La Saca Gran, via Aresta Brucs

Molt bones, ja tornem a ser per aquí, encara prou enfeinats però com a mínim amb connexió a la red de fa dos dies ( encara m'estic posant al dia). En aquest temps poca cosa, per no dir res. Un parell de barrancs a l'Agost, el Forat de Boixols amb en Joan i les Gorges de Núria amb el Ruben...























...alguna passejada pels voltants de Cànoves, pantà de Vallforners, castanyer d'en Cuc, ermita de San Salvador de Terrades...

...i, per ara, només una escalada a un pi. Encara en falten tres més.




Aquest Diumenge, pugen a casa el Ruben amb la Laia i en Joan amb la Júlia per menjar una mica de carn a la brasa i celebrar la castanyada. Cap al final de la jornada i "encigalats" per les cerveses decidim fer un equip de "viejas glorias" per escalar l'endemà, jo sóc qui porta menys temps sense tocar la roca i ja fa gairebé sis mesos...

Em decideixo per aquesta senzilla ruta que vaig fer fa molts anys però que sempre he tingut ganes de repetir i amb l'estat actual de forma em sembla perfecte.
El primer llarg el començo per la via Stephanie, aprofitant el primer espit d'aquesta i anant a buscar la sabina del diedre on trobem el primer bolt de la via, seguint el diedre en trobem el segon i uns quants metres per sobre un clau que ens marca l'inici d'un senzill flanqueig fins a la reunió.

El segon llarg comença amb uns passets més verticals fins al primer bolt, poc després trobem un clau i a partir d'aquí el terreny es tomba fins a la reunió,un altre bolt pocs metres abans d'arribar.


El tercer llarg el recordava com el més maco, però aquest cop se m'ha fet una mica curt. Flanqueig fàcil per buscar l'aresta i pujar la llastra, als pocs metres et trobes al cim. Llarg assegurat amb dos bolts.

Un cop al cim la retrobada amb aquelles sensacions que ja tenia una mica oblidades.
Per baixar ràpel curt cap a l'oest i fent el mico per la canal fins a peu de via.

Salut a tothom i una abraçada pel meu company Albertako que ja porta uns mesos lesionat, segur que d'aquí a no gaire el tornarem a veure enfilant-se per les parets.

Guara- Ferrada Espolón de la Virgen i Barranc Formiga

Ja van un parell de mesos sense cap entrada i també sense cap sortida a la muntanya, no és que el blog estigui abandonat, un canvi de domicili ens te ben ocupats....
A primers de setmana el Ruben em comenta que estarà una temporada sense poder sortir i em proposa d'anar a fer algun barranc, parlo amb la Bea i no ens ho pensem gaire. Tots dos necessitem desconectar una mica així que divendres sortim amb en Pau cap a Rodellar, a la Serra de Guara.

Dissabte al matí estem sols i com fa força calor baixem al riu Mascún per refrescar-nos una miqueta.

Després de dinar, una bona migdiada i quan afluixa el sol tornem a baixar al riu. Aquest cop la Bea es queda amb en Pau i jo me'n vaig a fer la ferrada del "Espolón de la Virgen" que l'any passat no vaig poder fer.
Per arribar cal baixar fins al riu Mascún i pujar seguint el seu curs passant per moltes zones d'escalada esportiva, després d'uns revolts i creuar el riu tres o quatre cops s'arriba a la ferrada, que queda a mà dreta i a sota de l'ermita de la "Virgen del Castillo".
La ferrada és senzilla i està molt equipada, comença amb un tram vertical que es suavitza de seguida, poc després trobem un altre tram vertical que puja per un esperó molt maco, per seguir per una canal fins a l'alçada de l'ermita, on ens trobem, a mà esquerra, un petit mur vertical que ens puja fins al cim.
Per baixar s'ha d'anar fins a l'ermita i agafar el camí que ens porta fins a Rodellar, jo agafo un trencant direcció "fuente del Mascún" per retrobar-me amb la Bea i el Pau, que no ha parat de tirar pedres al riu en tota l'estona.

Al vespre arriba la resta de companys, el Ruben, el Joan, la Laia i en Pere disposats a fer un barranc l'endemà. Sopant mirem ressenyes per decidir quin farem, a mi em fan "tilin" las Palomeras del Fulmen i el Fornocal, al final ens decidim per aquest ultim.
Diumenge abans de sortir ens informem de les condicions i ens comenten que segurament porta poca aigua...tornem a mirar ressenyes i al final el grup es decideix pel Formiga, tocarà repetir barranc...

