El blog del roque Tony

El Gep Llarg i L'Agulla del Capdamunt, vies Aresta Brucs

2011-07-31T17:42:00.009-04:00

Aquest cap de setmana començo les vacances, no tenim gaires plans aquest any però sempre està be començar amb alguna sortideta. Parlo amb el Joan i quedem per Diumenge, te ganes de fer alguna cosa senzilla de primer. Camí d'Agulles recordem que al Desembre vam abandonar amb la Bea l'Agulla del Capdamunt pel fort aire que venia de l'Oest.
Per arribar a la via decidim fer servir el Gep Llarg per la via de l'Esquera, així prova el Joan de primer. Comença amb la intenció d'arribar al cim però es queda curt de cintes i munta la reunió, s'en surt molt be. Llarg senzill i ben equipat.

El segon és semblant a l' l'anterior, un parell de ressalts equipats amb quatre bolts i s'arriba al cim.

Per baixar una petita desgrimpada i estem davant de l'Agulla del Capdamunt. Aquest cop comencem per l'Aresta Brucs, l'altre vegada ho vam fer per una "variant"? uns metres més avall a l'esquerra, una mica més maca i equipada amb espits. El primer llarg és fàcil, un petit ressalt als pocs metres de començar i tombat fins a la reunió. Em vaig creuar amb quatre bolts.

El segon llarg és la raó de pujar la via, sortida cap a la dreta de la reunió i uns passos verticals amb bona pressa fins agafar una bona fissura, on la roca ja es tomba fins al cim. Massa curt!. La reunió la muntem a dos burils rovellats que trobem. Equipat amb tres bolts i un espit dos pams per sota del primer bolt.

Del cim baixem amb un ràpel d'uns 20 m. que ens deixa al camí d'Agulles, si haguéssim matinat més podríem seguir amb el Senatxo i la Figuereta fins a la Saca Gran, però avui no ens hem aixecat molt d'hora i a més hem parat a esmorzar...

...igualment ha sigut un molt bon dia.

Salut i bones vacances.

Miranda de les Bohigues, via Montpart

2011-06-25T15:15:00.012-04:00

Aprofitant aquests dies de festa per St. Joan torno a sortir a escalar amb l'Albertako, després de descartar algunes opcions ens decantem pel diedre que fa temps que veu quan anem a escalar per agulles, la Montpart.

L'aproximació de can Maçana cap al refugi fins a un camí que puja poc abans de la Canal del Cirerer i passa entre la Miranda i l'Aglà.

Un cop a peu de via descobreixo que " l'altre cop que la vaig fer ", només vaig encertar amb el tercer llarg i perquè és prou evident, vam fer el primer de la Gimpanautes, el segon de la Jumpin Jack Flash i el tercer per la Montpart ( segons el nou llibre d'agulles), però després de mirar algunes ressenyes no ho tinc clar del tot. Començo el primer llarg i de seguida veig que se m'escapa així que li deixo al meu company. Llarg vertical amb un pas desplomat a pocs metres de terre per seguir vertical i molt fi fins a la darrera assegurança, poc abans d'arribar a la reunió. Bona roca i equipat amb quatre bolts.
La veritat és que trobo molt més lògic començar uns metres més a la dreta d'on ho vam fer nosaltres. I més pensant en l'any en que es va obrir la via...

El segon llarg surt cap a l'esquerra de la bauma on es munta la reunió, vertical i amb molta pressa puja per un petit diedre-canal ben equipat fins al peu de l'evident darrer llarg. A tots dos ens sembla més senzill que l'anterior.

El tercer llarg és l'únic que ja havia fet. Puja pel marcat diedre alternant passos de placa i de diedre. Bastant vertical, ben equipat i amb un petit tram cap a la meitat del llarg més finet però que surt sense problemes en lliure

Una via clàssica i molt recomanable, però que em deixa amb el dubte de si vam fer el primer llarg pel lloc adient. I com no sempre amb la millor companyia.

Salut i una abraçada a tothom.

Agulla dels Ossos, via Montoya-Picazo i la Filigrana, via Bages

2011-06-18T16:31:00.012-04:00

Un altre dissabte de festa i per no variar quedo amb l'Albertako, aquest cop el seu germà no ens acompanya ( sembla que està tornant a "el lado oscuro" i la corda la te una mica abandonada).
En principi quedem sense tenir un pla decidit i com després d'esmorzar seguim igual, proposo d'anar a una via que tinc pendent fa uns anys, la Montoya-Picazo.

L'aproximació la fem per la canal de les Bessones fins a la canal que hi ha entre l'agulla de l'Arbret i la dels Ossos. Per arribar a peu de via s'ha de pujar a un petit coll que hi ha a l'agulla dels Ossos (a mà dreta). Per la falta de costum de preparar la motxilla em deixo la càmera i tots dos tenim el mòbil a punt de morir, així que tinc poques fotos.

El primer llarg comença a la petita xemeneia que es forma al coll, esquivant les branques ( o trepitjant-les) per passar a la paret a buscar el primer buril, uns metres a sobre per terreny vertical però senzill trobem el segon, amb un bolt al costat. Flanqueig ascendent cap a la dreta on trobem els passos més finets de la via i dos burils més, el primer amb parabolt, per seguir recte a buscar la reunió.

El segon llarg és un tràmit per arribar al cim, uns primers metres més drets amb un buril+bolt i un altre buril, una rampa i un petit ressalt amb una reunió de burils i el bolt que vam trobar a faltar a la "reunió" del cim...

Per baixar un ràpel d'una sabina per la cara nord fins a la canal. Abans d'això ens esperem una estoneta a que rapel·li alguna de les cordades de l'Agulla de l'Abret (hem comptat unes tretze persones).

Un cop a terra pensem que tot i estar be la via, s'ens ha fet una mica curteta, així que ens decidim per la veïna Bages a la Filigrana. La vaig fer fa uns anys amb en Mohawk i en tinc un bon record. Un llarg d'uns 30 mts. verticals amb bona pressa, tret d'un parell de passos molt verticals i pressa petita. Equipada amb espits i molt recomanable.

Salut.

La Pastereta, via Viatge Apatxe

2011-04-30T16:56:00.012-04:00

Aquest divendres, quan plego de la feina, em diuen que dissabte tinc festa així que no trigo gaire a trucar a l'Albertako que ja m'havia trucat mitja hora abans. Em diu que ha quedat amb el seu germà per anar a fer El Kraken, com aquesta via ja la vaig fer amb en Mohawk fa uns any (deuria de ser de les primeres repeticions) els hi proposo d'anar al costat a fer una via que vaig descobrir no fa gaire al blog d'en Gatsaule, Viatge Apatxe. No tenen cap problema, de fet, l'Albertako ja la tenia clitxada.

L'aproximació la fem pel Clot de la Mònica fins al peu de l' Havana Club i d'aquí cap a l'esquerra per la paret fins una canal que ens deixa davant d'un primer ressalt senzill que ens porta a peu de via.

El primer llarg el comença el Jose, ens trobem una placa una mica tombada en flanqueig ascendent cap a l'esquerra, ben equipada però "fineta" ( tots tres hi estem d'acord).

El segon és per l'Albertako, semblant a l'anterior en dificultat però més còmode per anar en línia recte. El pas més cabró ( coincideixo amb en Gatsaule) és al arribar a la reunió; brut, estrany i avui... mullat.

El tercer, teòricament és per a mi, però després de com m'he trobat en els llargs anteriors, me'l miro una mica...no gaire... i li deixo al Jose, que puja en un pis-pas. És el més senzill de tots, només té un pas una mica més fi al sortir de la reunió, després es deixa fer força be.

El darrer llarg és la guinda de la via, tot i que jo m'he arrossegat com he pogut. Mur vertical amb bons forats, el llarg fa una "s" buscant els punts més febles ( atenció al fregament de la corda) per acabar amb un petit desplom que l'Albertako es troba mullat, el Jose i jo ens adonem quan el sentim cridar i maleir... El tram més finet m'ha semblat a l'inici del llarg.

Una via força recomanable i més encara si es fa en bona companyia...avui amb un nou company que em sembla que li està trobant el puntet a això de pujar més de 30 metres.

Per baixar es pot rapelar la via o pujar fins al cim de la Pastereta i anar a buscar el camí de Sant Joan, nosaltres provem per una mena de camí que baixa cap a l'esquerra a l'alçada del segon ressalt de la carena, no gaire recomanable.

Molta salut a tothom.

Totxo de les Cabres

2011-03-20T14:42:00.014-04:00

Per aquest diumenge havia quedat amb el Joan per fer una sortideta amb els nens a la muntanya i aprofitar per fer alguna petita escalada. En principi som la Bea en Pau i jo, i el Joan amb la Júlia però al final s'apunta l'Albertako amb la Helen i el Ruben, que va tant motivat que arriba mitja hora abans.
Quedem a Collbató sense tenir gaire clar on anar i sense ressenyes, però per casualitat ens trobem amb en Joanet que ens parla d'un totxo que coneix bastant tranquil, no ens ho pensem gaire i anem cap allà (de fet ens acompanya fins a les vies, moltíssimes gracies i queda pendent una sortida plegats).

Per arribar s'ha d'anar fins al segon pis per la dreçera dels Graus i creuar cap a la dreta fins trobar-te les vies. Les ressenyes les trobarem en un petit pot que hi ha a un dels arbres del voltant.
El totxo en questió és un roc petit ( uns 15 metres) i sense gaire interès "escalatori", però per nosaltres avui ha estat perfecte.
Com el Ruben ha sigut el primer en arribar per l'excés de motivació, deixem que comenci i ho fa per la via Aviones Plateados.

Després el seguim tots: l'Albertako, jo, el Joan de primer tot i que no te costum d'anar-hi,

la Bea...
...i fins i tot la petita Júlia. La via és la més senzilla de totes i per a mi una mica per sota del grau que marca.

Mentrestant l' Albertako i el Ruben es posan amb la Cabra Montserratina.

Seguim el Joan, també de primer però patint una mica més...

... i jo, aquesta ja em sembla més encertada amb el grau.
Tot seguit m'en vaig per la veïna Los Miércoles al Sol i em segueix el Ruben, content de fer el seu primer 6è...

...i el Joan. Em sap greu per a ells però aquesta em sembla més del grau proposat a la ressenya que del grau corregit.
Arribades aquestes hores del migdia hi ha qui te gana i fa un descans per fer una mossegada.

Per acabar la jornada i aprofitant que la tenim muntada m'hi poso amb la Qu'est que C'est, la més maca de totes i on trobo el grau corregit correcte o fins i tot una mica ajustat. Via de forats i molt vertical, amb un parell d'extraploms on a la sortida del segon he trobat els passos més durs. Recomanable.
Es nota que sóc més aviat de lletres perquè cada cop entenc menys això dels números...

Una jornada molt tranqil·la, agradable i envoltat de bons amics. No es pot demanar més...

Salut a tothom.

Cascada Il.lusions d'Hivern

2011-02-06T17:05:00.017-04:00

Desprès d'uns quants mesos sense sortir amb el meu company Albertako per diverses raons, però sobretot a causa de la lesió al peu que encara arrossega des de l'agost, per fi tornem a quedar!
Aquest cop canviem l'escenari habitual (Montserrat) per un de nou, com a mínim per a mi. I per rematar-ho tot ens acompanya un amic poc habitual malgrat haver-li convidat innumerables vegades, el Julian .

Anem cap al Pedraforca amb la idea de fer alguna de les cascades que surten de la pista, ens crida l'atenció la de l' arbret però com hi ha algú rapel·lant seguim caminant i ens parem a fer cua a la Il·lusions d'Hivern, que sembla que estigui més formada..
El primer ressalt és una rampa senzilla amb un parell de metres una mica més drets i més rampa fins a la següent cascada.

El segon ressalt comença amb uns 3 o 4 metres drets i de seguida s'ajeu fins a la següent cascada, es pot muntar reunió a un arbre que hi ha a la dreta.

