La segona tirada se la deixo al meu company que s'ho curra i la treu en lliure, després pujo jo, també en lliure però bufant una mica més. Llarg molt vertical amb passos fins, pressa petita i alguns forats que no es veuen a la primera. Roca excepcional i molt ben equipat, amb una petita bavaresa on l'Albertako "se regala".
El tercer llarg em torna a tocar a mi, segueix la fissura-diedre on et pots protegir amb friends, tascons o llaçant una sabina. Llarg no gaire difícil però menys equipat que els anteriors, tres parabolts. Atenció, entre el primer i el segon es veu un espit a l'esquerra que és d'una reunió de la Tarantel·la (jo vaig tenir la temptació), s'ha d'anar recte amb tendència a la dreta.
El quart el comença l'Albertako, puja més o menys vertical i les assegurances allunyadetes ( déu ni do amb l'excursió entre la primera i la segona).
Amb els metres el començo a veure una mica tens i cap a la meitat del llarg decideix baixar. Acabo amb la feina que ha començat i la veritat és que ja havia fet lo pitjor. 
El cinquè em tocava a mi, però desprès del que ha passat li cedeixo al meu company ( a veure si m'escaqueixo del desplom), però em contesta textualment : "paso tío, todavía estoy como un flan, parece que no haya escalado en la p... vida". 
La baixada la decidim fer per sistema de ràpels d'aquesta banda en comptes d'anar per la Olmo-Urquiza. Fem un primer ràpel d'uns 45 mts. fins a la R-3, greu error, millor fer-ho en dos perquè la corda ens tirava cap a la dreta de la paret. D'aquí un ràpel d'uns 35 mts. fins a la R-2 de la Koyanistatxi i la Little Big Horn i un altre d'uns 48 mts. fins a terra.Una via guapa i recomanable on cal anar amb piles, ben equipada en general amb algun tram puntual on les assegurances allunyen una mica més.
Un altre punt de vista sobre la via el trobareu aquí
Salut.
El segon llarg puja recte per placa més o menys tombada fins a un ressalt vertical, després del qual es munta la segona reunió. Amb els deures fets i després del comentari d'en 
A partir d'aquí el temps ens canvia, veiem el blau del cel durant més estones però el vent bufa cada cop amb més força.
A dalt no ens hi estem gaire, l'aire ens tira a terra. Anem a buscar el ràpel destrepant per la cara nord fins a uns arbres i d'aquí un ràpel d'uns 35 metres fins a la canal amb el Dumbo.
Trobem una placa amb poca adherència pels líquens fins al pas més difícil, pujar a una mena de llavi, a partir d'aquí tram vertical amb bones presses, tot molt ben equipat. Puja el meu company, i recorda que la nostra via comparteix part del llarg amb la via Hobbit per desviar-se a la dreta, se'n va cap a un parell de parabolts i munta reunió també de tres bolts molt nous. Quan pujo jo, me'n vaig a una reunió uns metres a l'esquerra, amb tres espits, iguals que els de la resta de la via però cap rastre a l'esquerra de la Hobbit. Comencem a dubtar, potser l'Albertako està a una via nova o a la Salvador-Àlava( si la han re-equipat), per sobre li sembla "intuir" un bolt a uns 15 metres. De la meva reunió veig un espit a prop i res més. Després de més de mitja hora de dubtes per culpa meva ( no vull baixar però no veig clar pujar), acabem baixant. 
El segon llarg ja és un altre cosa, aquest em toca a mi. Comença amb un parell de passos verticals i amb bones presses, un flanqueig cap a l'esquerra i recte fins a la reunió ja més fàcil. Equipat.
El tercer llarg és només un tràmit per arribar al cim. Curt i equipat amb un bolt, surt cap a l'esquerra per pujar recte fins dalt. La reunió la muntem a l'altre banda del cim, al ràpel (al lloro si hi ha gent per la zona perquè poden caure pedres).
La baixada es fa amb un ràpel de 20 mts. per la cara nord fins al coll amb la Vicepresidenta i d'aquí fins al peu de via per una canal força densa. 
Acabem de passar la tarda provant aquestes vies i de tornada al cotxe intento recordar, sense èxit, l'ultima vegada que vaig estar per aquí i amb qui ( a part de la Bea), ja deu fer set o vuit anys. 
El pont ens deixa en una paret vertical que ens porta a una feixa per seguir per un altre tram també vertical.
A la sortida ens trobem el camí de baixada, que creuem fins al següent tram de paret on trobem un senyal de prohibit nens. Comença vertical i molt equipat per flanquejar cap a l'esquerra buscant els trossos de paret més macos.
Després d'un dels flanquejos ens trobem amb un pas ben curiós, has de canviar de paret amb tota la timba a sota dels peus ( no recomanat per gent molt petita).
Més trams verticals amb petits desploms i flanquejos amb bones panoràmiques,
fins a una bifurcació, a la dreta la sortida original i a l'esquerra una variant una mica més fàcil.
La baixada es fa cap a la dreta, per un camí marcat de vermell i equipat amb cable que passa per l'inici del tercer tram i ens porta per una feixa fins a terra.
El segon és per a mi, surt cap a la dreta molt vertical i amb grans forats per seguir recte amunt.
Llarg també ben equipat on per arribar a la reunió hem de flanquejar uns metres a l'esquerra.
El tercer llarg ja és nou per nosaltres. A priori sembla que els seguros allunyin una mica, però quan comences a escalar no ho notes pas. Llarg llarg i equipat, on el tram més vertical el trobem només sortir de la reunió. Se'n va l'Albertako.
La reunió es munta al "bosquet" i el següent llarg surt uns metres més amunt. Comença per un diedre fàcil amb la roca una mica trencada i segueix per una placa amb bona pressa fins al cim.
De fet on arribem és al final de la via i l'inici dels ràpels, el cim de la Pastereta ens queda molts metres cap a l'esquerra. Baixem en tres ràpels i tornem a casa satisfets per la via i per acabar la feina que vam començar el 