A l'aproximació ens trobem amb molts grups i aglomeracions al tram equipat i al ràpel, però per sort el barranc el fem gairebé sols amb un petit grup de tres nois molt macos de Navarra.
Gracies a ells descobrim un forat que l'altre cop vam passar de llarg...



Uns quants ressalts senzills i arribem al primer ràpel saltable... no ens ho pensem gaire...



...tret de la Laia i en Pere, que decideixen rapel·lar.

Més ressalts i algunes badines ens porten al tobogan lateral...



Poc després un sifó, que amb més aigua ha de fer una mica de "yu-yu"...



Aquí el barranc s'obre una mica per tornar a tancar-se a l'alçada de l'ultim ràpel, després de la passarel·la. On, en Pere, amb la prudència que et dona l'experiència, decideix tornar a rapel·lar. Aquest cop la Laia no s'ho pensa gaire...



...amb l'emoció del moment ens deixem una bossa amb material a dalt, per sort i gracies al comentari d'en Joan trobo un camí que em permet recuperar la bossa i tornar a saltar. Després de veure'm, el Ruben, la Laia i en Joan també volen tornar a provar-ho, així que tornem un altre cop cap enrere...



Poc després s'arriba al final del barranc, just quan passa pel costat del camí d'aproximació.

Salut a tothom.

Cadí, Canal de l'Ordiguer

Ja fa unes setmanes que em mirava el temps per fer-ne alguna, però o no acompanyava o no m'acompanyava ningú. Aquesta sembla que tot està a favor, per diumenge farà bo i tinc un parell de companys, la Bea i el Jordi, que al final no vindrà per atendre uns assumptes familiars.
Dissabte sortim la Bea i jo de Malgrat (cota 0) cap al Cadí amb la intenció de fer un bivac al Coll de Pallers, però quan arribem fa molta "rasca" i acabem dormint com podem al cotxe. Amb les primeres llums posem rumb al Prat del Cadí.

Un cop allà la Bea, després d'una mala nit, no es veu com per continuar... Tenia ganes d'anar a la Canal Sàbat però no m'hi veig tot sol així que canvio de plans i me'n vaig a la de l'Ordiguer aprofitant la traça d'un parell de nois que veig.
Deixo cordes i ferros varis i me'n vaig ben lleuger. Fins a peu de canal la poca neu que em trobo està força dura i es puja prou ràpid. A l'inici es veuen les restes d'un petit allau.

A partir d'aquí la cosa canvia i la neu es torna més pesada i humida, típica de primavera i després de les nevades d'aquesta setmana, fins passat el ressalt de roca, molt cobert de neu.

Per sobre un tram d'inclinació moderada i una neu molt més dura fins a la bifurcació amb la Canal Amagada, que de lluny sembla que encara es pugui escalar...

Quan estic fent les fotos començo a sentir pedretes que cauen de la paret de la dreta i surto cagant llets. Segueix amb la mateixa tònica, inclinació moderada i alternant trams de neu dura i d'altres amb una neu tova que et fa avançar amb més pena que glòria. Això si, l'ambient és cada cop més increïble...

El darrers metres de la canal són els més drets i els més macos, s'han de vigilar les cornises que hi pugui haver a la dreta ( a sota pocs metres abans d'arribar al cim).

Un cop a dalt, una mica d'aigua, uns minuts de descans i la baixada per la Canal del Cristall, després de la foto de rigor del cim...

Salut a tothom.

Miranda de les Bohigues, via Sílvia

No tenia clar si publicar l'entrada de la setmana passada, la veritat és que no hi havia res d'interessant, però com ja ho tenia preparat...
Dissabte passat es va animar a acompanyar-nos, després de molt de temps, el Jordi i el vaig veure més predisposat per tornar-hi. Doncs be, aquesta setmana torna a repetir, aquest cop farem alguna cosa una mica més llarga però igualment senzilla per que no s'espanti i torni un altre vegada.
Ens dirigim cap a agulles i un cop al Coll de Portelles veiem que avui estarem acompanyats, n'hi ha uns grups força nombrosos fent pràctiques i algunes cordades escalant. Els núvols van i venen així que decidim no anar més enllà i ens quedem per la zona. Escollim la Miranda perquè no es veu ocupada, mirem una via que sembla maca a la dreta de l'Aresta Brucs però al Jordi el començament no li fa gracia.