El tercer és molt semblant a l'anterior però amb el tram dret una mica més llarg, a partir d'aquí deicideixo encordarme..."por si las moscas"...

El següent ressalt podriem dir que és la guinda de la via...

...és el més maco i el més vertical, curtet però suficient per que se t'inflin els braços. Després uns quants metres de rampa fins al peu de la Columna del Verdet, un altre cascada amb un pinta excel·lent però que deixarem per un altre dia.

La tornada la fem en diagonal cap a l'esquerra per anar a buscar el camí que porta cap al refugi, abans d'arribar tornem a tombar a l'esquerra i baixem pel mig del bosc fins a trobar la pista de l'aproximació.

Un dia d'allò més agradable bàsicament per la companyia i una activitat força interessant que segur que tornaré a repetir. La via m'ha semblat perfecte com a iniciació però segur que es fa curta si no has de fer cua a cada reunió, ideal per enllaçar amb la Columna del Verdet.

Molta salut a tothom.

La Saca Gran, via Aresta Brucs

2010-11-01T16:33:00.024-04:00

Molt bones, ja tornem a ser per aquí, encara prou enfeinats però com a mínim amb connexió a la red de fa dos dies ( encara m'estic posant al dia). En aquest temps poca cosa, per no dir res. Un parell de barrancs a l'Agost, el Forat de Boixols amb en Joan i les Gorges de Núria amb el Ruben...

...alguna passejada pels voltants de Cànoves, pantà de Vallforners, castanyer d'en Cuc, ermita de San Salvador de Terrades...

...i, per ara, només una escalada a un pi. Encara en falten tres més.

Aquest Diumenge, pugen a casa el Ruben amb la Laia i en Joan amb la Júlia per menjar una mica de carn a la brasa i celebrar la castanyada. Cap al final de la jornada i "encigalats" per les cerveses decidim fer un equip de "viejas glorias" per escalar l'endemà, jo sóc qui porta menys temps sense tocar la roca i ja fa gairebé sis mesos...

Em decideixo per aquesta senzilla ruta que vaig fer fa molts anys però que sempre he tingut ganes de repetir i amb l'estat actual de forma em sembla perfecte.
El primer llarg el començo per la via Stephanie, aprofitant el primer espit d'aquesta i anant a buscar la sabina del diedre on trobem el primer bolt de la via, seguint el diedre en trobem el segon i uns quants metres per sobre un clau que ens marca l'inici d'un senzill flanqueig fins a la reunió.

El segon llarg comença amb uns passets més verticals fins al primer bolt, poc després trobem un clau i a partir d'aquí el terreny es tomba fins a la reunió,un altre bolt pocs metres abans d'arribar.

El tercer llarg el recordava com el més maco, però aquest cop se m'ha fet una mica curt. Flanqueig fàcil per buscar l'aresta i pujar la llastra, als pocs metres et trobes al cim. Llarg assegurat amb dos bolts.

Un cop al cim la retrobada amb aquelles sensacions que ja tenia una mica oblidades.
Per baixar ràpel curt cap a l'oest i fent el mico per la canal fins a peu de via.

Salut a tothom i una abraçada pel meu company Albertako que ja porta uns mesos lesionat, segur que d'aquí a no gaire el tornarem a veure enfilant-se per les parets.

Guara- Ferrada Espolón de la Virgen i Barranc Formiga

2010-07-18T17:19:00.012-04:00

Ja van un parell de mesos sense cap entrada i també sense cap sortida a la muntanya, no és que el blog estigui abandonat, un canvi de domicili ens te ben ocupats....
A primers de setmana el Ruben em comenta que estarà una temporada sense poder sortir i em proposa d'anar a fer algun barranc, parlo amb la Bea i no ens ho pensem gaire. Tots dos necessitem desconectar una mica així que divendres sortim amb en Pau cap a Rodellar, a la Serra de Guara.

Dissabte al matí estem sols i com fa força calor baixem al riu Mascún per refrescar-nos una miqueta.

Després de dinar, una bona migdiada i quan afluixa el sol tornem a baixar al riu. Aquest cop la Bea es queda amb en Pau i jo me'n vaig a fer la ferrada del "Espolón de la Virgen" que l'any passat no vaig poder fer.
Per arribar cal baixar fins al riu Mascún i pujar seguint el seu curs passant per moltes zones d'escalada esportiva, després d'uns revolts i creuar el riu tres o quatre cops s'arriba a la ferrada, que queda a mà dreta i a sota de l'ermita de la "Virgen del Castillo".
La ferrada és senzilla i està molt equipada, comença amb un tram vertical que es suavitza de seguida, poc després trobem un altre tram vertical que puja per un esperó molt maco, per seguir per una canal fins a l'alçada de l'ermita, on ens trobem, a mà esquerra, un petit mur vertical que ens puja fins al cim.
Per baixar s'ha d'anar fins a l'ermita i agafar el camí que ens porta fins a Rodellar, jo agafo un trencant direcció "fuente del Mascún" per retrobar-me amb la Bea i el Pau, que no ha parat de tirar pedres al riu en tota l'estona.

Al vespre arriba la resta de companys, el Ruben, el Joan, la Laia i en Pere disposats a fer un barranc l'endemà. Sopant mirem ressenyes per decidir quin farem, a mi em fan "tilin" las Palomeras del Fulmen i el Fornocal, al final ens decidim per aquest ultim.
Diumenge abans de sortir ens informem de les condicions i ens comenten que segurament porta poca aigua...tornem a mirar ressenyes i al final el grup es decideix pel Formiga, tocarà repetir barranc...

A l'aproximació ens trobem amb molts grups i aglomeracions al tram equipat i al ràpel, però per sort el barranc el fem gairebé sols amb un petit grup de tres nois molt macos de Navarra.
Gracies a ells descobrim un forat que l'altre cop vam passar de llarg...

Uns quants ressalts senzills i arribem al primer ràpel saltable... no ens ho pensem gaire...

...tret de la Laia i en Pere, que decideixen rapel·lar.

Més ressalts i algunes badines ens porten al tobogan lateral...

Poc després un sifó, que amb més aigua ha de fer una mica de "yu-yu"...

Aquí el barranc s'obre una mica per tornar a tancar-se a l'alçada de l'ultim ràpel, després de la passarel·la. On, en Pere, amb la prudència que et dona l'experiència, decideix tornar a rapel·lar. Aquest cop la Laia no s'ho pensa gaire...

...amb l'emoció del moment ens deixem una bossa amb material a dalt, per sort i gracies al comentari d'en Joan trobo un camí que em permet recuperar la bossa i tornar a saltar. Després de veure'm, el Ruben, la Laia i en Joan també volen tornar a provar-ho, així que tornem un altre cop cap enrere...

Poc després s'arriba al final del barranc, just quan passa pel costat del camí d'aproximació.

Salut a tothom.

Cadí, Canal de l'Ordiguer

2010-05-16T12:57:00.014-04:00

Ja fa unes setmanes que em mirava el temps per fer-ne alguna, però o no acompanyava o no m'acompanyava ningú. Aquesta sembla que tot està a favor, per diumenge farà bo i tinc un parell de companys, la Bea i el Jordi, que al final no vindrà per atendre uns assumptes familiars.
Dissabte sortim la Bea i jo de Malgrat (cota 0) cap al Cadí amb la intenció de fer un bivac al Coll de Pallers, però quan arribem fa molta "rasca" i acabem dormint com podem al cotxe. Amb les primeres llums posem rumb al Prat del Cadí.

Un cop allà la Bea, després d'una mala nit, no es veu com per continuar... Tenia ganes d'anar a la Canal Sàbat però no m'hi veig tot sol així que canvio de plans i me'n vaig a la de l'Ordiguer aprofitant la traça d'un parell de nois que veig.
Deixo cordes i ferros varis i me'n vaig ben lleuger. Fins a peu de canal la poca neu que em trobo està força dura i es puja prou ràpid. A l'inici es veuen les restes d'un petit allau.

A partir d'aquí la cosa canvia i la neu es torna més pesada i humida, típica de primavera i després de les nevades d'aquesta setmana, fins passat el ressalt de roca, molt cobert de neu.

Per sobre un tram d'inclinació moderada i una neu molt més dura fins a la bifurcació amb la Canal Amagada, que de lluny sembla que encara es pugui escalar...

Quan estic fent les fotos començo a sentir pedretes que cauen de la paret de la dreta i surto cagant llets. Segueix amb la mateixa tònica, inclinació moderada i alternant trams de neu dura i d'altres amb una neu tova que et fa avançar amb més pena que glòria. Això si, l'ambient és cada cop més increïble...

El darrers metres de la canal són els més drets i els més macos, s'han de vigilar les cornises que hi pugui haver a la dreta ( a sota pocs metres abans d'arribar al cim).

Un cop a dalt, una mica d'aigua, uns minuts de descans i la baixada per la Canal del Cristall, després de la foto de rigor del cim...

Salut a tothom.

Miranda de les Bohigues, via Sílvia

2010-05-08T17:40:00.015-04:00

No tenia clar si publicar l'entrada de la setmana passada, la veritat és que no hi havia res d'interessant, però com ja ho tenia preparat...
Dissabte passat es va animar a acompanyar-nos, després de molt de temps, el Jordi i el vaig veure més predisposat per tornar-hi. Doncs be, aquesta setmana torna a repetir, aquest cop farem alguna cosa una mica més llarga però igualment senzilla per que no s'espanti i torni un altre vegada.
Ens dirigim cap a agulles i un cop al Coll de Portelles veiem que avui estarem acompanyats, n'hi ha uns grups força nombrosos fent pràctiques i algunes cordades escalant. Els núvols van i venen així que decidim no anar més enllà i ens quedem per la zona. Escollim la Miranda perquè no es veu ocupada, mirem una via que sembla maca a la dreta de l'Aresta Brucs però al Jordi el començament no li fa gracia.

El primer ressalt fins a arribar a la R-0 el trobem bastant moll per les pluges de la nit, m'avanço una mica i fixo la corda per que el Jordi pugi amb més seguretat.

Comencem el primer llarg del que jo pensava que era l'Aresta Brucs, però em penso que el que fem és el de la via Sílvia, pocs metres a l'esquerra. Si fa o no fa... la dificultat és molt similar, placa tombada i amb bona pressa amb algun petit tram de pressa més petita, equipat amb bolts.

Un cop a la reunió veig la de l'Aresta Brucs uns metres a la dreta, mentrestant el Jordi no para de preguntar-se què fa aquí dalt...

El segon llarg es molt curtet i es pot encarar flanquejant cap a la dreta, per l'Aresta Brucs, no tant a la dreta amb un pas desplomat, recte de la reunió on som o per un clau que es veu a una fissura per l'esquerra. Nosaltres sortim recte amunt, amb un parell de passos verticals i polits per tombar-se ràpidament i arribar al cim.

La baixada caminant cap al nord i desgrimpant un parell de ressalts, el primer amb un espit per si de cas. De tornada fem una paradeta a la Pelada per fer unes vies curtes i on s'atreveix fins i tot a fer un petit ressalt de primer.

Una jornada molt agradable però no se jo si el Jordi es deixarà "enganyar" un altre vegada........

Salut a tothom.

Fent el Friky

2010-05-02T15:08:00.015-04:00

Un cap de setmana amb unes prediccions nefastes ens fan canviar el pla d'anar al Cadí, però com la companyia és molt poc habitual( el Jordi, un amic de la infància) dissabte quedem per anar a fer una volta per veure que es pot fer. Com a mínim caurà una botifarra a la Vinya Nova.
A primera hora plou amb força , malgrat això tirem cap a Montserrat el Jordi, la Sandra, la Bea, el Pau i jo, passem per davant de la Vinya Nona i com el temps no està molt lleig ens apropem al pàrquing del Clot de la Mònica, allà em miro la Pastereta per anar a l'Aresta Est però es veu mullada i al Jordi li fa una mica de "canguelis" ( ha escalat un parell de cops i vies curtes)... així que decidim anar a fer esportiva a Collbató.

