. S'ha d'escollir molt bé el moment per escalar amb tranquil·litat, a nosaltres ens van acompanyar una cordada a la Monpart, un altre a la Magic Line, 2 o 3 a la Badalona, un parell més a l' Opera Prima, un altre a la Free Light i 2 o 3 més que pujaven per la cara sud, tot això al Gorro Frigi, a més d'un altre que venia per la mateixa via que nosaltres i alguna més que pujava a la Magdalena Inferior i a la Gorra Marinera. Comptant també amb tot el soroll que arribava de gentada del Monestir no es pot dir que hagi estat un dia marcat per la tranquilitat i la soledat tot i que ens hem tornat a casa força satisfets.

Salut.

12 de juliol 2009

Cap de setmana a Guara

Ja feia unes setmanes que estava planejada aquesta sortida a la serra de Guara (Osca). Hi anàvem un grup força nombrós però alguns companys no ens han pogut acompanyar per diverses raons (cap problema, si s'ha de tornar s'hi torna, jo m'apunto), al final quedem el Ruben, el Victor i l'Eva, l'Isra i la Lourdes amb una de les figures de l'equip, en Joel (11 mesos) i la Bea i jo amb l'altre figura, en Pau (15 m.).

Fem nit al càmping Mascún (alguns arriben passada l'una de la matinada) i l'endemà, sense presses, sortim a fer el barranc del formiga. L'aproximació ja ens deixa un bon regust de boca amb un tram equipat on s'ha de parar atenció per que la roca polida a ple sol rellisca moltíssim, amb un petit ràpel.

És un barranc força concorregut, sobretot en cap de setmana, així que vigilar l'hora per no trobar aglomeracions. L'aigua hi és pressent durant tota l'estona però a l' època d'estiatge minva bastant. A part d' això es força divertit i et trobes,a petita escala, una mica de tot:

Algun ràpel com aquest que fa l'Isra al primer tram. (mai superen els 10 mts.)...

un tobogan una mica apurat ( hi ha instal·lació per fer ràpel)...

video


un salt pels més "duros" com el Ruben i l'Isra. Jo vaig fer ràpel per filmar i comprovar la recepció (em vaig quedar amb les ganes) i el Victor i l'Eva al final també van baixar per la corda.


video

També ens trobem un petit caos on s'ha de cercar el millor camí per passar-hi, una zona molt maca d'estrets i algun sifó ben curiós, com aquest d'aquí sota.


video

Un barranc senzill i divertit que amb una mica més d'aigua hauria estat perfecte.

L'endemà cedeixo el meu lloc a la Bea i em quedo amb en Pau, per que provi de fer una ferrada amb el Ruben, el Victor i l'Eva, que haurien d' haver fet la tarda abans si no haguéssim trigat més del previst al barranc.

Se'n van a "el espolón de la virgen", l'aproximació comença al mateix Rodellar i s'ha d'anar direcció "fuente del Mascún" al costat del riu del mateix nom que es creua un parell de vegades. Aquesta zona és molt maca simplement per anar a passar uns dies i baixar al riu quan el sol apreta de valent, amb molts llocs per visitar i centenars de vies d'escalada a un costat i l'altre del riu, amb ombra inclosa.

En Pau i jo els acompanyem una estona, fins que el camí comença a pujar massa, aquí decidim baixar al riu a banyar-nos.

Pel que m'han comentat, la ferrada és senzilla però disfrutona, molt ben equipada i amb trams molt verticals com aquest que fa la Bea.

Em comenten que van passar molta calor, sort que de baixada van fer una paradeta al riu. Segurament el millor moment per fer-la és a la tarda, quan el sol comença a baixar, i després d'haver fet un bon barranc.
Enhorabona a tots, però en especial a la Bea per l'operació de fa menys de tres mesos i a la Eva i el Victor per ser la seva primera ferrada.


Salut a tothom.

05 de juliol 2009

Homenatge a Bea (2ª part)

Com aquest cap de setmana hem fet poca cosa, aprofito per fer la segona part de l'homenatge a Bea, que després de dos mesos i mig de l'operació i una bona recuperació ha pogut fer alguna sortideta a la muntanya abans del previst. Com avui, que hem anat a pujar el Matagalls des de St. Marçal, gens malament per ella tot i que ha acabat ben cansada del peu. El camí ens ha deixat un bon regust de boca, pel mig d'aquells boscos d'alzines i envoltats de tempestes que li donaven un aire tenebrós. Per sort la pluja ens ha agafat tornant amb el cotxe però déu ni do com ha plogut per aquesta zona del Vallés.

Continuaré on ho vaig deixar, pel 2006. A sota al cim de l'Almanzor amb un servidor a l'agost.

I després cap a la Galana per tornar a "la plataforma" a buscar el cotxe. Un bon "tute" acompanyats del meu cosí Nanu.

Pocs dies després escalant al Midi D'Ossau l'aresta Peyreget.

A l'Octubre a la via Boy-Roca, a la trompa de l'elefant. Via que m'agradaria tornar a fer (a veure si algú s'anima).
Quan arriba l'hivern li agrada força tocar una mica de neu, al Pic de l'Infern (novembre 2006).

A sota rapelant la Foca, roca que malauradament amb la nova regulació em sembla que ja no es pot escalar (gener del 2007).

Un cap de setmana per Andorra molt guapo, primer baixant per les pistes de Soldeu....

....per després fer un vibac i pujar l'endemà al pic de Salòria (2789mts). Març del 2007.

Un altre vibac la nit de Sant Joan (costum de ja fa uns anys), al coll de Noufonts, 2652 mts. Per fer la cresta de l'Anyeller que vam abandonar pel fort vent que feia.

Iniciació en barranquisme, primer "los oscuros de Balcés", i a la tarda "el gorgonchón", a Guara (possiblement amb en Pau ja voltant per dins seu) i després cap a casa, una bona pallissa (juliol del 2007).


I aquí s'acaba per avui, al final sí que serà una trilogia sense tenir-ho previst. Així em reservo algunes fotos per un altre cap de setmana sense gaire activitat.
Salut a tothom i molts petons per la Bea.