Agulla de Can Jorba, via Drac Gos

Passades les festes de Setmana Santa sense cap activitat ressenyable i amb una mala estada als Ports per la quantitat de gent que hi havia i la festa que tenien fins a les tantes de la matinada, tornem a la normalitat i dissabte quedo amb l'Albertako. Aquest cop ens acompanya la Bea, que amb el bon temps te ganes de fer alguna sortideta.
D'entrada ens dirigim cap al Serrat de les Garrigoses però un cop al pàrquing ens adonem que no es pot escalar fins al juliol per nidificació. Fem un canvi de plans i acabem a Can Jorba per fer aquesta via que feia temps que tenia al llistat.

L'aproximació la fem per la, sempre dura i cada cop més polida, Canal del Joc de l'Oca.

Per arribar s'ha de remuntar gairebé tota la canal, un bon escalfament. Un cop a peu de via la Bea ens diu que per avui ja en te prou... l'Albertako i jo, després de l'aproximació, tirem cap a dalt.

La primera tirada és força curta, vertical i amb una roca, que sense ser dolenta, no te res a veure amb la de la resta de la via. Als pocs metres de començar el company em crida una cosa que em fa molta gracia: "finito de Córdoba, eh!?". Equipat amb quatre bolts i un buril a peu de via.

El segon llarg és el més dur de la via, no te cap pas extraordinariament difícil però el grau t'ho marca la continuïtat. Molt vertical amb l'entrada a la reunió un pel desplomada i una roca inmillorable. Bona escalada de forats on cal anar amb les piles recargades. Equipat amb les assegurances bastant a prop.

El tercer teòricament és per a mi però quan arribo a la reunió estic "fos", així que li deixo a l'Albertako per recuperar-me una mica. Llarg curtet amb una sortida de la reunió molt vertical i amb bones presses. Equipat amb quatre bolts.

Al darrer llarg ja estic una mica recuperat i el company me'l cedeix. Similar a l'anterior però més llarg, inici vertical i grans presses...

... per suavitzar-se una mica al arribar al cim. Equipat amb quatre bolts.

La baixada la fem en dos ràpels, un fins a la R-2 i un altre fins a terra, però recomanaria fer-ho en tres aprofitant la R-3 (ens va costar força recuperar les cordes després del primer ràpel).
Per tornar fins al cotxe acabem de remuntar els tres ressalts equipats que queden de la canal i seguim pel llit fins a trobar el camí dels Francesos, a l'alçada de la Cajoleta.

Una via mantinguda en el seu grau i recomanable; i una jornada molt agradable. El pitjor de tot va ser la paparra que em vaig trobar enganxada a una natge.

Un altre punt de vista aquí.

Salut a tothom.

Roca de St. Cugat, via Territori Dakota

Desprès de la retirada al Sentinella... un parell de setmanes de penitència sense tocar la roca.

Passat aquest temps toca tornar a la feina... quedo amb l'Albertako i anem cap a Montserrat sense tenir gaire clar quin és el nostre objectiu. Desprès d'uns quants dubtes i coincidint en que tots dos anem relaxats, recordo una via que tenim pendent de fa temps.

L'aproximació pel clot de Mònica i el camí de les Artigues però aquest cop desprès del primer ressalt equipat a la canal del Llaures ens desviem cap a l'esquerra per un altre canal que passa pel costat de l'agulla.

El primer llarg comença en placa tombada que es va redreçant a mida que vas pujant, cap a la meitat, la línia de parabolts et fa flanquejar un parell de metres a la dreta per seguir recte fins a la reunió, entre dos trams de vegetació. Equipat amb deu bolts molt lluents.

El segon llarg surt per una fissura-diedre amb bons cantells equipada amb tres pitons, quan s'acaba, els bolts et porten una mica a la dreta per terreny vertical i bones presses que es va tombant en arribar a la reunió.

El tercer llarg surt recte a buscar el sostre que superem per l'esquerra amb un pas finet i que ara compta amb una pressa menys, tot i que la lògica em portava a superar el mur de l'esquerra uns metres per sota del sostre, sort de veure el tercer bolt. Equipat amb tres bolts abans del sostre, un al desplom i un altre a la sortida. Desprès pujar per terreny fàcil fins al cim, reunió a una sabina.

