27 de setembre 2009

Homenatge a Bea ( capítol final)

Un altre cap de setmana sense activitat. A part de ser les festes de "poble", la Mercè, he patit una grip amb febre que no m'ha deixat sortir tot i que havia quedat per anar a Montgrony.
Aprofito per fer la darrera part de l'homenatge a la Bea després de l'operació de Galindó de fa cinc mesos.

Em vaig quedar al Juliol del 2007, iniciació al barranquisme i amb un "Alien" que després es dirà Pau. Evidentment, aquell estiu ens plantegem sortidetas a prop de casa. Primer anem a passar uns dies a Andorra, i aprofitem per fer algunes ferrades com el Tossal Gran d'Aixovall, la Canal de la Mora, la Canal del Grau i la de Racons. I ens quedem amb les ganes del Bony d'Envalira.

Després anem a passar uns dies a Guara, on s'atreveix amb un barranc senzill, la Peonera Inferior, acompanyats del Jordi, la Sandra, el Paco i un antic company.

De tornada a casa anem a fer una visita a Montserrat, al barranc del Clot de Cargol.

Poc després, al Setembre, anem a la Canal Roja o Tres en Ratlla. Aquest cop acompanyats pel Ruben i la Mireia.


Amb les primeres neus cap al Bastiments (2881 mts. ), amb el Jordi, la Sandra, l'Ivan i la Vane. Octubre 2007.

I al Novembre a la cara nord del Cadí, al pic de Comabona (2547 mts.), amb els mateixos companys.

El següent va ser el Costabona ( 2507 mts.), on ja va notar l'excés de pes.
A partir d'aquí sortidetas a muntanyes més petites, Montserrat, Montnegre, Montseny,.....

....fins que surt en Pau, març 2008. Un mes de repòs i torna a la muntanya començant amb la Mola de St. Llorenç, moltes sortides a Montserrat per acompanyar-me a escalar, a Guara a fer barrancs, a els Ports, per Andorra, al Montseny, Collserola, Garraf, .... sempre acompanyats d'en Pau, tret d'algunes escapadetas a escalar a Montserrat, una al Puigmal ( 2910 mts.) acompanyats del Jordi el 22 de Desembre del 2008.

Un parell al Pedraforca ( 2498 mts.), la primera al Febrer i sense cim pel mal estat de la neu i la segona al Març, amb cim i acompanyats del Loren i de l'Espi.

I la setmana següent a la cara nord del Gra de Fajol Gran (2708 mts.).

Pocs dies després passa pel quiròfan i comença una temporada de baixa. Una bona recuperació i la passió per les muntanyes han fet que pugui sortir abans del previst, tot i que encara no està recuperada i té un tema pendent, el de l'escalada.
Salut a tothom i petons per la Bea.

20 de setembre 2009

Ferrada de les Agulles Rodones ( IIª part )

Després de passar un cap de setmana llarg, el de la Diada, i sense gaire activitat tret de petites sortides familiars. Aquest també es presenta sense plans.... Per sort, al final ens podem escapar a la muntanya.

La intenció és que Bea provi d'escalar per veure cóm li respon el peu, però després de ficar-se el peus de gat ho descartem. El següent objectiu és acabar la ferrada que vam començar fa un parell de setmanes, les Agulles Rodones. S'apuntan també el Ruben i el Victor.
Comencem el recorregut on ho vam deixar, pugem a la tercera agulla (el Tetó) per uns graons, flanquegem i tornem a passar a la Torre pel pont on ho vam deixar l'altre vegada.

D'aquí seguim per un tram vertical i ens trobem el pas de l'agulla petita, dos cables que uneixen l'agulla on ens trobem amb el següent tram de paret.

Continuem per la paret fins a trobar un ràpel d'uns 20 mts., amb l'opció de parar-te a la meitat i fer una tirolina de 22 mts. Un cop a terra seguim el camí més evident, amb algun punt blau, que ens porta per la cresta fins que veiem un altre tram equipat. La Roca Llisa. Comença vertical...

...i segueix un flanqueig amb algun tram desplomat....

...fins a un ràpel de 17 mts. ( poso la foto perquè no surto en cap més).

Un cop a terra un altre cop, seguim un corriol fins al camí que puja per la canal i tirem cap avall seguint algun punt blau, fins a trobar, a mà dreta, la següent agulla El Central. Comença flanquejant fins a una petita canal i després vertical i flanqueig desplomat fins al ràpel. Uns 10 mts. abans d'arribar a terra trobo un cable que flanqueja cap a l'esquerra, l'agafo, i esperant a que baixin els companys m'adono que la tempesta que fa estona que sentim s'apropa cap a nosaltres. Indico que baixin fins abaix per sortir el més aviat possible. Jo torno a flanquejar cap al ràpel i a patir un altre cop: ATENCIÓ!!! hi ha un tram de cable mig trencat, aquest pas s'hauria d'assegurar amb corda.

De tornada ens afanyem tot el que podem, això si, fem una paradeta per contemplar el meravellós Arc de Sant Martí que arriba fins a St. Feliu de Guixols.

Al final ens mullem una mica i amb el cotxe fins i tot parem una estona perquè no es veu res per la quantitat d'aigua que cau. Sort que no ens ha enganxat en un altre lloc.

Està clar que haurem de tornar a la "Ferrata Maldita".

Salut.

06 de setembre 2009

Roca Gris, via Esparraguera

Fa més d'un mes que no escalo cap via llarga i ja toca tornar a la feina. Amb l'Albertako escollim la via Esparraguera, ja una clàssica i bastant repetida. La via puja per l'esperó sud, té 185mts. i no passa del V grau, perfecte per comprovar que no se'ns hagi oblidat cap maniobra.


