La Pastereta, via Viatge Apatxe

Aquest divendres, quan plego de la feina, em diuen que dissabte tinc festa així que no trigo gaire a trucar a l'Albertako que ja m'havia trucat mitja hora abans. Em diu que ha quedat amb el seu germà per anar a fer El Kraken, com aquesta via ja la vaig fer amb en Mohawk fa uns any (deuria de ser de les primeres repeticions) els hi proposo d'anar al costat a fer una via que vaig descobrir no fa gaire al blog d'en Gatsaule, Viatge Apatxe. No tenen cap problema, de fet, l'Albertako ja la tenia clitxada.

L'aproximació la fem pel Clot de la Mònica fins al peu de l' Havana Club i d'aquí cap a l'esquerra per la paret fins una canal que ens deixa davant d'un primer ressalt senzill que ens porta a peu de via.

El primer llarg el comença el Jose, ens trobem una placa una mica tombada en flanqueig ascendent cap a l'esquerra, ben equipada però "fineta" ( tots tres hi estem d'acord).

El segon és per l'Albertako, semblant a l'anterior en dificultat però més còmode per anar en línia recte. El pas més cabró ( coincideixo amb en Gatsaule) és al arribar a la reunió; brut, estrany i avui... mullat.

El tercer, teòricament és per a mi, però després de com m'he trobat en els llargs anteriors, me'l miro una mica...no gaire... i li deixo al Jose, que puja en un pis-pas. És el més senzill de tots, només té un pas una mica més fi al sortir de la reunió, després es deixa fer força be.

El darrer llarg és la guinda de la via, tot i que jo m'he arrossegat com he pogut. Mur vertical amb bons forats, el llarg fa una "s" buscant els punts més febles ( atenció al fregament de la corda) per acabar amb un petit desplom que l'Albertako es troba mullat, el Jose i jo ens adonem quan el sentim cridar i maleir... El tram més finet m'ha semblat a l'inici del llarg.

Una via força recomanable i més encara si es fa en bona companyia...avui amb un nou company que em sembla que li està trobant el puntet a això de pujar més de 30 metres.

Per baixar es pot rapelar la via o pujar fins al cim de la Pastereta i anar a buscar el camí de Sant Joan, nosaltres provem per una mena de camí que baixa cap a l'esquerra a l'alçada del segon ressalt de la carena, no gaire recomanable.

Molta salut a tothom.

Totxo de les Cabres

Per aquest diumenge havia quedat amb el Joan per fer una sortideta amb els nens a la muntanya i aprofitar per fer alguna petita escalada. En principi som la Bea en Pau i jo, i el Joan amb la Júlia però al final s'apunta l'Albertako amb la Helen i el Ruben, que va tant motivat que arriba mitja hora abans.
Quedem a Collbató sense tenir gaire clar on anar i sense ressenyes, però per casualitat ens trobem amb en Joanet que ens parla d'un totxo que coneix bastant tranquil, no ens ho pensem gaire i anem cap allà (de fet ens acompanya fins a les vies, moltíssimes gracies i queda pendent una sortida plegats).

Per arribar s'ha d'anar fins al segon pis per la dreçera dels Graus i creuar cap a la dreta fins trobar-te les vies. Les ressenyes les trobarem en un petit pot que hi ha a un dels arbres del voltant.
El totxo en questió és un roc petit ( uns 15 metres) i sense gaire interès "escalatori", però per nosaltres avui ha estat perfecte.
Com el Ruben ha sigut el primer en arribar per l'excés de motivació, deixem que comenci i ho fa per la via Aviones Plateados.

Després el seguim tots: l'Albertako, jo, el Joan de primer tot i que no te costum d'anar-hi,

la Bea...
...i fins i tot la petita Júlia. La via és la més senzilla de totes i per a mi una mica per sota del grau que marca.

Mentrestant l' Albertako i el Ruben es posan amb la Cabra Montserratina.

Seguim el Joan, també de primer però patint una mica més...

... i jo, aquesta ja em sembla més encertada amb el grau.
Tot seguit m'en vaig per la veïna Los Miércoles al Sol i em segueix el Ruben, content de fer el seu primer 6è...

...i el Joan. Em sap greu per a ells però aquesta em sembla més del grau proposat a la ressenya que del grau corregit.
Arribades aquestes hores del migdia hi ha qui te gana i fa un descans per fer una mossegada.

