Fracàs a Ful de Sac- El Setrill

Segur que tothom ha tingut algun d'aquells dies en que les coses no surten com estaven previstes, doncs per nosaltres, avui ha estat un d'aquests.

Divendres a la nit ens truquem l'Albertako i jo per veure si quedem per escalar. Ho fem al dia següent i anem cap a Montserrat sense cap via al cap. Avui condueixo jo i l'Albertako va mirant un parell de llibres que portem per decidir on anem. Li agrada la via Ful de Sac al Setrill, així que ens dirigim cap a Agulles.

A Can Maçana ens trobem amb una densa boira que ens oculta la fantàstica cara nord-oest de la paret d'Agulles fins que arribem a Coll de Guirló. D'aquí fins al Coll de Portelles i a la canal de l'Ou, ben a prop del refugi.

A partir d'aquest moment la comencem a "liar", ens desviem cap a la dreta una mica abans, passem entre la Màquina de Tren i el Broc del Setrill, bordegem aquesta i el Setrill i arribem a una agulla que desprès d'analitzar, veiem que és el Dumbo. Decidim acabar de donar la volta fins al peu de via però ens trobem amb unes canals complicades que ens obliguen a fer un ràpel des d'uns arbres . Un cop a terra, baixem uns metres per la canal i per fi trobem la cara sud de l'agulla. Busquem el llibre a la motxilla per situar la via i ens adonem que s'ha quedat a dalt del ràpel!!!

Desprès d'uns minuts de dubtes, comencem a pujar per on ens sembla que va la via i encertem.

Trobem una placa amb poca adherència pels líquens fins al pas més difícil, pujar a una mena de llavi, a partir d'aquí tram vertical amb bones presses, tot molt ben equipat. Puja el meu company, i recorda que la nostra via comparteix part del llarg amb la via Hobbit per desviar-se a la dreta, se'n va cap a un parell de parabolts i munta reunió també de tres bolts molt nous. Quan pujo jo, me'n vaig a una reunió uns metres a l'esquerra, amb tres espits, iguals que els de la resta de la via però cap rastre a l'esquerra de la Hobbit. Comencem a dubtar, potser l'Albertako està a una via nova o a la Salvador-Àlava( si la han re-equipat), per sobre li sembla "intuir" un bolt a uns 15 metres. De la meva reunió veig un espit a prop i res més. Després de més de mitja hora de dubtes per culpa meva ( no vull baixar però no veig clar pujar), acabem baixant.

Un cop a terra me'n vaig a recuperar el llibre i ens relaxem una estona al sol acompanyats dels cants dels ocells (sembla més un dia de primavera que no pas un 24 d'Octubre).

A casa, cerco informació de la via i descobreixo que més d'una cordada ha dubtat en aquest punt. La reunió de tres espits on jo estava, és la bona, i el següent llarg puja recte i et trobes tres espits més que no vaig veure.

No passa res, un altre dia ( d'aquí a no gaire) tornarem per acabar la feina que hem començat.

Salut a tothom.

La Presidenta, via Gerónimo

Aquests tres dies de festa "triplete", he pogut sortir tots els dies. Diumenge em truca l'Albertako per anar a escalar al dia següent. Amb por de trobar-nos molta gent a la tornada escollim una via curteta, la Jerónimo a la Presidenta. Pugem pel Clot de la Mònica, com la setmana passada, arribem al coll i deixem a l'esquerra el camí de les Artigues que porta als Pollegons per agafar, a la dreta, el camí del Bassal dels Corbs, que porta a St. Joan. A partir d'aquí, l'Albertako comença a pensar que potser ens hem equivocat. Fins al balcó de la Plantació i la baixada cap a la via, aquí està convençut de que ha vingut enganyat. S'ha de dir que tots dos anem cansats dels tres dies, ahir mateix estava a Targassone fent bloc ( em sembla que s'està canviant a " el lado oscuro"). Després d'una baixada selvàtica i on s'ha de parar molta atenció per no caure fins avall, arribem al peu de la via.

La primera tirada fa el meu company. Llarg ben equipat on s'han de fer treballar molt els peus. Jo el trobo bastant finet pel grau que marca, ara si que confirmo que dec estar fluix perquè últimament tot ho trobo difícil.


El segon llarg ja és un altre cosa, aquest em toca a mi. Comença amb un parell de passos verticals i amb bones presses, un flanqueig cap a l'esquerra i recte fins a la reunió ja més fàcil. Equipat.

El tercer llarg és només un tràmit per arribar al cim. Curt i equipat amb un bolt, surt cap a l'esquerra per pujar recte fins dalt. La reunió la muntem a l'altre banda del cim, al ràpel (al lloro si hi ha gent per la zona perquè poden caure pedres).

La baixada es fa amb un ràpel de 20 mts. per la cara nord fins al coll amb la Vicepresidenta i d'aquí fins al peu de via per una canal força densa.

Interessant per combinar amb alguna altre via de la zona. Haig de confirmar el que diu l'autor, "escalada en un entorn salvatge i solitari", tot i que hem coincidit amb una cordada que pujava per la via Canvi Climàtic, dels germans Massó.

Salut a tothom.

Céllecs, sector plaques i ful d'Estambul

Tot i que li pot semblar mentida a algú, diumenge, després d'un canvi de plans ( havíem d'anar a acabar la ferrada de les agulles rodones però la Bea estava tant "feta caldo" que opta per no sortir), en Ruben i jo decidim anar a fer una mica d'esportiva pel Maresme.