L'aproximació es fa des de la Vinya Nova i pel camí del Torrent del Pont, que passa pel costat mateix de la via. Aquesta comença al costat d'un arbre, uns 10 mts. per sobre del camí.

El primer llarg, de 35 mts., surt a buscar l'esperó, amb una roca una mica "cutre" però molt sanejada pel pas de cordades. Em trobo tres espits ( algun d'ells molt rovellat) i una reunió de dos parabolts una mica allunyats. Es fa be però millor no tibar massa d'algunes presses.

El segon el fa l'Albertako, i és similar però més vertical. 35 mts. on ens trobem un parabolt, dos claus i quatre bolts més. Atenció a la llastra de la dreta sortint de la reunió i a algunes roques més que no sonen gaire be quan les toques.

Al tercer la cosa canvia radicalment, un primer tram fàcil i un mur vertical amb una roca molt bona i grans presses, 25 mts. i quatre parabolts. Per arribar a la reunió s'ha de destrepar uns 3 mts., i es munta al coll amb el següent tram de paret. Li deixo a l'Albertako per que gaudeixi i en surt molt content.

El quart segueix amb una roca inmillorable, 45 mts. amb un primer tram més vertical i molt "disfrutón". I una segona part més tombada fins a la reunió, que es munta abans de passar al següent tram de paret. Sis parabolts.

De la reunió s'han de baixar uns 5 mts. fins a la canal, on comença el cinquè llarg. Uns 15 mts. de flanqueig ascendent a la dreta, amb la roca molt bona i un parabolt, que ens deixa al peu del diedre del darrer llarg.


Un cop aquí tens l' opció de baixar (uns quatre mts. a la dreta et trobes una reunió de la Mickey Mouse amb un sistema de ràpels) o pujar pel sisè llarg, 35 mts. per un diedre fàcil, però net i amb bones posibilitats d'autoprotecció amb friends i tascons. Li fa gracia a l'Albertako i com ja el vaig pujar fa uns anys amb la Bea, no tenim cap conflicte.

La baixada, aprofitant que no hem sentit a ningú escalant per la zona, la fem per la via Urquiza-Olmo amb tres ràpels i per la canal dels pollegons fins al camí. El més ràpid que podem perquè hem sentit forces pedres que queien d'algun isard que estava per la zona.

De tornada a casa, l'Albertako em deixa les seves fotos i em trobo una d'uns companys que no volen sortir a escalar amb mi, tot i que anem a fer vies fàcils. Aprofito per saludar-los i per veure si ens animem ( falta el Loren, que tot i estar més predisposat, no acabem de coincidir).

D'esquerra a dreta: l'Espi, el Julián, el Jose i l'Albertako descansant després d'una sessió bloquera a Targassone.

Salut.

05 de setembre 2009

Ferrada de les Agulles Rodones

Darrerament la Bea es troba molt millor del peu i, tot i que encara no li entren els peus de gat, ja es pot permetre fer alguna grimpada. Per això, cada cop més, em demana per fer alguna sortideta. Aquest dissabte ens escapem cap a la ferrada de les Agulles Rodones. Que tinc entès que és bastant dura i llarga, però et permet abandonar fàcilment.

Per arribar sortim direcció Solius des de la C-65, a l'alçada de la masia Mas Pla, girem a l'esquerra per entrar en una pista. Després a la dreta i a l'esquerra direcció Can Llaurador, on deixem el cotxe un cop passem la masia.

L'aproximació també és molt evident, seguim per la pista cap a les agulles, passem pel costat del menhir de Can Llaurador i arribem a un cartell on ens plantegen què fer......

.....ja que estem aquí anem a veure com està. 25 minuts de pujada i ens trobem els primers graons tallats i sense cable de seguretat, però més amunt sembla que estigui equipat. Ni ens ho pensem, tirem cap amunt. El primer tram es pot escalar fàcilment o pujar cap a la dreta fins a una vira que ens deixarà al començament de l'equipament, un tram curt però molt vertical.

Un cop a dalt ens trobem amb un pont "Himalayo" de 25 mts. que ens passa de l'Agullola a la primera agulla, el Llom.

Aquesta es puja per un tram vertical i flanquejant cap a l'esquerra.....

fins a trobar un altre pont, aquest tibetà i de 9 mts., que ens deixa a la segona agulla, la Torre.

Aquí ens trobem un petit desplom on no t'ho has de pensar gaire i un ràpel de 15 mts. fins a una repisa, on comença un flanqueig tècnic amb passos llargs que et fan suar de valent.

Un altre ràpel, aquest de 14 mts. ens deixa en uns cables al peu d'un altre pont tibetà de 22 mts. que ens porta a la tercera agulla, el Tetó.

Al final del pont ens trobem un camí que baixa, o puja? fins a terra, nosaltres flanquegem cap a la dreta fins un altre pont d'uns 20 mts., que ens torna cap a la Torre.

Un cop aquí i molt a prop de terra, el peu de la Bea ens diu que ja en te prou per avui, així que destrepem i ens preparem uns merescuts entrepans.
Baixem per la canal fins a trobar el peu de la via i d'aquí fins al cotxe pel mateix camí.
De tornada la Bea em proposa tornar d'aquí a pocs dies per seguir on ho hem deixat, així que tindrem una segona part.
De la ferrada haig de dir que és dura com tenia entès i està ben equipada, però de vegades tens la sensació de estar fent el ruc, pujant, baixant, passant a una agulla per tornar un altre cop a la mateixa però una mica més enllà....sembla més un parc d'aventura que una ferrada. Però tot i això val la pena fer-hi una visita (o dues), la Bea i jo segur que hi tornarem i d'aquí a no gaire temps.
Salut a tothom.