Per acabar la jornada i aprofitant que la tenim muntada m'hi poso amb la Qu'est que C'est, la més maca de totes i on trobo el grau corregit correcte o fins i tot una mica ajustat. Via de forats i molt vertical, amb un parell d'extraploms on a la sortida del segon he trobat els passos més durs. Recomanable.
Es nota que sóc més aviat de lletres perquè cada cop entenc menys això dels números...

Una jornada molt tranqil·la, agradable i envoltat de bons amics. No es pot demanar més...

Salut a tothom.

Cascada Il.lusions d'Hivern

Desprès d'uns quants mesos sense sortir amb el meu company Albertako per diverses raons, però sobretot a causa de la lesió al peu que encara arrossega des de l'agost, per fi tornem a quedar!
Aquest cop canviem l'escenari habitual (Montserrat) per un de nou, com a mínim per a mi. I per rematar-ho tot ens acompanya un amic poc habitual malgrat haver-li convidat innumerables vegades, el Julian .

Anem cap al Pedraforca amb la idea de fer alguna de les cascades que surten de la pista, ens crida l'atenció la de l' arbret però com hi ha algú rapel·lant seguim caminant i ens parem a fer cua a la Il·lusions d'Hivern, que sembla que estigui més formada..
El primer ressalt és una rampa senzilla amb un parell de metres una mica més drets i més rampa fins a la següent cascada.

El segon ressalt comença amb uns 3 o 4 metres drets i de seguida s'ajeu fins a la següent cascada, es pot muntar reunió a un arbre que hi ha a la dreta.

El tercer és molt semblant a l'anterior però amb el tram dret una mica més llarg, a partir d'aquí deicideixo encordarme..."por si las moscas"...

El següent ressalt podriem dir que és la guinda de la via...


...és el més maco i el més vertical, curtet però suficient per que se t'inflin els braços. Després uns quants metres de rampa fins al peu de la Columna del Verdet, un altre cascada amb un pinta excel·lent però que deixarem per un altre dia.

La tornada la fem en diagonal cap a l'esquerra per anar a buscar el camí que porta cap al refugi, abans d'arribar tornem a tombar a l'esquerra i baixem pel mig del bosc fins a trobar la pista de l'aproximació.

Un dia d'allò més agradable bàsicament per la companyia i una activitat força interessant que segur que tornaré a repetir. La via m'ha semblat perfecte com a iniciació però segur que es fa curta si no has de fer cua a cada reunió, ideal per enllaçar amb la Columna del Verdet.

Molta salut a tothom.

La Saca Gran, via Aresta Brucs

Molt bones, ja tornem a ser per aquí, encara prou enfeinats però com a mínim amb connexió a la red de fa dos dies ( encara m'estic posant al dia). En aquest temps poca cosa, per no dir res. Un parell de barrancs a l'Agost, el Forat de Boixols amb en Joan i les Gorges de Núria amb el Ruben...























...alguna passejada pels voltants de Cànoves, pantà de Vallforners, castanyer d'en Cuc, ermita de San Salvador de Terrades...

...i, per ara, només una escalada a un pi. Encara en falten tres més.




Aquest Diumenge, pugen a casa el Ruben amb la Laia i en Joan amb la Júlia per menjar una mica de carn a la brasa i celebrar la castanyada. Cap al final de la jornada i "encigalats" per les cerveses decidim fer un equip de "viejas glorias" per escalar l'endemà, jo sóc qui porta menys temps sense tocar la roca i ja fa gairebé sis mesos...

Em decideixo per aquesta senzilla ruta que vaig fer fa molts anys però que sempre he tingut ganes de repetir i amb l'estat actual de forma em sembla perfecte.
El primer llarg el començo per la via Stephanie, aprofitant el primer espit d'aquesta i anant a buscar la sabina del diedre on trobem el primer bolt de la via, seguint el diedre en trobem el segon i uns quants metres per sobre un clau que ens marca l'inici d'un senzill flanqueig fins a la reunió.

El segon llarg comença amb uns passets més verticals fins al primer bolt, poc després trobem un clau i a partir d'aquí el terreny es tomba fins a la reunió,un altre bolt pocs metres abans d'arribar.