Un cop al cim ens trobem amb en Jaume i en Ricard de la Colla Xapoutot que pugen per la via Perfil Sureste del Picazo, enhorabona. Han vingut amb en Llembresku i un altre company ( ho sento no recordo el nom) que hem vist per la via Infinity a l'Agulla dels Col·leccionistes i des d'on ens fan una foto al primer llarg, enhorabona també.

El descens en un ràpel curt per la cara nord. Atenció amb la reunió amb cordino i maillon que es veu des del cim, amb una corda de 50 no crec que s'arribi, el ràpel queda més a l'esquerra (parabolts amb cadena). Un cop a terra recordo haver baixat cap a l'est a buscar la canal del llaures, però avui està complicat, han caigut tots els arbres. Pugem una mica al costat de la roca i baixem per la següent canal, una mica selvàtica, a trobar l'inici de la via.

Més avall ens trobem amb els altres companys de la Colla Xapoupot i tots plegats anem a fer una cervesa.
Via recomanable, molt assegurada i perfecte per a un matí d'estiu ( ombra fins al migdia).

Salut a tothom.

Obrint traça pel Collserola

Feia dies que anunciaven nevades arreu del país i a cotes molt baixes, però nosaltres els Barcelonins no ens podíem imaginar que pugues caure tanta neu!!! No vull ni pensar el que deu haver caigut més cap al nord.

Quan arribo al migdia i veig com s'està posant el panorama no ho dubtem ni un segon, tot just acabar de dinar sortim a fer una volta pel Collserola. S'apunta també el Benito ( el meu sogre).

Enfilem el camí que surt davant de casa cap a la font de Sta. Eulàlia. Neva amb força i bufa un aire que fa que la neu tan fina que cau et piqui a la cara i als ulls. Als pocs minuts comencen els tron i els llampecs però no ens preocupem, segur que no pot empitjorar.
La font de Sta. Eulàlia normalment és un racó acollidor però avui realment s'ha mudat amb el seu millor vestit.

Seguim fins al Coll de la Ventosa i deixem que el Pau vagi obrint traça.

A partir d'aquí hem de parar atenció, comencem a veure branques i pins sencers que cauen pel pes de la neu davant nostre.

Continuem fins al Castell de Torre Baró, avui també amb un aspecte ben diferent de l'habitual.

Baixem per la suposada carretera de Torre Baró, que ha deixat a tot aquest barri incomunicat.

I per arribar la Bea no s'ho pensa ni un segon, se'n va a buscar el trineu que te al cotxe i baixa fins a la porta de casa...

Hem gaudit d'una una nevada increïble amb unes imatges poc habituals per aquí, la pena és que això només passi molt de tant en tant.


Salut a tothom.

Intent al Setrill, via GEDE

Ja la setmana passada em mirava la via... i quan parlo amb l'Albertako i li proposo, no hi te res a dir.
El dia comença estrany, no quedem molt d'hora i quan vull sortir de casa al Pau no li fa molta gracia, diu que vol venir a escalar amb mi. Al final es queda una mica conforme i aprofito per sortir, però estic a punt de trucar a l'Albertako per deixar-ho per un altre dia.

L'aproximació la fem des del monestir fins al Pla dels Ocells i a buscar el camí que ve de St. Joan i puja cap a St. Jeroni. Amb els deures mig fets, recordo un post d'en Gatsaule i quan veig el Puntal de l'Albarda anem cap allà. Arribem a La Inclinada, just al seu costat, però no m'acaba de quadrar...

Mirant cap a gorros veig la punta del Rave i m'adono que ens hem passat tres pobles. Tornem cap enrere a buscar l'agulla, bastant fàcil de trobar per cert. Només cal baixar per la canal que hi ha al costat del mirador de la Serra de les Paparres.
Preparant el material l'Albertako descobreix que només ha portat un peu de gat, Tornem a dubtar... però es posa un dels meus ( un parell de nº. per sota) i puja cap a dalt.

Als pocs metres comença a bufar un fort vent de l'oest, malgrat això arribem a la reunió. Llarg vertical amb uns passets finets cap a la meitat del recorregut. Equipat amb químics i un espit sense xapa, portar plaqueta recuperable.