Ens apropem al sector d'iniciació El Jardinet i fem les quatre vies de l'esquerra, molt senzilles i molt equipades, nosaltres passem be amb tres cintes. Em quedo amb ganes de fer les de la dreta però per aquestes necessito una mica més de material.

Un matí molt agradable i bona companyia, però reconec que qui més a escalat amb diferència ha sigut en Pau que no para d'enfilar-se per tot arreu...

...també m'ha semblat veure al Jordi, després de tants anys, més disposat per tornar-hi. Segur que el tornem a veure enfilant-se per les parets.

Per diumenge parlo amb l'Albertako i com el temps encara és inestable ens apropem a Subirats per fer uns totxos, ens acompanyen la Helen, la Bea i el Pau.
Feia molt de temps que no trepitjava aquesta zona, com a mínim set anys i el cert és que he trobat les poques vies que em fet bastant "sobades", a més de força gent i moltes vies ocupades però no per persones sino per cordes...

Un cap de setmana ben tranquil i familiar, més per sortir una mica i estirar els braços que no pas per escalar...

Salut.

El Rave, via Tambors de Guerra

2010-04-17T14:17:00.019-04:00

Un altre dissabte que s'apunta la Bea, a veure si aquest cop pot escalar i com sempre, l'Albertako, que cada dia està més fort.
Deixem el cotxe al Clot de la Mònica i ens dirigim tranquil·lament cap a la Plantació amb algunes vies al cap. Un cop a la regió, en comptes d'endinsar-nos pel laberint de canals, seguim caminant pel camí se St. Joan( reconec que pel cap em voltava el compte pendent amb el Sentinella). Però poc desprès de passar pel costat dels Estalvis del Porró, l'Albertako es tornar a trobar amb l'increïble imatge del Rave i em confessa que vol pujar a la punta.

Així que ens dirigim cap allà per fer la via Tambors de Guerra. Seguim el camí fins estar per sobre del Rave i al costat de la Campana, aquí trobem una fita i un corriol que ens deixa entre les dues agulles. Per arribar a peu de via fem tota la volta a l'agulla.
El primer llarg comença on es pot arribar caminant, curtet i equipat amb dos bolts. La roca prou bona amb algun petit tram on s'ha de parar atenció. Primer arriba l'Albertako...

... i tot seguit la Bea.

El segon llarg és el maco i la gracia de l'agulla. Com ja el vaig fer amb la Bea el Març del 2007, li deixo a l'Albertako que tot i no haver utilitzat gaire els estreps se'n surt prou be amb el seu fi-fi nou.

El llarg comença amb quatre passos d'artificial per superar el desplom i una sortida en lliure molt maca, vertical i amb una roca excel·lent. Per seguir amb la mateixa tònica uns quants metres més fins al cim. Tot equipat amb bolts.

Com el cim es força petit la reunió/ ràpel no costa gens de trobar, un parell de pitons i una sabina amb moltes bagues. La baixada amb un ràpel d'uns 40 mts. cap al nord.

Un cop a terra proposo d'anar a la Campana, que tenim al darrere, però la Bea plega per anar a recollir espàrregs i l'Albertako ja n'ha tingut prou d'estreps per una temporadeta. Així que mengem una mica i ens relaxem una estona gaudint de la pau que normalment i avui en especial regna per aquesta regió de Montserrat... fins que ens la destorba un altre paparra, aquest cop enganxada al meu polar i no a la pell com la setmana passada.
La baixada pel mateix camí i amb picors paranoics per tot el cos.

Salut a tothom i al lloro amb les paparres.

Agulla de Can Jorba, via Drac Gos

2010-04-10T15:32:00.017-04:00

Passades les festes de Setmana Santa sense cap activitat ressenyable i amb una mala estada als Ports per la quantitat de gent que hi havia i la festa que tenien fins a les tantes de la matinada, tornem a la normalitat i dissabte quedo amb l'Albertako. Aquest cop ens acompanya la Bea, que amb el bon temps te ganes de fer alguna sortideta.
D'entrada ens dirigim cap al Serrat de les Garrigoses però un cop al pàrquing ens adonem que no es pot escalar fins al juliol per nidificació. Fem un canvi de plans i acabem a Can Jorba per fer aquesta via que feia temps que tenia al llistat.

L'aproximació la fem per la, sempre dura i cada cop més polida, Canal del Joc de l'Oca.

Per arribar s'ha de remuntar gairebé tota la canal, un bon escalfament. Un cop a peu de via la Bea ens diu que per avui ja en te prou... l'Albertako i jo, després de l'aproximació, tirem cap a dalt.

La primera tirada és força curta, vertical i amb una roca, que sense ser dolenta, no te res a veure amb la de la resta de la via. Als pocs metres de començar el company em crida una cosa que em fa molta gracia: "finito de Córdoba, eh!?". Equipat amb quatre bolts i un buril a peu de via.

El segon llarg és el més dur de la via, no te cap pas extraordinariament difícil però el grau t'ho marca la continuïtat. Molt vertical amb l'entrada a la reunió un pel desplomada i una roca inmillorable. Bona escalada de forats on cal anar amb les piles recargades. Equipat amb les assegurances bastant a prop.

El tercer teòricament és per a mi però quan arribo a la reunió estic "fos", així que li deixo a l'Albertako per recuperar-me una mica. Llarg curtet amb una sortida de la reunió molt vertical i amb bones presses. Equipat amb quatre bolts.

Al darrer llarg ja estic una mica recuperat i el company me'l cedeix. Similar a l'anterior però més llarg, inici vertical i grans presses...

... per suavitzar-se una mica al arribar al cim. Equipat amb quatre bolts.

La baixada la fem en dos ràpels, un fins a la R-2 i un altre fins a terra, però recomanaria fer-ho en tres aprofitant la R-3 (ens va costar força recuperar les cordes després del primer ràpel).
Per tornar fins al cotxe acabem de remuntar els tres ressalts equipats que queden de la canal i seguim pel llit fins a trobar el camí dels Francesos, a l'alçada de la Cajoleta.

Una via mantinguda en el seu grau i recomanable; i una jornada molt agradable. El pitjor de tot va ser la paparra que em vaig trobar enganxada a una natge.

Un altre punt de vista aquí.

Salut a tothom.

Roca de St. Cugat, via Territori Dakota

2010-03-27T16:11:00.015-04:00

Desprès de la retirada al Sentinella... un parell de setmanes de penitència sense tocar la roca.

Passat aquest temps toca tornar a la feina... quedo amb l'Albertako i anem cap a Montserrat sense tenir gaire clar quin és el nostre objectiu. Desprès d'uns quants dubtes i coincidint en que tots dos anem relaxats, recordo una via que tenim pendent de fa temps.

L'aproximació pel clot de Mònica i el camí de les Artigues però aquest cop desprès del primer ressalt equipat a la canal del Llaures ens desviem cap a l'esquerra per un altre canal que passa pel costat de l'agulla.

El primer llarg comença en placa tombada que es va redreçant a mida que vas pujant, cap a la meitat, la línia de parabolts et fa flanquejar un parell de metres a la dreta per seguir recte fins a la reunió, entre dos trams de vegetació. Equipat amb deu bolts molt lluents.

El segon llarg surt per una fissura-diedre amb bons cantells equipada amb tres pitons, quan s'acaba, els bolts et porten una mica a la dreta per terreny vertical i bones presses que es va tombant en arribar a la reunió.

El tercer llarg surt recte a buscar el sostre que superem per l'esquerra amb un pas finet i que ara compta amb una pressa menys, tot i que la lògica em portava a superar el mur de l'esquerra uns metres per sota del sostre, sort de veure el tercer bolt. Equipat amb tres bolts abans del sostre, un al desplom i un altre a la sortida. Desprès pujar per terreny fàcil fins al cim, reunió a una sabina.

Un cop al cim ens trobem amb en Jaume i en Ricard de la Colla Xapoutot que pugen per la via Perfil Sureste del Picazo, enhorabona. Han vingut amb en Llembresku i un altre company ( ho sento no recordo el nom) que hem vist per la via Infinity a l'Agulla dels Col·leccionistes i des d'on ens fan una foto al primer llarg, enhorabona també.

El descens en un ràpel curt per la cara nord. Atenció amb la reunió amb cordino i maillon que es veu des del cim, amb una corda de 50 no crec que s'arribi, el ràpel queda més a l'esquerra (parabolts amb cadena). Un cop a terra recordo haver baixat cap a l'est a buscar la canal del llaures, però avui està complicat, han caigut tots els arbres. Pugem una mica al costat de la roca i baixem per la següent canal, una mica selvàtica, a trobar l'inici de la via.

Més avall ens trobem amb els altres companys de la Colla Xapoupot i tots plegats anem a fer una cervesa.
Via recomanable, molt assegurada i perfecte per a un matí d'estiu ( ombra fins al migdia).

Salut a tothom.

Obrint traça pel Collserola

2010-03-08T14:38:00.022-04:00

Feia dies que anunciaven nevades arreu del país i a cotes molt baixes, però nosaltres els Barcelonins no ens podíem imaginar que pugues caure tanta neu!!! No vull ni pensar el que deu haver caigut més cap al nord.

Quan arribo al migdia i veig com s'està posant el panorama no ho dubtem ni un segon, tot just acabar de dinar sortim a fer una volta pel Collserola. S'apunta també el Benito ( el meu sogre).

Enfilem el camí que surt davant de casa cap a la font de Sta. Eulàlia. Neva amb força i bufa un aire que fa que la neu tan fina que cau et piqui a la cara i als ulls. Als pocs minuts comencen els tron i els llampecs però no ens preocupem, segur que no pot empitjorar.
La font de Sta. Eulàlia normalment és un racó acollidor però avui realment s'ha mudat amb el seu millor vestit.

Seguim fins al Coll de la Ventosa i deixem que el Pau vagi obrint traça.

A partir d'aquí hem de parar atenció, comencem a veure branques i pins sencers que cauen pel pes de la neu davant nostre.

Continuem fins al Castell de Torre Baró, avui també amb un aspecte ben diferent de l'habitual.

Baixem per la suposada carretera de Torre Baró, que ha deixat a tot aquest barri incomunicat.

I per arribar la Bea no s'ho pensa ni un segon, se'n va a buscar el trineu que te al cotxe i baixa fins a la porta de casa...

Hem gaudit d'una una nevada increïble amb unes imatges poc habituals per aquí, la pena és que això només passi molt de tant en tant.

Salut a tothom.

Intent al Setrill, via GEDE

2010-03-06T16:58:00.016-04:00

Ja la setmana passada em mirava la via... i quan parlo amb l'Albertako i li proposo, no hi te res a dir.
El dia comença estrany, no quedem molt d'hora i quan vull sortir de casa al Pau no li fa molta gracia, diu que vol venir a escalar amb mi. Al final es queda una mica conforme i aprofito per sortir, però estic a punt de trucar a l'Albertako per deixar-ho per un altre dia.

L'aproximació la fem des del monestir fins al Pla dels Ocells i a buscar el camí que ve de St. Joan i puja cap a St. Jeroni. Amb els deures mig fets, recordo un post d'en Gatsaule i quan veig el Puntal de l'Albarda anem cap allà. Arribem a La Inclinada, just al seu costat, però no m'acaba de quadrar...

Mirant cap a gorros veig la punta del Rave i m'adono que ens hem passat tres pobles. Tornem cap enrere a buscar l'agulla, bastant fàcil de trobar per cert. Només cal baixar per la canal que hi ha al costat del mirador de la Serra de les Paparres.
Preparant el material l'Albertako descobreix que només ha portat un peu de gat, Tornem a dubtar... però es posa un dels meus ( un parell de nº. per sota) i puja cap a dalt.

Als pocs metres comença a bufar un fort vent de l'oest, malgrat això arribem a la reunió. Llarg vertical amb uns passets finets cap a la meitat del recorregut. Equipat amb químics i un espit sense xapa, portar plaqueta recuperable.