El tercer llarg el recordava com el més maco, però aquest cop se m'ha fet una mica curt. Flanqueig fàcil per buscar l'aresta i pujar la llastra, als pocs metres et trobes al cim. Llarg assegurat amb dos bolts.

Un cop al cim la retrobada amb aquelles sensacions que ja tenia una mica oblidades.
Per baixar ràpel curt cap a l'oest i fent el mico per la canal fins a peu de via.

Salut a tothom i una abraçada pel meu company Albertako que ja porta uns mesos lesionat, segur que d'aquí a no gaire el tornarem a veure enfilant-se per les parets.

Guara- Ferrada Espolón de la Virgen i Barranc Formiga

Ja van un parell de mesos sense cap entrada i també sense cap sortida a la muntanya, no és que el blog estigui abandonat, un canvi de domicili ens te ben ocupats....
A primers de setmana el Ruben em comenta que estarà una temporada sense poder sortir i em proposa d'anar a fer algun barranc, parlo amb la Bea i no ens ho pensem gaire. Tots dos necessitem desconectar una mica així que divendres sortim amb en Pau cap a Rodellar, a la Serra de Guara.

Dissabte al matí estem sols i com fa força calor baixem al riu Mascún per refrescar-nos una miqueta.

Després de dinar, una bona migdiada i quan afluixa el sol tornem a baixar al riu. Aquest cop la Bea es queda amb en Pau i jo me'n vaig a fer la ferrada del "Espolón de la Virgen" que l'any passat no vaig poder fer.
Per arribar cal baixar fins al riu Mascún i pujar seguint el seu curs passant per moltes zones d'escalada esportiva, després d'uns revolts i creuar el riu tres o quatre cops s'arriba a la ferrada, que queda a mà dreta i a sota de l'ermita de la "Virgen del Castillo".
La ferrada és senzilla i està molt equipada, comença amb un tram vertical que es suavitza de seguida, poc després trobem un altre tram vertical que puja per un esperó molt maco, per seguir per una canal fins a l'alçada de l'ermita, on ens trobem, a mà esquerra, un petit mur vertical que ens puja fins al cim.
Per baixar s'ha d'anar fins a l'ermita i agafar el camí que ens porta fins a Rodellar, jo agafo un trencant direcció "fuente del Mascún" per retrobar-me amb la Bea i el Pau, que no ha parat de tirar pedres al riu en tota l'estona.

Al vespre arriba la resta de companys, el Ruben, el Joan, la Laia i en Pere disposats a fer un barranc l'endemà. Sopant mirem ressenyes per decidir quin farem, a mi em fan "tilin" las Palomeras del Fulmen i el Fornocal, al final ens decidim per aquest ultim.
Diumenge abans de sortir ens informem de les condicions i ens comenten que segurament porta poca aigua...tornem a mirar ressenyes i al final el grup es decideix pel Formiga, tocarà repetir barranc...

A l'aproximació ens trobem amb molts grups i aglomeracions al tram equipat i al ràpel, però per sort el barranc el fem gairebé sols amb un petit grup de tres nois molt macos de Navarra.
Gracies a ells descobrim un forat que l'altre cop vam passar de llarg...



Uns quants ressalts senzills i arribem al primer ràpel saltable... no ens ho pensem gaire...



...tret de la Laia i en Pere, que decideixen rapel·lar.

Més ressalts i algunes badines ens porten al tobogan lateral...



Poc després un sifó, que amb més aigua ha de fer una mica de "yu-yu"...



Aquí el barranc s'obre una mica per tornar a tancar-se a l'alçada de l'ultim ràpel, després de la passarel·la. On, en Pere, amb la prudència que et dona l'experiència, decideix tornar a rapel·lar. Aquest cop la Laia no s'ho pensa gaire...



...amb l'emoció del moment ens deixem una bossa amb material a dalt, per sort i gracies al comentari d'en Joan trobo un camí que em permet recuperar la bossa i tornar a saltar. Després de veure'm, el Ruben, la Laia i en Joan també volen tornar a provar-ho, així que tornem un altre cop cap enrere...



Poc després s'arriba al final del barranc, just quan passa pel costat del camí d'aproximació.

Salut a tothom.