El segon el començo jo, sortida vertical amb un buril rovellat i doblegat que trenco amb el mosquetó, uns metres per sobre un altre buril també rovellat però que no es trenca. A partir d'aquí el terreny es tomba una mica però no hi ha res fins uns quants metres per sobre... Quan l'Albertako veu que m'ho miro massa em comenta que potser avui no és el millor dia, així que baixo amb la cua entre les cames.

Un cop a terra i analitzant la jornada tots dos coincidim en que les coses, des d'un principi, no han anat com haurien d' haver anat...
Hi tornarem ben aviat...

Salut a tothom

L'Ànec, via Aresta Brucs

Aquesta setmana li toca a la Bea, que amb les bones temperatures que està fent, te ganes d'escalar.
La primera idea és anar a la via Lo Somni de St. Joan al Bisbe però després recordo haver vist que aquest mes han publicat les vies blaves a Desnivel, i no em fa gracia trobar-me a molta gent.
La següent opció és la GEDE al Sentinella però la Bea em recorda que durant els darrers 30 mesos tan sols ha fet cinc vies...tot i que sembla prou assequible del que es tracta és que la Bea gaudeixi.
Al final ens decidim per aquesta agradable grimpada al sol, que avui s'ha quedat tímidament amagat darrere d'uns núvols.

L'aproximació des de Can Maçana, on ens ha costat una barbaritat deixar el cotxe, que d'altre banda tampoc ha quedat gaire be. El camí el fem fins al refugi Vicenç Barbe i per la Canal Ample fins al Coll d'Agulles, durant el trajecte ens creuem amb més de 100 "individus" entre persones, nens, i una bona tanda de gossos (uns 25 en tot el dia).

El primer llarg és una grimpada molt senzilla que et deixa a una repisa. Només hi ha un parabolt molt nou i que no es veu fins que estàs a sobre, a set mts. de la reunió, però cap a la meitat del llarg es pot ficar un micro a una llastra que ens queda a la dreta.

Nosaltres muntem a un bolt i una reunió de dos espits amb cadena, a l'inici de la repisa. Caminem uns metres fins al següent llarg i muntem un altre de dos bolts. Aquí ens sobta veure una cabra mirant-se l'Ou de Colom, amb la gentada que volta per la zona i els gossos.

El segon llarg ja et fa escalar una mica, però no gaire. Comença una mica més dret amb bones presses per tombar-se als pocs metres i arribar al cim després d'un petit ressalt vertical de dos metres. Equipat amb cinc bolts.

Un cop al cim confirmo les meves sospites i veig com arriba una cordada al Bisbe per Lo somni de St. Joan, a més de les dues de la Sense Nom i el Ruben amb el seu "sogre" que han anat a fer la Cajoleta i la Salamandra.

La baixada es fa en un ràpel de 20 mts. cap al nord, fins a la canal que ens portarà a peu de via.

Una escalada senzilla però recomanable, que es pot combinar amb moltres altres per la zona.

Salut.

Agulla Gran del Pas del Príncep, via Guasch-Santacana o GEDE

Entre setmana em truca en Mohawk per propossar-me una via i jo, com sempre, accepto encantat. L'Albertako tampoc s'ho pensa gaire i tots tres anem cap a l'Agulla Gran del Pas del Príncep.

Per l'aproximació dubtem entre el camí d'Agulles i Frares, la cara nord fins a Coll de Porc o per la cara Sud. Al final deixem el cotxe al pàrquing del Vermell de Xincarró i anem a buscar el Clot del Tambor, passant per la Cova de l'Arcada i arribant al camí que ve d'Agulles. Uns metres a l'esquerra trobem l'agulla.

Per començar el primer llarg és millor pujar al pedestal de roca i muntar la reunió de burils que està a l'altre banda de la sabina, així s'encara millor. Comença l'Albertako recte amunt i sense cap mirament fins a la bauma. Després se'n va en Mohawk, que troba uns passets més fins del previst. Tot seguit hi pujo jo, un parabolt, un parell d'espits amb xapa de buril i quan la cosa es posa més txunga flanquejo uns metres a l'esquerra, on em trobo un altre buril, un bolt i enganxo la línia per on han pujat els meus companys. Un altre bolt i un parell de burils més. Crec que molt més lògic pensant en l'any 1956.