El segon el començo jo, sortida vertical amb un buril rovellat i doblegat que trenco amb el mosquetó, uns metres per sobre un altre buril també rovellat però que no es trenca. A partir d'aquí el terreny es tomba una mica però no hi ha res fins uns quants metres per sobre... Quan l'Albertako veu que m'ho miro massa em comenta que potser avui no és el millor dia, així que baixo amb la cua entre les cames.

Un cop a terra i analitzant la jornada tots dos coincidim en que les coses, des d'un principi, no han anat com haurien d' haver anat...
Hi tornarem ben aviat...

Salut a tothom

L'Ànec, via Aresta Brucs

2010-02-28T12:03:00.020-04:00

Aquesta setmana li toca a la Bea, que amb les bones temperatures que està fent, te ganes d'escalar.
La primera idea és anar a la via Lo Somni de St. Joan al Bisbe però després recordo haver vist que aquest mes han publicat les vies blaves a Desnivel, i no em fa gracia trobar-me a molta gent.
La següent opció és la GEDE al Sentinella però la Bea em recorda que durant els darrers 30 mesos tan sols ha fet cinc vies...tot i que sembla prou assequible del que es tracta és que la Bea gaudeixi.
Al final ens decidim per aquesta agradable grimpada al sol, que avui s'ha quedat tímidament amagat darrere d'uns núvols.

L'aproximació des de Can Maçana, on ens ha costat una barbaritat deixar el cotxe, que d'altre banda tampoc ha quedat gaire be. El camí el fem fins al refugi Vicenç Barbe i per la Canal Ample fins al Coll d'Agulles, durant el trajecte ens creuem amb més de 100 "individus" entre persones, nens, i una bona tanda de gossos (uns 25 en tot el dia).

El primer llarg és una grimpada molt senzilla que et deixa a una repisa. Només hi ha un parabolt molt nou i que no es veu fins que estàs a sobre, a set mts. de la reunió, però cap a la meitat del llarg es pot ficar un micro a una llastra que ens queda a la dreta.

Nosaltres muntem a un bolt i una reunió de dos espits amb cadena, a l'inici de la repisa. Caminem uns metres fins al següent llarg i muntem un altre de dos bolts. Aquí ens sobta veure una cabra mirant-se l'Ou de Colom, amb la gentada que volta per la zona i els gossos.

El segon llarg ja et fa escalar una mica, però no gaire. Comença una mica més dret amb bones presses per tombar-se als pocs metres i arribar al cim després d'un petit ressalt vertical de dos metres. Equipat amb cinc bolts.

Un cop al cim confirmo les meves sospites i veig com arriba una cordada al Bisbe per Lo somni de St. Joan, a més de les dues de la Sense Nom i el Ruben amb el seu "sogre" que han anat a fer la Cajoleta i la Salamandra.

La baixada es fa en un ràpel de 20 mts. cap al nord, fins a la canal que ens portarà a peu de via.

Una escalada senzilla però recomanable, que es pot combinar amb moltres altres per la zona.

Salut.

Agulla Gran del Pas del Príncep, via Guasch-Santacana o GEDE

2010-02-20T13:36:00.033-04:00

Entre setmana em truca en Mohawk per propossar-me una via i jo, com sempre, accepto encantat. L'Albertako tampoc s'ho pensa gaire i tots tres anem cap a l'Agulla Gran del Pas del Príncep.

Per l'aproximació dubtem entre el camí d'Agulles i Frares, la cara nord fins a Coll de Porc o per la cara Sud. Al final deixem el cotxe al pàrquing del Vermell de Xincarró i anem a buscar el Clot del Tambor, passant per la Cova de l'Arcada i arribant al camí que ve d'Agulles. Uns metres a l'esquerra trobem l'agulla.

Per començar el primer llarg és millor pujar al pedestal de roca i muntar la reunió de burils que està a l'altre banda de la sabina, així s'encara millor. Comença l'Albertako recte amunt i sense cap mirament fins a la bauma. Després se'n va en Mohawk, que troba uns passets més fins del previst. Tot seguit hi pujo jo, un parabolt, un parell d'espits amb xapa de buril i quan la cosa es posa més txunga flanquejo uns metres a l'esquerra, on em trobo un altre buril, un bolt i enganxo la línia per on han pujat els meus companys. Un altre bolt i un parell de burils més. Crec que molt més lògic pensant en l'any 1956.

Un cop a la bauma fem un canvi de reunió i la muntem uns metres a l'esquerra, ja fora i a sota del següent llarg.

Aquest segon llarg diuen que és el més potent de la via, el comença en Mohawk en lliure, però al final acaba fent algun A0. La qualitat de les assegurances no acaba de donar la confiança com per forçar. Surt per la dreta de la R bis i va a buscar una fissura cega una mica cap a l'esquerra. Curt, molt vertical i equipat amb dos o tres bolts i molts burils vells.

A partir d'aquí comença a bufar un fort vent que ens deixa gelats i ens acompanyarà la resta de l'escalada.

El tercer llarg des de la reunió té molt bona pinta, segueix la fissura cega fins a sota d'un desplom, on es munta la reunió. Vertical i equipat amb molts burils vells. Mirant-me'l des de la R penso, en silenci, d'anar-hi, però quan en Mohawk es prepara ni l'Albertako ni jo diem res... opció encertada, resulta ser més fi del que semblava.

El quart llarg surt en desplom amb grans presses per girar cap a la dreta evitant un altre desplom. També molt fi i equipat amb molts burils vells. S'en va en Mohawk molt be en lliure tot i rasca que fot.
Del cinquè i últim llarg el que més recordo són el fred i les ganes d' arribar al cim. Vertical i de passos fins, equipat també amb molts burils vells.

Al cim fem reunió a tres burils en bon estat d'una via que puja per la cara nord-est, la Reina de la Noche i ràpidament anem a buscar el ràpel. Com avui no he col·laborat gaire me'n vaig jo, desgrimpo una mica cap a l'oest, flanquejo cap al nord i a tres metres de la reunió recordo que avui no porto els grampons, el gel que hi ha per arribar al ràpel em fa una mica de yu-yu. Així que deixo que en Mohawk acabi la feina.

Un ràpel de 50 mts. ens deixa a terra i ràpidament anem a buscar una mica de sol ja més arrecerats del vent.
Via clàssica i amb bons comentaris que a mi no m'ha acabat de convèncer. Altres punts de vista aquí i aquí.

Salut a tothom.

Collbató, els Graus- Sector Pell Roja

2010-02-07T15:14:00.029-04:00

Diumenge, la Bea, el Pau, l'Albertako, la Helen i jo, ens apropem a la zona de Collbató per fer uns totxos al sector Pell Roja. No portem cap mapa de la situació confiant que ho trobarem fàcilment, i ho paguem fent una volta per diversos sectors, el jardinet, placa del Gandhi, placa de la Poma, roca dels Sioux, totxo de l'Oskar, totxo de l'Estel,...

Desprès de molts dubtes decidim anar a aquest ultim, que sense saber quin és, ens ha cridat l'atenció. I per casualitats de la vida resulta que està just al costat del sector que busquem.
Ens preparem i quan m'estic mirant la via Qui no plora no mama V/V+, veig que l'Albertako es comença a enfilar per la Seminolas 6a, a la placa de l'Indi.

Seguim per la Pytecus 6a+, a la seva esquerra i molt similar, placa vertical i un petit tram desplomat amb bones presses i algun forat

Més a l'esquerra trobem El Clan 6b+, amb un pas tècnic a l'entrada i una mica més desplomada.

Un petit descans i en Pau s'enfila pels primers metres de la Cigronet IV al totxo Tranquil, sense ajuda però amb protecció.

D'ençà que hem arribat l'Albertako es mira la via Borinot Ensopit 6c al totxo altiu, per on acaba pujant sense cap mena de problema ( ara si que no entenc res, fa uns dies baixa d'un IV+ i avui puja tranquil·lament per un 6c). Em comenta que a mitja via es troba una llastra sikada que no sona gens be.

Jo, evidentment, ni la provo. Reconec que està fora del meu abast i acabo la feina que el Pau ha començat amb la Cigronet, que per cert em deixa un mal regust de boca.

Zona interessant amb moltes vies, ben equipades i totes les orientacions, on segur que l'Albertako hi tornarà.
Satut.

El Clot del Cargol

2010-01-31T17:13:00.016-04:00

Diumenge la Bea em comenta que necessita fer alguna cosa. Pirineus ho descartem per la predicció i d'escalar em diu que ni parlar-ne, i més després de comentar-li el fred que vaig passar ahir. A la sortida s'apunten el Ruben i el Joan per anar on sigui i entre tots decidim anar al barranc del Clot del Cargol.

Deixem un cotxe al pàrquing del Vermell de Xincarró i l'altre a Can Maçana, prenem el camí del refugi Vicenç Barbé fins a uns 100 metres després de la Canal Ampla per desviar-nos a la dreta (fita) i baixar pel bosc buscant el llit de la canal fins a trobar els primers ressalts fàcils que ens deixen al primer ràpel, des d'una sabina, de 15 metres.

Un parell de ressalts més, un amb corda fixa i l'altre amb instal·lació de ràpel que no vam muntar perquè es destrepa be, i arribem al ràpel més llarg, de 42 mts. però que fem amb una corda de 60 amb destrepe fàcil. Atenció!!!.

A partir d'aquí el "barranquet" s'obre i es torna una mica més aeri, amb bones vistes de la cova de l'Arcada i els seus voltants..Tot seguit un ràpel de 15 mts, segons ressenya, que també fem destrepant be, i un altre de 22 des d'una sabina que si fem amb corda. Uns petits ressalts senzills i arribem al tram més maco del barranc, un ràpel d'uns 10 mts. que ens porta a l'interior d'una xemeneia on trobem un passamà i un parell de ràpels més fins a terra ( es pot fer en un de sol d'uns 45 mts.).

Arribem al sector de La Desdentegada del Vermell de Xincarró i seguim el camí cap a l'esquerra que passa pel costat de vies d'esportiva i ens porta fins al pàrquing.

Salut a tothom.

La Filigrana, via Ratafia + Normal

2010-01-30T14:54:00.013-04:00

Dissabte, després de tot el que portem d'any sense tocar les cordes, quedo amb en Mohawk per anar afer alguna cosa per agulles, s'apunten el Jorx i l'Albertako.
L'objectiu és pujar a la Filigrana per la cara sud i bàsicament per que a en Mohawk li fa il·lusió tocar el clau cimentat que van posar durant la primera ascensió a l'agulla cap al 1943, i després anar a l'Agulla dels Ossos per fer la Montya-Picazo.

L'aproximació de Can Maçana cap al refugi Vicenç Barbé. Ens trobem alguns trams gelats, que seguiran igual de baixada, a les 4 de la tarda. Poc abans d'arribar al refugi ens desviem per la canal del Cirerer i en pocs minuts ens trobem l'agulla a mà dreta.
Un cop allà i després dels dubtes d'on comença la via ( ja que, evidentment, no es veu cap assegurança), ens repartim les cordades. Comencen en Mohawk i el Jortx per la Ratafia.

Després els seguim nosaltres. Primer el meu company, aprofitant un friend en un forat que ens han deixat posat. Recte amunt per placa fins que la roca es tomba una mica, uns metres a la dreta trobem el primer buril ( bastant amunt per cert). Tot seguit un parell més, a distància prudencial, i un "micro" que també ens han deixat ( això si que són bons amics!!), poc abans d'arribar al micro l'Albertako no ho veu clar i decideix baixar. Em toca a mi, uns metres per sobre del micro cap a l'esquerra hi ha un cap de buril que no dubto en txapar, d'aquí fins a la reunió. Un espit i tres o quatre burils.

El segon llarg comença tombat, als pocs metres hi ha un buril que l'Albertako no veu, tram vertical on te'n trobes un altre i un micro que també ens han deixat. Després amb tendència a la dreta es passa pel costat d'una reunió de burils i muntem la nostre a la sabina de sota el mur final.