Arribem al pàrquing per segon cop, ja que al primer en Ruben s'adona que s'ha deixat els peus de gat i toca tornar, ens dirigim al sector de plaques de Céllecs per provar una mica d' adherència. A sota el Ruben a Tos de Gos.

Amb tanta anada i tornada ens cau a sobre el migdia i fem una paradeta per dinar. Després de recuperar forces canviem de sector sense caminar gaire, uns deu metres cap a l'esquerra i ens instal·lem al sector Ful d' Estambul. Allà provem les vies Simioteràpia, Ful d' Estambul i Brecs de Cerebelo. A mi m'han semblat una mica dures pel grau que marca, potser per la poca adherència als primers metres de les vies o per que estic una mica fluix. A sota un servidor a Simioteràpia.

Acabem de passar la tarda provant aquestes vies i de tornada al cotxe intento recordar, sense èxit, l'ultima vegada que vaig estar per aquí i amb qui ( a part de la Bea), ja deu fer set o vuit anys.

S'ha de dir que la zona que hem visitat ha estat re-equipada amb reunions noves i químics ben lluents, no totes les vies però si una gran part. Després, xerrant amb una gent que hem trobat m'han parlat d'un sector nou que jo no coneixia. A veure si aconsegueixo unes ressenyes més actualitzades, segur que en Mohawk em pot ajudar.

Salut a tothom.

Ferrada Regina

Aquest dissabte la Bea necessita sortir i com que ja fa temps que té ganes de fer la ferrada d'Oliana, proposa d'anar-hi. Ens falla en Ruben, que també li té ganes, però tenim un convidat de luxe, el nostre ex-cunyat i un dels meus primers companys de cordada: el Eki.

No sortim molt d'hora i a sobre ens trobem tot el transit que puja cap a Andorra, amb cues bastant llargues. Quan arribem al pàrquing ens trobem una trentena de cotxes i a mi em marxen les ganes de pujar, però ja que hem fet els Km. seguim. Al peu de la ferrada ens trobem un grup de cinc i un altre de dos i com tiren moltes pedres sense avisar, ens esperem una bona estona.

Comencem el primer tram que ja coneixíem de quan no existia el pont.

Comença vertical fins arribar a una canal que es puja caminant, després un altre tram vertical, un altre petita canal i ressalts fins arribar a l'alçada del pont. Aquí tenim dues opcions, pujar fins a l'agulla amb molt bones vistes del pantà d'Oliana o seguir pel pont. Escollim la segona, ja tots hem pujat a l'agulla i no anem molt sobrats de temps.

El pont ens deixa en una paret vertical que ens porta a una feixa per seguir per un altre tram també vertical.

A la sortida ens trobem el camí de baixada, que creuem fins al següent tram de paret on trobem un senyal de prohibit nens. Comença vertical i molt equipat per flanquejar cap a l'esquerra buscant els trossos de paret més macos.

Després d'un dels flanquejos ens trobem amb un pas ben curiós, has de canviar de paret amb tota la timba a sota dels peus ( no recomanat per gent molt petita).

Més trams verticals amb petits desploms i flanquejos amb bones panoràmiques,

fins a una bifurcació, a la dreta la sortida original i a l'esquerra una variant una mica més fàcil.

Agafem el camí de la dreta, més vertical i amb un petit desplom fins a una falsa sortida, on trobem un darrer ressalt que comença desplomat i ens deixa al cim de la cinglera.

La baixada es fa cap a la dreta, per un camí marcat de vermell i equipat amb cable que passa per l'inici del tercer tram i ens porta per una feixa fins a terra.
Ferrada molt recomanable, llarga, amb ambient i molt equipada ( de vegades una mica massa). per nosaltres la més maca de totes les que coneixem amb diferència.

Salut.

Serrat de la Pastereta, via Vilmanbar

Aquesta setmana toca enllestir un assumpte que l'Albertako i jo tenim pendent de fa un parell de mesos, la via Vilmanbar a la Pastereta.

Comencem d'horeta per tornar a dinar a casa i aquest cop no estem sols a la paret com la darrera vegada, ens acompanyen un parell de cordades a la Havana Club, una a la Funció clorofíl·lica i un altre per la mateixa via que nosaltres. Malgrat tot això hem gaudit d'un matí molt tranquil.

Un cop a peu de via decidim seguir el mateix ordre que l'altre vegada, així que comença l'Albertako, llarg vertical i ben equipat ( uns onze bolts ), jo l'he tornat a trobar bastant "finet".

El segon és per a mi, surt cap a la dreta molt vertical i amb grans forats per seguir recte amunt.

Llarg també ben equipat on per arribar a la reunió hem de flanquejar uns metres a l'esquerra.

El tercer llarg ja és nou per nosaltres. A priori sembla que els seguros allunyin una mica, però quan comences a escalar no ho notes pas. Llarg llarg i equipat, on el tram més vertical el trobem només sortir de la reunió. Se'n va l'Albertako.

La reunió es munta al "bosquet" i el següent llarg surt uns metres més amunt. Comença per un diedre fàcil amb la roca una mica trencada i segueix per una placa amb bona pressa fins al cim.

De fet on arribem és al final de la via i l'inici dels ràpels, el cim de la Pastereta ens queda molts metres cap a l'esquerra. Baixem en tres ràpels i tornem a casa satisfets per la via i per acabar la feina que vam començar el 25 de Juliol.

Salut a tothom.