Cadí, Canal de l'Ordiguer

Ja fa unes setmanes que em mirava el temps per fer-ne alguna, però o no acompanyava o no m'acompanyava ningú. Aquesta sembla que tot està a favor, per diumenge farà bo i tinc un parell de companys, la Bea i el Jordi, que al final no vindrà per atendre uns assumptes familiars.
Dissabte sortim la Bea i jo de Malgrat (cota 0) cap al Cadí amb la intenció de fer un bivac al Coll de Pallers, però quan arribem fa molta "rasca" i acabem dormint com podem al cotxe. Amb les primeres llums posem rumb al Prat del Cadí.

Un cop allà la Bea, després d'una mala nit, no es veu com per continuar... Tenia ganes d'anar a la Canal Sàbat però no m'hi veig tot sol així que canvio de plans i me'n vaig a la de l'Ordiguer aprofitant la traça d'un parell de nois que veig.
Deixo cordes i ferros varis i me'n vaig ben lleuger. Fins a peu de canal la poca neu que em trobo està força dura i es puja prou ràpid. A l'inici es veuen les restes d'un petit allau.

A partir d'aquí la cosa canvia i la neu es torna més pesada i humida, típica de primavera i després de les nevades d'aquesta setmana, fins passat el ressalt de roca, molt cobert de neu.

Per sobre un tram d'inclinació moderada i una neu molt més dura fins a la bifurcació amb la Canal Amagada, que de lluny sembla que encara es pugui escalar...

Quan estic fent les fotos començo a sentir pedretes que cauen de la paret de la dreta i surto cagant llets. Segueix amb la mateixa tònica, inclinació moderada i alternant trams de neu dura i d'altres amb una neu tova que et fa avançar amb més pena que glòria. Això si, l'ambient és cada cop més increïble...

El darrers metres de la canal són els més drets i els més macos, s'han de vigilar les cornises que hi pugui haver a la dreta ( a sota pocs metres abans d'arribar al cim).

Un cop a dalt, una mica d'aigua, uns minuts de descans i la baixada per la Canal del Cristall, després de la foto de rigor del cim...

Salut a tothom.

Miranda de les Bohigues, via Sílvia

No tenia clar si publicar l'entrada de la setmana passada, la veritat és que no hi havia res d'interessant, però com ja ho tenia preparat...
Dissabte passat es va animar a acompanyar-nos, després de molt de temps, el Jordi i el vaig veure més predisposat per tornar-hi. Doncs be, aquesta setmana torna a repetir, aquest cop farem alguna cosa una mica més llarga però igualment senzilla per que no s'espanti i torni un altre vegada.
Ens dirigim cap a agulles i un cop al Coll de Portelles veiem que avui estarem acompanyats, n'hi ha uns grups força nombrosos fent pràctiques i algunes cordades escalant. Els núvols van i venen així que decidim no anar més enllà i ens quedem per la zona. Escollim la Miranda perquè no es veu ocupada, mirem una via que sembla maca a la dreta de l'Aresta Brucs però al Jordi el començament no li fa gracia.

El primer ressalt fins a arribar a la R-0 el trobem bastant moll per les pluges de la nit, m'avanço una mica i fixo la corda per que el Jordi pugi amb més seguretat.

Comencem el primer llarg del que jo pensava que era l'Aresta Brucs, però em penso que el que fem és el de la via Sílvia, pocs metres a l'esquerra. Si fa o no fa... la dificultat és molt similar, placa tombada i amb bona pressa amb algun petit tram de pressa més petita, equipat amb bolts.

Un cop a la reunió veig la de l'Aresta Brucs uns metres a la dreta, mentrestant el Jordi no para de preguntar-se què fa aquí dalt...

El segon llarg es molt curtet i es pot encarar flanquejant cap a la dreta, per l'Aresta Brucs, no tant a la dreta amb un pas desplomat, recte de la reunió on som o per un clau que es veu a una fissura per l'esquerra. Nosaltres sortim recte amunt, amb un parell de passos verticals i polits per tombar-se ràpidament i arribar al cim.

La baixada caminant cap al nord i desgrimpant un parell de ressalts, el primer amb un espit per si de cas. De tornada fem una paradeta a la Pelada per fer unes vies curtes i on s'atreveix fins i tot a fer un petit ressalt de primer.

Una jornada molt agradable però no se jo si el Jordi es deixarà "enganyar" un altre vegada........

Salut a tothom.