D'aquesta reunió en Mohawk i el Jortx surten recte per la via Original i el seu clau cimentat, nosaltres ens decantem per la via Normal. Flanqueig a l'esquerra fins a l'aresta on troben un clau, uns metres verticals i grans bolos fins a dos burils vells mooolt rovellats. Aquí el terreny es tomba una mica però jo ho he trobat molt fi i amb l'estat dels burils...., sort que en Jortx des del cim m'ha ajudat a superar aquests tres metres, després un altre parell de burils junts i un petit ressalt fins al cim.

La baixada la fem en un ràpel per la cara nord, un cop a terra el meu company ja en te prou per avui i jo em vull "acoplar" al Mohawk i al Jortx per fer la Montoya-Picazo, però un cop d'aire quan recollim les cordes, fa rodolar el meu casc nou de fa dos mesos per una canal. Així que m'oblido de la Montoya i em dedico a recuperar-ho mentre uns escalen i l'altre descansa al refugi.

Volta pel Collserola

2010-01-23T17:16:00.005-04:00

Un altre cap de setmana de relax. Reconec que darrerament falta una mica de fanatisme. Diumenge passat mateix al final quedo amb l'Albertako tot i que estava plovent, ens apropem a Montserrat, però acabem esmorzant al bar. I estic segur de que podíem haver fet alguna cosa.

Aquest cap de setmana li dediquem a un company que fa temps que ens demana anar a la muntanya, en Pau, que el dia que sortíem cap al Tibidabo ens cridava: MamaBeaTony...Pau!!!...muntanya!!!.
La idea és fer una petita volta pel Collserola perquè ell camini, però agafem la cadira per si de cas.
Sortim, com sempre, pel camí de la Font de Sta. Eulàlia en lleugera pujada per nosaltres però no tant lleugera pels 90 cms. aprox. d'en Pau, que al cap d'una estoneta comença a bufar i dir: Uf!...pesa( imaginem que els peus...o el cul). Tot i això arriba molt be fins a la font on descansa i recupera forces per seguir pujant fins al Coll de la Ventosa. Realment content de sortir a la muntanya.

Un cop aquí, i pensant que ja estarà cansat, comencem a baixar pel camí de St. Llàtzer, que passa per aquest antic hospital i la "leproseria" que estava al seu costa( ara la casa Okupa de Can Masdeu). Al contrari del que ens pensàvem, baixem tota l'estona, corrents intentant agafar les bicis que ens passen pel costat "-corre!, corre!...afar-les".

Una bona pallisa pel Pau, amb no gaire desnivell però ben be uns 5 Kms. de recorregut. No m'estranya que el primer que fes en arribar a casa va ser anar a dormir una estoneta.

Salut a tothom

Camí del Balandrau

2010-01-16T15:31:00.022-04:00

Després de passar el darrer cap de setmana indisposat per una curta gastroenteritis ja tinc ganas de sortir a la muntanya a fer qualsevol cosa. Aprofitant que teòricament estem ja en ple hivern, la Bea em comenta d'anar a caminar per la neu.

Mirant les prediccions tant alarmistes que fan sobre els allus, ens decidim per un cim i una ruta que hagi de comportar molts riscos, el Balandrau. Preparem tots els estris d'hivern( piolets, grampons raquetes, pals,...) i quan arribem a Tregurà de dalt ens trobem un paisatge amb molta menys neu de la que esperàvem...

... i tota, a la pista que ens ha de deixar al Collet de la Gralla. Amb aquest panorama decidim fer una volta per aquí, deixem quasi tot el material al cotxe, només agafem els grampons per si de cas..., comencem a caminar per la pista i de seguida ens enfonsem fins als genolls. Com estem bastan a prop, torno al cotxe a buscar les raquetes...

... i la veritat és que per res, perqué poca estona després agafem la carena, ja amb poca neu i ens les hem de treure. Creuem la pista dos o tres cops i arribem a la Torroella de Dalt, on fem una paradeta per menjar i estirar els braços.

Pensem en apropar-nos al cim del Castell dels Moros, però al final ens fa una mica de mandra i ens quedem relaxats gaudint de la tranquil·litat del lloc i del tons pastels del paisatge.

Salut.

Collserola: de Canyelles al Tibidabo

2010-01-03T13:26:00.017-04:00

Per començar be l'any quedo amb l'Albertako per anar a escalar, i com sempre que passem per Collbató m'assenyala el Serrat dels Monjos decideixo anar a la via Picnic. Poc després s'apunta la Bea, que veient la ressenya i les fotos es veu capaç de pujar.

A primera hora del dematí ens truca l'Albertako, que no es troba gaire be i decideix no sortir... escollim una via més curta i ens seguim preparant... fins que la Bea treu el cap per la finestra i es troba un dia gris i fred, moment en que decideix que s'estima més anar a caminar.

Acabem sortint a fer una volta pel Collserola que, sense desmerèixer, encara te alguns llocs amb un encant especial.

Sortim davant de casa i prenem el camí de la font de Sta. Eulàlia fins a Can Rius i el Coll de la Ventosa, aquí agafem el camí del Forat del Vent, que passa pel Turó d'en Gras i per Can Ferrer fins al Turó d'en Fotjà al costat de la carretera de Cerdanyola i on les brases de Can Joanet fan que ens vingui una mica de gana. Seguim direcció Portell de Valldaura, creuem la carretera de Cerdanyola per un pont de fusta i a agafem el camí de les Aigües, que volteja el Turó del Trac i passa per sota del Turó de Valldaura en agradable passejada

Després seguim cap al Coll de l'Erola, passant abans pel Turó de St. Cebrià on trobem un Betlem molt maco i suposo que d'aquest any ( no crec que duri fins l'any vinent).

Aquí ja arribem a la carretera de la Rabassada i el pitjor tram del recorregut, la creuem ( expo) i seguim cap al Tibidabo per la carretera de Vallvidrera, deixant la de St. Cugat a la dreta i amb el nostre objectiu a la vista.

Un cop a dalt "gaudim" de la gentada del parc d'atraccions i fem una volta pel Temple Expiatori del Sagrat Cor, realment maco per ser una construcció de fa tant poc, després fem una ullada a l'impressionant panoràmica de Barcelona i marxem (sense adonar-nos) una mica agobiats per un parell de nois que estan massa a prop, després descobrim que li han obert la bossa a la Bea sense tenir temps d'agafar res... és increïble!!! la Bea encara està al·lucinant.

La tornada la fem pel mateix camí fins a casa i arribem ben cansats, sobretot el peu de la Bea i la veritat és que no m'extranya, comptant per sobre hem fet ben be entre 12 i 14 kms. d'anada més la tornada.

Salut i bon any a tothom.

La Saca Gran, via Stephanie

2009-12-27T11:40:00.020-04:00

Diumenge, al veure el dia que s'aixeca, no m'ho penso ni un moment i surto corrent cap a Montserrat amb l'Albertako. Després d'un Desembre amb poques sortides ja tenia ganes de tornar a escalar. Aquesta serà la darrera trepada de l'any.

L'aproximació de Can Maçana fins al coll de Portelles i després cap al nord per la travessa d'Agulles. Curiosament no trobem gaire gent escalant per la zona, tot i que el pàrquing estava bastant ple, tan sols una cordada a l'Aresta Brucs de l'Agulla de Capdamunt i un altre que trobem al peu de via i que pujarà per l'Aresta Brucs de la Saca Gran, són el Joanet i la Silvia del gruppicdelinfern.
( a sota arribant a la primera reunió).

El primer llarg comença pocs metres a l'esquerra de l'Aresta Brucs amb un primer tram vertical i un parell d'espits amb xapa de burí, bastant rovellats per cert. Ens trobem la roca bastant humida i freda fins al segon espit, després sol i calor fins a la reunió i una escalada agradable amb un parell d'espits més.

El segon llarg segueix la mateixa tònica, però una mica més fàcil. Del primer espit s'ha d'anar cap a l'esquerra de la llastra que es veu i que no sona gaire be. Roca bona i tres espits amb xapa de burí també força rovellats.

Al tercer llarg ens comença a tocar l'aire i ens quedem gelats. Sortim cap a l'esquerra amb molt bones vistes.

Llarg curt però molt vertical, amb un parell de passos on s'ha de tibar de valent. Equipat amb cinc espits amb xapa de burí en millor estat.

La baixada en un ràpel d'uns 20 mts. per la cara Oest fins a una canal i d'aquí fins a peu de via.

Via curta però interessant per a una matinal o combinar amb alguna escalada per la zona. Al lloro amb l'equipament dels dos primers llargs, una mica deteriorat.

Salut a tothom i bones escalades per l'any vinent.

Agulles de la Benedicció i Albert Zanini

2009-12-06T10:36:00.023-04:00

Aquest cap de setmana torno a tenir un altre company de luxe, en Mohawk, que em proposa d'anar a fer un parell d'agulletes per la zona del Faraó. Com no estat mai per allà i la companyia és agradable, m'hi apunto. L'escalada és més aviat de col·leccionisme, de fet són les darreres agulles conquerides a Montserrat, totes dues amb una creu al seu cim.

L'aproximació la fem pel Torrent de la Coma del Pastor recte amunt, amb alguna grimpadeta on s'ha de parar atenció, fins que veiem el Faraó i les nostres agulles a la seva esquerra.

La primera és l'Agulla de la Benedicció per la via Un Tall de Lluna, una aresta molt maca d'un sol llarg de 35 mts. Començo jo, escalada molt agradable per placa més o menys tombada i molt ben equipat, amb una roca molt bona.

Per arribar a la reunió trobem un pas d'Ae on no dubto a fer servir l'estrep que el meu company m'ha penjat a l'arnes, ell puja tranquil·lament en lliure.

Al cim trobem una reunió de dos burils amb un cordino ja una mica vell, que reforcem amb un altre de nou, per baixar per la mateixa via. I una creu més petita del que sembla a la foto.

La segona agulla és l'Albert Zanini per la via Traficant de Silenci, que com és del Sr. Ballart li deixo a en Mohawk que faci......

El primer llarg comença tombat i es va redreçant a mida que vas pujant. Equipat amb 5 espits i la roca molt bona, tret d'unes llastres sospitoses als primers metres.

La segona tirada torna a ser pel meu company. Comença més o menys vertical, però a partir del tercer espit ( on trobem un mosquetó), la roca deixa de donar confiança.

El final del llarg és una escalada bastant vertical i de bolos "metamórficos" on has d'escollir molt be quin toques. Hi ha dos espits més, un bastant allunyadet. A la reunió arribem flanquejant una mica cap a l'esquerra.

La reunió la muntem uns metres per sota del cim, on em quedo descansant després dels nervis passats als darrers metres però en Mohawk no pot marxar sense fer la foto de la creu. Puja cap al cim on troba la creu, un llibre de registre sense llibre però amb boli i una reunió força rústica, passant abans per una mena de dit de Fàtima que tenim al costat de la reunió.

La baixada la fem en dos ràpels per la via.

Un matí d'escalada agradable amb regust a clàssic i amb molt bona companyia. La via Un Tall de Lluna molt recomanable per combinar amb alguna altre escalada per la zona o amb esportiva, tot i que s'ha de caminar una bona estona, i la via Tràfic de Silenci, com va dir en Mohawk "apta sólo para las mentes más clásicas".......... Més informació aquí.

Salut

La Cajoleta, via Aresta Brucs

2009-11-28T14:18:00.012-04:00

Aquest cap de setmana aconsegueixo un company de luxe, la Bea, que per fi ha pogut ficar-se els peus de gats i està decidida a provar d'escalar

Busquem una via fàcil i dubtem entre Lo Somni de St. Joan al Bisbe, l'Aresta Brucs al Frare Gros, i la Cajoleta, que acabem escollint perquè són més metres.

A sobre els llargs que hem fet nosaltres.

L'aproximació la fem pel camí dels Francesos que després d'una bona pujada ens deixa al coll de Musset, des d'on tenim bones panoràmiques de l'agulla. Per arribar a la via només cal baixar fins a la canal del Migdia.