El primer ressalt fins a arribar a la R-0 el trobem bastant moll per les pluges de la nit, m'avanço una mica i fixo la corda per que el Jordi pugi amb més seguretat.

Comencem el primer llarg del que jo pensava que era l'Aresta Brucs, però em penso que el que fem és el de la via Sílvia, pocs metres a l'esquerra. Si fa o no fa... la dificultat és molt similar, placa tombada i amb bona pressa amb algun petit tram de pressa més petita, equipat amb bolts.

Un cop a la reunió veig la de l'Aresta Brucs uns metres a la dreta, mentrestant el Jordi no para de preguntar-se què fa aquí dalt...

El segon llarg es molt curtet i es pot encarar flanquejant cap a la dreta, per l'Aresta Brucs, no tant a la dreta amb un pas desplomat, recte de la reunió on som o per un clau que es veu a una fissura per l'esquerra. Nosaltres sortim recte amunt, amb un parell de passos verticals i polits per tombar-se ràpidament i arribar al cim.

La baixada caminant cap al nord i desgrimpant un parell de ressalts, el primer amb un espit per si de cas. De tornada fem una paradeta a la Pelada per fer unes vies curtes i on s'atreveix fins i tot a fer un petit ressalt de primer.

Una jornada molt agradable però no se jo si el Jordi es deixarà "enganyar" un altre vegada........

Salut a tothom.

Fent el Friky

Un cap de setmana amb unes prediccions nefastes ens fan canviar el pla d'anar al Cadí, però com la companyia és molt poc habitual( el Jordi, un amic de la infància) dissabte quedem per anar a fer una volta per veure que es pot fer. Com a mínim caurà una botifarra a la Vinya Nova.
A primera hora plou amb força , malgrat això tirem cap a Montserrat el Jordi, la Sandra, la Bea, el Pau i jo, passem per davant de la Vinya Nona i com el temps no està molt lleig ens apropem al pàrquing del Clot de la Mònica, allà em miro la Pastereta per anar a l'Aresta Est però es veu mullada i al Jordi li fa una mica de "canguelis" ( ha escalat un parell de cops i vies curtes)... així que decidim anar a fer esportiva a Collbató.

Ens apropem al sector d'iniciació El Jardinet i fem les quatre vies de l'esquerra, molt senzilles i molt equipades, nosaltres passem be amb tres cintes. Em quedo amb ganes de fer les de la dreta però per aquestes necessito una mica més de material.

Un matí molt agradable i bona companyia, però reconec que qui més a escalat amb diferència ha sigut en Pau que no para d'enfilar-se per tot arreu...

...també m'ha semblat veure al Jordi, després de tants anys, més disposat per tornar-hi. Segur que el tornem a veure enfilant-se per les parets.

Per diumenge parlo amb l'Albertako i com el temps encara és inestable ens apropem a Subirats per fer uns totxos, ens acompanyen la Helen, la Bea i el Pau.
Feia molt de temps que no trepitjava aquesta zona, com a mínim set anys i el cert és que he trobat les poques vies que em fet bastant "sobades", a més de força gent i moltes vies ocupades però no per persones sino per cordes...

Un cap de setmana ben tranquil i familiar, més per sortir una mica i estirar els braços que no pas per escalar...

Salut.

El Rave, via Tambors de Guerra

Un altre dissabte que s'apunta la Bea, a veure si aquest cop pot escalar i com sempre, l'Albertako, que cada dia està més fort.
Deixem el cotxe al Clot de la Mònica i ens dirigim tranquil·lament cap a la Plantació amb algunes vies al cap. Un cop a la regió, en comptes d'endinsar-nos pel laberint de canals, seguim caminant pel camí se St. Joan( reconec que pel cap em voltava el compte pendent amb el Sentinella). Però poc desprès de passar pel costat dels Estalvis del Porró, l'Albertako es tornar a trobar amb l'increïble imatge del Rave i em confessa que vol pujar a la punta.