Un cop a la bauma fem un canvi de reunió i la muntem uns metres a l'esquerra, ja fora i a sota del següent llarg.

Aquest segon llarg diuen que és el més potent de la via, el comença en Mohawk en lliure, però al final acaba fent algun A0. La qualitat de les assegurances no acaba de donar la confiança com per forçar. Surt per la dreta de la R bis i va a buscar una fissura cega una mica cap a l'esquerra. Curt, molt vertical i equipat amb dos o tres bolts i molts burils vells.

A partir d'aquí comença a bufar un fort vent que ens deixa gelats i ens acompanyarà la resta de l'escalada.

El tercer llarg des de la reunió té molt bona pinta, segueix la fissura cega fins a sota d'un desplom, on es munta la reunió. Vertical i equipat amb molts burils vells. Mirant-me'l des de la R penso, en silenci, d'anar-hi, però quan en Mohawk es prepara ni l'Albertako ni jo diem res... opció encertada, resulta ser més fi del que semblava.

El quart llarg surt en desplom amb grans presses per girar cap a la dreta evitant un altre desplom. També molt fi i equipat amb molts burils vells. S'en va en Mohawk molt be en lliure tot i rasca que fot.
Del cinquè i últim llarg el que més recordo són el fred i les ganes d' arribar al cim. Vertical i de passos fins, equipat també amb molts burils vells.


Al cim fem reunió a tres burils en bon estat d'una via que puja per la cara nord-est, la Reina de la Noche i ràpidament anem a buscar el ràpel. Com avui no he col·laborat gaire me'n vaig jo, desgrimpo una mica cap a l'oest, flanquejo cap al nord i a tres metres de la reunió recordo que avui no porto els grampons, el gel que hi ha per arribar al ràpel em fa una mica de yu-yu. Així que deixo que en Mohawk acabi la feina.

Un ràpel de 50 mts. ens deixa a terra i ràpidament anem a buscar una mica de sol ja més arrecerats del vent.
Via clàssica i amb bons comentaris que a mi no m'ha acabat de convèncer. Altres punts de vista aquí i aquí.

Salut a tothom.

Collbató, els Graus- Sector Pell Roja

Diumenge, la Bea, el Pau, l'Albertako, la Helen i jo, ens apropem a la zona de Collbató per fer uns totxos al sector Pell Roja. No portem cap mapa de la situació confiant que ho trobarem fàcilment, i ho paguem fent una volta per diversos sectors, el jardinet, placa del Gandhi, placa de la Poma, roca dels Sioux, totxo de l'Oskar, totxo de l'Estel,...

Desprès de molts dubtes decidim anar a aquest ultim, que sense saber quin és, ens ha cridat l'atenció. I per casualitats de la vida resulta que està just al costat del sector que busquem.
Ens preparem i quan m'estic mirant la via Qui no plora no mama V/V+, veig que l'Albertako es comença a enfilar per la Seminolas 6a, a la placa de l'Indi.

Seguim per la Pytecus 6a+, a la seva esquerra i molt similar, placa vertical i un petit tram desplomat amb bones presses i algun forat

Més a l'esquerra trobem El Clan 6b+, amb un pas tècnic a l'entrada i una mica més desplomada.

Un petit descans i en Pau s'enfila pels primers metres de la Cigronet IV al totxo Tranquil, sense ajuda però amb protecció.

D'ençà que hem arribat l'Albertako es mira la via Borinot Ensopit 6c al totxo altiu, per on acaba pujant sense cap mena de problema ( ara si que no entenc res, fa uns dies baixa d'un IV+ i avui puja tranquil·lament per un 6c). Em comenta que a mitja via es troba una llastra sikada que no sona gens be.

Jo, evidentment, ni la provo. Reconec que està fora del meu abast i acabo la feina que el Pau ha començat amb la Cigronet, que per cert em deixa un mal regust de boca.

Zona interessant amb moltes vies, ben equipades i totes les orientacions, on segur que l'Albertako hi tornarà.
Satut.