Un cop a peu de via recuperem forces menjant una mica després de la pujadeta i així fem temps per que la cordada que tenim davant nostre acabi el darrer llarg.

El nostre primer llarg és des de terra fins on dona la corda ( 50 mts.), com no trobo cap reunió munto a una sabina que hi ha una mica a la dreta. Llarg molt fàcil, la primera meitat la fas sense mans i desprésles fan servir una mica. Em trobo un parabolt.

El segon el fem fins a sota del sostre ( 45 mts.), per no fer patir molt al peu de la Bea i perquè s'ha aixecat un vent fort que ens deixa gelats i ens tira de la paret. Aquest llarg ja et fa escalar una mica més, tot i ser bastant fàcil. Em trobo un espit, una reunió de dos espits, un altre de tres burils, i un bolt.

El tercer és la guinda de la via, només per aquest val la pena pujar-hi. Flanqueig ascendent cap a la dreta per evitar el sostre. Bastant vertical, amb bones presses i molt bon ambient. Equipat amb quatre bolts al tram més dret, després crec que es pot llaçar alguna sabina. La reunió es pot muntar a una sabina gran o la la Pluja d'Idees, una mica més a la dreta.

D'aquí grimpada fins al cim i un petit ràpel per la cara nord fins a una canal, amb l'opció de fer un altre ràpel des d'un arbre cap a la dreta. Nosaltres seguim grimpant una mica més per després tirar cap a l'esquerra a buscar el camí que puja cap al Montgrós.

Moltes felicitats a la Bea que tot i que ha patit una mica als darrers metres el peu li ha deixat gaudir de l'escalda després de set mesos. Segur que torna d'aquí a no gaire.

Salut a tothom

Roca Gris, via Mickey Mouse

2009-11-21T15:40:00.011-04:00

Dissabte l'Albertako i jo, fent homenatge al dia que s'ha aixecat, ens dirigim cap a la Roca Gris amb intenció de fer la Mickey Mouse.

De camí no veiem Montserrat fins que hi estem ben a prop i un cop a la Vinya Nova amb prou feines es veuen els primers llargs de l'Aresta Ribas pels núvols baixos que n'hi ha. Malgrat tot ens vestim i agafem el camí del Torrent del Pont que passa pel costat de la roca, allà ens trobem amb diverses cordades que pugen per la via Esparraguera. Pujant uns metres per la canal de la dreta trobem l'inici de la nostra via.

El primer llarg el començo jo, bàsicament per no fer el segon que és el més dur de la via. Em trobo una placa una mica tombada amb algun pas més finet, però fàcil en general i equipat.

La segona tirada se la deixo al meu company que s'ho curra i la treu en lliure, després pujo jo, també en lliure però bufant una mica més. Llarg molt vertical amb passos fins, pressa petita i alguns forats que no es veuen a la primera. Roca excepcional i molt ben equipat, amb una petita bavaresa on l'Albertako "se regala".

El tercer llarg em torna a tocar a mi, segueix la fissura-diedre on et pots protegir amb friends, tascons o llaçant una sabina. Llarg no gaire difícil però menys equipat que els anteriors, tres parabolts. Atenció, entre el primer i el segon es veu un espit a l'esquerra que és d'una reunió de la Tarantel·la (jo vaig tenir la temptació), s'ha d'anar recte amb tendència a la dreta.

El quart el comença l'Albertako, puja més o menys vertical i les assegurances allunyadetes ( déu ni do amb l'excursió entre la primera i la segona).

Amb els metres el començo a veure una mica tens i cap a la meitat del llarg decideix baixar. Acabo amb la feina que ha començat i la veritat és que ja havia fet lo pitjor.

Tenia entès que és un dels llargs més macos de la via però a mi, personalment, no m'ha acabat de fer el pes.

El cinquè em tocava a mi, però desprès del que ha passat li cedeixo al meu company ( a veure si m'escaqueixo del desplom), però em contesta textualment : "paso tío, todavía estoy como un flan, parece que no haya escalado en la p... vida".

Me'n vaig cap al desplom, xapo el primer bolt i em faig el valent intentant pujar recte... però és massa dur per a mi, així que me'n vaig una mica a l'esquerra per tornar cap a la via després de tocar el diedre de l'Esparraguera.

Llarg curt i ben equipat on el pas dur el trobem al desplom, després es deixar fer, amb una roca molt bona.

La baixada la decidim fer per sistema de ràpels d'aquesta banda en comptes d'anar per la Olmo-Urquiza. Fem un primer ràpel d'uns 45 mts. fins a la R-3, greu error, millor fer-ho en dos perquè la corda ens tirava cap a la dreta de la paret. D'aquí un ràpel d'uns 35 mts. fins a la R-2 de la Koyanistatxi i la Little Big Horn i un altre d'uns 48 mts. fins a terra.

Una via guapa i recomanable on cal anar amb piles, ben equipada en general amb algun tram puntual on les assegurances allunyen una mica més.
Un altre punt de vista sobre la via el trobareu aquí

Salut.

Penitència a Ful de Sac- El Setrill

2009-11-07T15:27:00.017-04:00

Després del fracàs de fa un parell de setmanes i un petit descans per problemes de salut, l'Albertako i jo decidim tornar al Setrill a fer una mica de penitència. Mai millor dit, només arribar a Can Maçana comencem a dubtar pel fred que fa i els núvols negres que hi tenim a sobre.
Aquest cop encertem amb l'aproximació. De Can Maçana al refugi Vicenç Barbe, i després per la canal de l'Ou fins a trobar la cara sud del Setrill a ma dreta.

Aquí sota deixo una ressenya prou bona que he trobat al Diari d'Escalada, tant de bo l 'haguéssim vist abans de fer el primer intent.

El primer llarg el comença l'Albertako que encara arrossega una mica de refredat. Fa fred, molt de vent i el cel a estones s'enfosqueix com si fos de nit. Un cop passat el pas difícil, comença a ploure una mica però el meu company segueix fins a la reunió sense miraments (després d'avui, o li marxa el refredat o es posa més xungo). Aquest cop afina una mica més el llarg, s'oblida dels bolts de la Salvador-Àlava ( a la dreta) però xapa un buril de la Hobbit ( a l'esquerra). Val a dir que les vies, en aquest tram, van molt a prop una de l'altre.

El segon llarg puja recte per placa més o menys tombada fins a un ressalt vertical, després del qual es munta la segona reunió. Amb els deures fets i després del comentari d'en Mohawk, no m'ho penso, pujo a buscar el primer espit i després me'n vaig trobant els altres tres, que com son de fa quasi vint anys estan rovellats i "mimetitzats" amb la roca. Llarg fàcil i amb bones presses al tram vertical.

A partir d'aquí el temps ens canvia, veiem el blau del cel durant més estones però el vent bufa cada cop amb més força.

El tercer llarg és molt similar a l'anterior, puja també recte fins a una bauma que es supera per l'esquerra, després uns quants metres en terreny més senzill fins al cim. Equipat amb un parell d'espits més dels que marca la ressenya.

A dalt no ens hi estem gaire, l'aire ens tira a terra. Anem a buscar el ràpel destrepant per la cara nord fins a uns arbres i d'aquí un ràpel d'uns 35 metres fins a la canal amb el Dumbo.

La tornada la fem per l'aproximació de fa un parell de setmanes, per la cara est del Setrill, el Broc del Setrill i buscant la cana de l'Ou abans de passar la Màquina de Tren i sense entretenir-nos gaire perquè els núvols que veiem per Manresa sembla que vinguin cap a nosaltres.

Salut a tothom.

Fracàs a Ful de Sac- El Setrill

2009-10-24T13:41:00.009-04:00

Segur que tothom ha tingut algun d'aquells dies en que les coses no surten com estaven previstes, doncs per nosaltres, avui ha estat un d'aquests.

Divendres a la nit ens truquem l'Albertako i jo per veure si quedem per escalar. Ho fem al dia següent i anem cap a Montserrat sense cap via al cap. Avui condueixo jo i l'Albertako va mirant un parell de llibres que portem per decidir on anem. Li agrada la via Ful de Sac al Setrill, així que ens dirigim cap a Agulles.

A Can Maçana ens trobem amb una densa boira que ens oculta la fantàstica cara nord-oest de la paret d'Agulles fins que arribem a Coll de Guirló. D'aquí fins al Coll de Portelles i a la canal de l'Ou, ben a prop del refugi.

A partir d'aquest moment la comencem a "liar", ens desviem cap a la dreta una mica abans, passem entre la Màquina de Tren i el Broc del Setrill, bordegem aquesta i el Setrill i arribem a una agulla que desprès d'analitzar, veiem que és el Dumbo. Decidim acabar de donar la volta fins al peu de via però ens trobem amb unes canals complicades que ens obliguen a fer un ràpel des d'uns arbres . Un cop a terra, baixem uns metres per la canal i per fi trobem la cara sud de l'agulla. Busquem el llibre a la motxilla per situar la via i ens adonem que s'ha quedat a dalt del ràpel!!!

Desprès d'uns minuts de dubtes, comencem a pujar per on ens sembla que va la via i encertem.

Trobem una placa amb poca adherència pels líquens fins al pas més difícil, pujar a una mena de llavi, a partir d'aquí tram vertical amb bones presses, tot molt ben equipat. Puja el meu company, i recorda que la nostra via comparteix part del llarg amb la via Hobbit per desviar-se a la dreta, se'n va cap a un parell de parabolts i munta reunió també de tres bolts molt nous. Quan pujo jo, me'n vaig a una reunió uns metres a l'esquerra, amb tres espits, iguals que els de la resta de la via però cap rastre a l'esquerra de la Hobbit. Comencem a dubtar, potser l'Albertako està a una via nova o a la Salvador-Àlava( si la han re-equipat), per sobre li sembla "intuir" un bolt a uns 15 metres. De la meva reunió veig un espit a prop i res més. Després de més de mitja hora de dubtes per culpa meva ( no vull baixar però no veig clar pujar), acabem baixant.

Un cop a terra me'n vaig a recuperar el llibre i ens relaxem una estona al sol acompanyats dels cants dels ocells (sembla més un dia de primavera que no pas un 24 d'Octubre).

A casa, cerco informació de la via i descobreixo que més d'una cordada ha dubtat en aquest punt. La reunió de tres espits on jo estava, és la bona, i el següent llarg puja recte i et trobes tres espits més que no vaig veure.

No passa res, un altre dia ( d'aquí a no gaire) tornarem per acabar la feina que hem començat.

Salut a tothom.

La Presidenta, via Gerónimo

2009-10-13T17:03:00.010-04:00

Aquests tres dies de festa "triplete", he pogut sortir tots els dies. Diumenge em truca l'Albertako per anar a escalar al dia següent. Amb por de trobar-nos molta gent a la tornada escollim una via curteta, la Jerónimo a la Presidenta. Pugem pel Clot de la Mònica, com la setmana passada, arribem al coll i deixem a l'esquerra el camí de les Artigues que porta als Pollegons per agafar, a la dreta, el camí del Bassal dels Corbs, que porta a St. Joan. A partir d'aquí, l'Albertako comença a pensar que potser ens hem equivocat. Fins al balcó de la Plantació i la baixada cap a la via, aquí està convençut de que ha vingut enganyat. S'ha de dir que tots dos anem cansats dels tres dies, ahir mateix estava a Targassone fent bloc ( em sembla que s'està canviant a " el lado oscuro"). Després d'una baixada selvàtica i on s'ha de parar molta atenció per no caure fins avall, arribem al peu de la via.

La primera tirada fa el meu company. Llarg ben equipat on s'han de fer treballar molt els peus. Jo el trobo bastant finet pel grau que marca, ara si que confirmo que dec estar fluix perquè últimament tot ho trobo difícil.

El segon llarg ja és un altre cosa, aquest em toca a mi. Comença amb un parell de passos verticals i amb bones presses, un flanqueig cap a l'esquerra i recte fins a la reunió ja més fàcil. Equipat.