Així que ens dirigim cap allà per fer la via Tambors de Guerra. Seguim el camí fins estar per sobre del Rave i al costat de la Campana, aquí trobem una fita i un corriol que ens deixa entre les dues agulles. Per arribar a peu de via fem tota la volta a l'agulla.
El primer llarg comença on es pot arribar caminant, curtet i equipat amb dos bolts. La roca prou bona amb algun petit tram on s'ha de parar atenció. Primer arriba l'Albertako...

... i tot seguit la Bea.

El segon llarg és el maco i la gracia de l'agulla. Com ja el vaig fer amb la Bea el Març del 2007, li deixo a l'Albertako que tot i no haver utilitzat gaire els estreps se'n surt prou be amb el seu fi-fi nou.

El llarg comença amb quatre passos d'artificial per superar el desplom i una sortida en lliure molt maca, vertical i amb una roca excel·lent. Per seguir amb la mateixa tònica uns quants metres més fins al cim. Tot equipat amb bolts.

Com el cim es força petit la reunió/ ràpel no costa gens de trobar, un parell de pitons i una sabina amb moltes bagues. La baixada amb un ràpel d'uns 40 mts. cap al nord.

Un cop a terra proposo d'anar a la Campana, que tenim al darrere, però la Bea plega per anar a recollir espàrregs i l'Albertako ja n'ha tingut prou d'estreps per una temporadeta. Així que mengem una mica i ens relaxem una estona gaudint de la pau que normalment i avui en especial regna per aquesta regió de Montserrat... fins que ens la destorba un altre paparra, aquest cop enganxada al meu polar i no a la pell com la setmana passada.
La baixada pel mateix camí i amb picors paranoics per tot el cos.

Salut a tothom i al lloro amb les paparres.

Agulla de Can Jorba, via Drac Gos

Passades les festes de Setmana Santa sense cap activitat ressenyable i amb una mala estada als Ports per la quantitat de gent que hi havia i la festa que tenien fins a les tantes de la matinada, tornem a la normalitat i dissabte quedo amb l'Albertako. Aquest cop ens acompanya la Bea, que amb el bon temps te ganes de fer alguna sortideta.
D'entrada ens dirigim cap al Serrat de les Garrigoses però un cop al pàrquing ens adonem que no es pot escalar fins al juliol per nidificació. Fem un canvi de plans i acabem a Can Jorba per fer aquesta via que feia temps que tenia al llistat.

L'aproximació la fem per la, sempre dura i cada cop més polida, Canal del Joc de l'Oca.

Per arribar s'ha de remuntar gairebé tota la canal, un bon escalfament. Un cop a peu de via la Bea ens diu que per avui ja en te prou... l'Albertako i jo, després de l'aproximació, tirem cap a dalt.

La primera tirada és força curta, vertical i amb una roca, que sense ser dolenta, no te res a veure amb la de la resta de la via. Als pocs metres de començar el company em crida una cosa que em fa molta gracia: "finito de Córdoba, eh!?". Equipat amb quatre bolts i un buril a peu de via.

El segon llarg és el més dur de la via, no te cap pas extraordinariament difícil però el grau t'ho marca la continuïtat. Molt vertical amb l'entrada a la reunió un pel desplomada i una roca inmillorable. Bona escalada de forats on cal anar amb les piles recargades. Equipat amb les assegurances bastant a prop.

El tercer teòricament és per a mi però quan arribo a la reunió estic "fos", així que li deixo a l'Albertako per recuperar-me una mica. Llarg curtet amb una sortida de la reunió molt vertical i amb bones presses. Equipat amb quatre bolts.

Al darrer llarg ja estic una mica recuperat i el company me'l cedeix. Similar a l'anterior però més llarg, inici vertical i grans presses...

... per suavitzar-se una mica al arribar al cim. Equipat amb quatre bolts.

La baixada la fem en dos ràpels, un fins a la R-2 i un altre fins a terra, però recomanaria fer-ho en tres aprofitant la R-3 (ens va costar força recuperar les cordes després del primer ràpel).
Per tornar fins al cotxe acabem de remuntar els tres ressalts equipats que queden de la canal i seguim pel llit fins a trobar el camí dels Francesos, a l'alçada de la Cajoleta.

Una via mantinguda en el seu grau i recomanable; i una jornada molt agradable. El pitjor de tot va ser la paparra que em vaig trobar enganxada a una natge.

Un altre punt de vista aquí.

Salut a tothom.