El tercer llarg és només un tràmit per arribar al cim. Curt i equipat amb un bolt, surt cap a l'esquerra per pujar recte fins dalt. La reunió la muntem a l'altre banda del cim, al ràpel (al lloro si hi ha gent per la zona perquè poden caure pedres).

La baixada es fa amb un ràpel de 20 mts. per la cara nord fins al coll amb la Vicepresidenta i d'aquí fins al peu de via per una canal força densa.

Interessant per combinar amb alguna altre via de la zona. Haig de confirmar el que diu l'autor, "escalada en un entorn salvatge i solitari", tot i que hem coincidit amb una cordada que pujava per la via Canvi Climàtic, dels germans Massó.

Salut a tothom.

Céllecs, sector plaques i ful d'Estambul

2009-10-11T22:00:00.011-04:00

Tot i que li pot semblar mentida a algú, diumenge, després d'un canvi de plans ( havíem d'anar a acabar la ferrada de les agulles rodones però la Bea estava tant "feta caldo" que opta per no sortir), en Ruben i jo decidim anar a fer una mica d'esportiva pel Maresme.

Arribem al pàrquing per segon cop, ja que al primer en Ruben s'adona que s'ha deixat els peus de gat i toca tornar, ens dirigim al sector de plaques de Céllecs per provar una mica d' adherència. A sota el Ruben a Tos de Gos.

Amb tanta anada i tornada ens cau a sobre el migdia i fem una paradeta per dinar. Després de recuperar forces canviem de sector sense caminar gaire, uns deu metres cap a l'esquerra i ens instal·lem al sector Ful d' Estambul. Allà provem les vies Simioteràpia, Ful d' Estambul i Brecs de Cerebelo. A mi m'han semblat una mica dures pel grau que marca, potser per la poca adherència als primers metres de les vies o per que estic una mica fluix. A sota un servidor a Simioteràpia.

Acabem de passar la tarda provant aquestes vies i de tornada al cotxe intento recordar, sense èxit, l'ultima vegada que vaig estar per aquí i amb qui ( a part de la Bea), ja deu fer set o vuit anys.

S'ha de dir que la zona que hem visitat ha estat re-equipada amb reunions noves i químics ben lluents, no totes les vies però si una gran part. Després, xerrant amb una gent que hem trobat m'han parlat d'un sector nou que jo no coneixia. A veure si aconsegueixo unes ressenyes més actualitzades, segur que en Mohawk em pot ajudar.

Salut a tothom.

Ferrada Regina

2009-10-10T16:31:00.012-04:00

Aquest dissabte la Bea necessita sortir i com que ja fa temps que té ganes de fer la ferrada d'Oliana, proposa d'anar-hi. Ens falla en Ruben, que també li té ganes, però tenim un convidat de luxe, el nostre ex-cunyat i un dels meus primers companys de cordada: el Eki.

No sortim molt d'hora i a sobre ens trobem tot el transit que puja cap a Andorra, amb cues bastant llargues. Quan arribem al pàrquing ens trobem una trentena de cotxes i a mi em marxen les ganes de pujar, però ja que hem fet els Km. seguim. Al peu de la ferrada ens trobem un grup de cinc i un altre de dos i com tiren moltes pedres sense avisar, ens esperem una bona estona.

Comencem el primer tram que ja coneixíem de quan no existia el pont.

Comença vertical fins arribar a una canal que es puja caminant, després un altre tram vertical, un altre petita canal i ressalts fins arribar a l'alçada del pont. Aquí tenim dues opcions, pujar fins a l'agulla amb molt bones vistes del pantà d'Oliana o seguir pel pont. Escollim la segona, ja tots hem pujat a l'agulla i no anem molt sobrats de temps.

El pont ens deixa en una paret vertical que ens porta a una feixa per seguir per un altre tram també vertical.

A la sortida ens trobem el camí de baixada, que creuem fins al següent tram de paret on trobem un senyal de prohibit nens. Comença vertical i molt equipat per flanquejar cap a l'esquerra buscant els trossos de paret més macos.

Després d'un dels flanquejos ens trobem amb un pas ben curiós, has de canviar de paret amb tota la timba a sota dels peus ( no recomanat per gent molt petita).

Més trams verticals amb petits desploms i flanquejos amb bones panoràmiques,

fins a una bifurcació, a la dreta la sortida original i a l'esquerra una variant una mica més fàcil.

Agafem el camí de la dreta, més vertical i amb un petit desplom fins a una falsa sortida, on trobem un darrer ressalt que comença desplomat i ens deixa al cim de la cinglera.

La baixada es fa cap a la dreta, per un camí marcat de vermell i equipat amb cable que passa per l'inici del tercer tram i ens porta per una feixa fins a terra.
Ferrada molt recomanable, llarga, amb ambient i molt equipada ( de vegades una mica massa). per nosaltres la més maca de totes les que coneixem amb diferència.

Salut.

Serrat de la Pastereta, via Vilmanbar

2009-10-04T14:32:00.011-04:00

Aquesta setmana toca enllestir un assumpte que l'Albertako i jo tenim pendent de fa un parell de mesos, la via Vilmanbar a la Pastereta.

Comencem d'horeta per tornar a dinar a casa i aquest cop no estem sols a la paret com la darrera vegada, ens acompanyen un parell de cordades a la Havana Club, una a la Funció clorofíl·lica i un altre per la mateixa via que nosaltres. Malgrat tot això hem gaudit d'un matí molt tranquil.

Un cop a peu de via decidim seguir el mateix ordre que l'altre vegada, així que comença l'Albertako, llarg vertical i ben equipat ( uns onze bolts ), jo l'he tornat a trobar bastant "finet".

El segon és per a mi, surt cap a la dreta molt vertical i amb grans forats per seguir recte amunt.

Llarg també ben equipat on per arribar a la reunió hem de flanquejar uns metres a l'esquerra.

El tercer llarg ja és nou per nosaltres. A priori sembla que els seguros allunyin una mica, però quan comences a escalar no ho notes pas. Llarg llarg i equipat, on el tram més vertical el trobem només sortir de la reunió. Se'n va l'Albertako.

La reunió es munta al "bosquet" i el següent llarg surt uns metres més amunt. Comença per un diedre fàcil amb la roca una mica trencada i segueix per una placa amb bona pressa fins al cim.

De fet on arribem és al final de la via i l'inici dels ràpels, el cim de la Pastereta ens queda molts metres cap a l'esquerra. Baixem en tres ràpels i tornem a casa satisfets per la via i per acabar la feina que vam començar el 25 de Juliol.

Salut a tothom.

Homenatge a Bea ( capítol final)

2009-09-27T14:42:00.028-04:00

Un altre cap de setmana sense activitat. A part de ser les festes de "poble", la Mercè, he patit una grip amb febre que no m'ha deixat sortir tot i que havia quedat per anar a Montgrony.
Aprofito per fer la darrera part de l'homenatge a la Bea després de l'operació de Galindó de fa cinc mesos.

Em vaig quedar al Juliol del 2007, iniciació al barranquisme i amb un "Alien" que després es dirà Pau. Evidentment, aquell estiu ens plantegem sortidetas a prop de casa. Primer anem a passar uns dies a Andorra, i aprofitem per fer algunes ferrades com el Tossal Gran d'Aixovall, la Canal de la Mora, la Canal del Grau i la de Racons. I ens quedem amb les ganes del Bony d'Envalira.

Després anem a passar uns dies a Guara, on s'atreveix amb un barranc senzill, la Peonera Inferior, acompanyats del Jordi, la Sandra, el Paco i un antic company.

De tornada a casa anem a fer una visita a Montserrat, al barranc del Clot de Cargol.

Poc després, al Setembre, anem a la Canal Roja o Tres en Ratlla. Aquest cop acompanyats pel Ruben i la Mireia.

Amb les primeres neus cap al Bastiments (2881 mts. ), amb el Jordi, la Sandra, l'Ivan i la Vane. Octubre 2007.

I al Novembre a la cara nord del Cadí, al pic de Comabona (2547 mts.), amb els mateixos companys.

El següent va ser el Costabona ( 2507 mts.), on ja va notar l'excés de pes.

A partir d'aquí sortidetas a muntanyes més petites, Montserrat, Montnegre, Montseny,.....

....fins que surt en Pau, març 2008. Un mes de repòs i torna a la muntanya començant amb la Mola de St. Llorenç, moltes sortides a Montserrat per acompanyar-me a escalar, a Guara a fer barrancs, a els Ports, per Andorra, al Montseny, Collserola, Garraf, .... sempre acompanyats d'en Pau, tret d'algunes escapadetas a escalar a Montserrat, una al Puigmal ( 2910 mts.) acompanyats del Jordi el 22 de Desembre del 2008.

Un parell al Pedraforca ( 2498 mts.), la primera al Febrer i sense cim pel mal estat de la neu i la segona al Març, amb cim i acompanyats del Loren i de l'Espi.

I la setmana següent a la cara nord del Gra de Fajol Gran (2708 mts.).

Pocs dies després passa pel quiròfan i comença una temporada de baixa. Una bona recuperació i la passió per les muntanyes han fet que pugui sortir abans del previst, tot i que encara no està recuperada i té un tema pendent, el de l'escalada.

Salut a tothom i petons per la Bea.

Ferrada de les Agulles Rodones ( IIª part )

2009-09-20T15:31:00.022-04:00

Després de passar un cap de setmana llarg, el de la Diada, i sense gaire activitat tret de petites sortides familiars. Aquest també es presenta sense plans.... Per sort, al final ens podem escapar a la muntanya.

La intenció és que Bea provi d'escalar per veure cóm li respon el peu, però després de ficar-se el peus de gat ho descartem. El següent objectiu és acabar la ferrada que vam començar fa un parell de setmanes, les Agulles Rodones. S'apuntan també el Ruben i el Victor.

Comencem el recorregut on ho vam deixar, pugem a la tercera agulla (el Tetó) per uns graons, flanquegem i tornem a passar a la Torre pel pont on ho vam deixar l'altre vegada.

D'aquí seguim per un tram vertical i ens trobem el pas de l'agulla petita, dos cables que uneixen l'agulla on ens trobem amb el següent tram de paret.

Continuem per la paret fins a trobar un ràpel d'uns 20 mts., amb l'opció de parar-te a la meitat i fer una tirolina de 22 mts. Un cop a terra seguim el camí més evident, amb algun punt blau, que ens porta per la cresta fins que veiem un altre tram equipat. La Roca Llisa. Comença vertical...

...i segueix un flanqueig amb algun tram desplomat....

...fins a un ràpel de 17 mts. ( poso la foto perquè no surto en cap més).

Un cop a terra un altre cop, seguim un corriol fins al camí que puja per la canal i tirem cap avall seguint algun punt blau, fins a trobar, a mà dreta, la següent agulla El Central. Comença flanquejant fins a una petita canal i després vertical i flanqueig desplomat fins al ràpel. Uns 10 mts. abans d'arribar a terra trobo un cable que flanqueja cap a l'esquerra, l'agafo, i esperant a que baixin els companys m'adono que la tempesta que fa estona que sentim s'apropa cap a nosaltres. Indico que baixin fins abaix per sortir el més aviat possible. Jo torno a flanquejar cap al ràpel i a patir un altre cop: ATENCIÓ!!! hi ha un tram de cable mig trencat, aquest pas s'hauria d'assegurar amb corda.

De tornada ens afanyem tot el que podem, això si, fem una paradeta per contemplar el meravellós Arc de Sant Martí que arriba fins a St. Feliu de Guixols.

Al final ens mullem una mica i amb el cotxe fins i tot parem una estona perquè no es veu res per la quantitat d'aigua que cau. Sort que no ens ha enganxat en un altre lloc.

Està clar que haurem de tornar a la "Ferrata Maldita".

Salut.

Roca Gris, via Esparraguera

2009-09-06T14:46:00.014-04:00

Fa més d'un mes que no escalo cap via llarga i ja toca tornar a la feina. Amb l'Albertako escollim la via Esparraguera, ja una clàssica i bastant repetida. La via puja per l'esperó sud, té 185mts. i no passa del V grau, perfecte per comprovar que no se'ns hagi oblidat cap maniobra.

L'aproximació es fa des de la Vinya Nova i pel camí del Torrent del Pont, que passa pel costat mateix de la via. Aquesta comença al costat d'un arbre, uns 10 mts. per sobre del camí.

El primer llarg, de 35 mts., surt a buscar l'esperó, amb una roca una mica "cutre" però molt sanejada pel pas de cordades. Em trobo tres espits ( algun d'ells molt rovellat) i una reunió de dos parabolts una mica allunyats. Es fa be però millor no tibar massa d'algunes presses.

El segon el fa l'Albertako, i és similar però més vertical. 35 mts. on ens trobem un parabolt, dos claus i quatre bolts més. Atenció a la llastra de la dreta sortint de la reunió i a algunes roques més que no sonen gaire be quan les toques.

Al tercer la cosa canvia radicalment, un primer tram fàcil i un mur vertical amb una roca molt bona i grans presses, 25 mts. i quatre parabolts. Per arribar a la reunió s'ha de destrepar uns 3 mts., i es munta al coll amb el següent tram de paret. Li deixo a l'Albertako per que gaudeixi i en surt molt content.

El quart segueix amb una roca inmillorable, 45 mts. amb un primer tram més vertical i molt "disfrutón". I una segona part més tombada fins a la reunió, que es munta abans de passar al següent tram de paret. Sis parabolts.

De la reunió s'han de baixar uns 5 mts. fins a la canal, on comença el cinquè llarg. Uns 15 mts. de flanqueig ascendent a la dreta, amb la roca molt bona i un parabolt, que ens deixa al peu del diedre del darrer llarg.

Un cop aquí tens l' opció de baixar (uns quatre mts. a la dreta et trobes una reunió de la Mickey Mouse amb un sistema de ràpels) o pujar pel sisè llarg, 35 mts. per un diedre fàcil, però net i amb bones posibilitats d'autoprotecció amb friends i tascons. Li fa gracia a l'Albertako i com ja el vaig pujar fa uns anys amb la Bea, no tenim cap conflicte.

La baixada, aprofitant que no hem sentit a ningú escalant per la zona, la fem per la via Urquiza-Olmo amb tres ràpels i per la canal dels pollegons fins al camí. El més ràpid que podem perquè hem sentit forces pedres que queien d'algun isard que estava per la zona.

De tornada a casa, l'Albertako em deixa les seves fotos i em trobo una d'uns companys que no volen sortir a escalar amb mi, tot i que anem a fer vies fàcils. Aprofito per saludar-los i per veure si ens animem ( falta el Loren, que tot i estar més predisposat, no acabem de coincidir).

D'esquerra a dreta: l'Espi, el Julián, el Jose i l'Albertako descansant després d'una sessió bloquera a Targassone.

Salut.

Ferrada de les Agulles Rodones

2009-09-05T13:09:00.015-04:00

Darrerament la Bea es troba molt millor del peu i, tot i que encara no li entren els peus de gat, ja es pot permetre fer alguna grimpada. Per això, cada cop més, em demana per fer alguna sortideta. Aquest dissabte ens escapem cap a la ferrada de les Agulles Rodones. Que tinc entès que és bastant dura i llarga, però et permet abandonar fàcilment.

Per arribar sortim direcció Solius des de la C-65, a l'alçada de la masia Mas Pla, girem a l'esquerra per entrar en una pista. Després a la dreta i a l'esquerra direcció Can Llaurador, on deixem el cotxe un cop passem la masia.

L'aproximació també és molt evident, seguim per la pista cap a les agulles, passem pel costat del menhir de Can Llaurador i arribem a un cartell on ens plantegen què fer......

.....ja que estem aquí anem a veure com està. 25 minuts de pujada i ens trobem els primers graons tallats i sense cable de seguretat, però més amunt sembla que estigui equipat. Ni ens ho pensem, tirem cap amunt. El primer tram es pot escalar fàcilment o pujar cap a la dreta fins a una vira que ens deixarà al començament de l'equipament, un tram curt però molt vertical.

Un cop a dalt ens trobem amb un pont "Himalayo" de 25 mts. que ens passa de l'Agullola a la primera agulla, el Llom.

Aquesta es puja per un tram vertical i flanquejant cap a l'esquerra.....

fins a trobar un altre pont, aquest tibetà i de 9 mts., que ens deixa a la segona agulla, la Torre.

Aquí ens trobem un petit desplom on no t'ho has de pensar gaire i un ràpel de 15 mts. fins a una repisa, on comença un flanqueig tècnic amb passos llargs que et fan suar de valent.

Un altre ràpel, aquest de 14 mts. ens deixa en uns cables al peu d'un altre pont tibetà de 22 mts. que ens porta a la tercera agulla, el Tetó.

Al final del pont ens trobem un camí que baixa, o puja? fins a terra, nosaltres flanquegem cap a la dreta fins un altre pont d'uns 20 mts., que ens torna cap a la Torre.

Un cop aquí i molt a prop de terra, el peu de la Bea ens diu que ja en te prou per avui, així que destrepem i ens preparem uns merescuts entrepans.

Baixem per la canal fins a trobar el peu de la via i d'aquí fins al cotxe pel mateix camí.

De tornada la Bea em proposa tornar d'aquí a pocs dies per seguir on ho hem deixat, així que tindrem una segona part.

De la ferrada haig de dir que és dura com tenia entès i està ben equipada, però de vegades tens la sensació de estar fent el ruc, pujant, baixant, passant a una agulla per tornar un altre cop a la mateixa però una mica més enllà....sembla més un parc d'aventura que una ferrada. Però tot i això val la pena fer-hi una visita (o dues), la Bea i jo segur que hi tornarem i d'aquí a no gaire temps.

Salut a tothom.

St. Llorenç de Munt, sector paret W del Cap de Mort

2009-08-30T15:22:00.010-04:00

Aquesta setmana em truca en Mohawk per proposar-me una sortideta matinal a St. Llorenç. No sóc un gran amant de la zona, de fet, el darrer cop que vaig escalar per aquí em vaig lesionar per una pressa que se'm va trencar, però com fa ja uns anys que no sortim plegats, accepto encantat per la companyia.

El nostre destí és la paret Oest del Cap de Mort, on recentment ha reequipat algunes vies. Ens acompanyen la Bea i en Pau, que se'n van a fer una volta camí de la Mola.

Comencem ben a prop del cotxe, per la via Sopa de Patates V+, una mica "sobada" per estar tan a prop del però amb la roca acceptable.

D'aquí flanquegem i fem un segon llarg per la via Seconds Out ?. En Mohawk tenia entès que voltava pel 6c, però n'hi ha un parell de cantells trencats i la sortida és més difícil del previst, fa el que pot els dos primers bolts per seguir en lliure fins a la reunió. Em comenta que la roca no mata i jo ni em plantejo pujar per aquí.

Després anem a la via Tamango, amb un primer llarg (V+) de diedre i la roca que millora segons vas pujant (equipat amb bolts i un clau).

I un segon que comença amb uns metres verticals (V+), per suavitzar-se fins a la reunió. La roca molt bona tot i que m'he trobat la pols de taladro del recent reequipament. (dos bolts i reunió).

D'aquí dos ràpels fins a terra i en Mohawk prova i treu la veïna Districte Apatxe 6c, que li sembla més aviat 6b+ (recomanable entrar per la via Tamango). I jo, aprofitant la corda, faig la via Roquerols 6a i provo els passos difícils de la Districte Apache. Totes dues amb la roca...bona...si toques el que has de tocar.

Un sector molt a prop del cotxe per fer una sortida ràpida, però s'ha de dir que la roca no és la millor que podem trobar per la zona.

Salut.

Gorges du Llech

2009-08-23T17:51:00.016-04:00

El darrer dia de vacances en Ruben i jo decidim fer una escapadeta. El nostre destí és el sud de França (o nord de Catalunya per alguns) i després d'escollir el pitjor camí, ens presentem al pàrquing a les 3 de la tarda sense dinar. Un cop allà estem a punt de deixar-ho córrer, però després de tants kms. ens sap greu tornar-nos amb les mans buides, així que agafem un tros de pa, ens vestim i cap al Llech

L'aproximació no té pèrdua, seguir la pista cap amunt fins al tercer o quart revolt a la dreta d'on surt un camí molt evident a mà esquerra que en forta baixada ens deixa al riu.

Un cop allà coincidim amb una gent molt maca d'Andorra, el Rafa, la Noe i la Marta i decidim baixar el barranc plegats, nosaltres per aprofitar l'experiència d'en Rafa, que ja l'ha fet 12 vegades i ell per que l'ajudem amb la Noe i la Marta, que malgrat no tenir experiència ho van fer molt be (per cert, esperava els vídeos per fer l'entrada, però com veig que encara no arriben la faig amb el material que tinc). Molts records i a veure si ens tornem a veure a les muntanyes.

Només començar ens trobem el primer ressalt de 5 mts. que es pot rapel·lar o superar amb un salt llarg. Després ens trobem un tobogà de 8 mts. que fem de cap. Tot seguit un ràpel de 13 mts., que es pot fer per també per la cascada o despenjar-se per una corda i fer un tobogà molt vertical. Nosaltres fem un tram de ràpel i ens deixem caure per la corda.

Tot seguit ens trobem un passamà a mà esquerra que t'ofereix tres opcions: seguir el cable fins al riu, agafar el de la dreta i fer un salt d'uns 5 mts. o fer el salt des de sobre la roca, 9 mts., on Maria s'ho va pensar una mica i va acabar saltant agafada de la mà d'en Ruben.

Algun tobogà més i arribem al famós "trencatibias", senyalitzat amb un triangle vermell a la dreta. Es tracta d'un petit tobogà que s'ha de destrepar, poc després ens trobem un pas molt semblant. Un parell de salts més de 5 i 6 mts. i arribem a la rentadora, un tobogà de 5 mts. amb un sortint al final a mà dreta que fa que, si no estàs al lloro, voltegis a la sortida. Un salt o tobogà ( a gust del consumidor) de 5 mts. i la coneguda llançadora: un tobogà d'uns 4 mts. que et llença al buit 7 mts. més.

Després un tobogà que fa una "S" i que si no porta molta aigua és difícil acabar.

I arribem al ràpel més llarg, 15 mts., que els hi va costar una mica a Maria i Noe pel cansanci acumulat, però van fer molt bé demostrant valor i confiança.

Seguidament ens trobem amb un altre tobogà....

...... un altre........i un salt més de 5 mts., fins trobar un cable a l'esquerra que et marca la sortida, perquè els tres pous següents són de propietat privada. Des d'on es pot fer un salt de 15 mts. entre els arbres,al segon pou, sempre que no hi hagi "Gendarmes". Com van fer en Rafa i en Ruben.

Aquí s'acaba el barranc, ens relaxem una estona i comencem el camí de tornada en forta pujada i marcat de blau, que en poc més de mitja horeta ens deixarà al cotxe mateix. Són les vuit del vespre, comença a ploure i no hem menjat res en tot el dia però pugem ben contents i satisfets per haver passat una bona estona al riu, tot i que encara ens falten unes hores de cotxe.

Un barranc molt recomanable on segur tornarem un dia o altre.

Salut a tothom i una abraçada pel Rafa, la Noe i la Maria.

Vacances

2009-08-22T14:04:00.017-04:00

Aquest any les vacances comencen amb un pla inicial, anar a escalar a Gredos, on m'esperaven la Bea i en Pau, i desprès a l'aventura. Li comento a l'Albertako i s'apunta a la primera. No sé perquè però li tinc un apreci especial a aquesta muntanya, potser perquè part de la família és d'allà o potser per ser el primer lloc on em vaig calçar uns peus de gat i em vaig enfilar per una paret.De fet un dels objectius era la "oeste clásica a la Aguja Negra" 300mts. MD, la meva primera escalada. Però maluradament el dia abans de sortir, amb tot ja preparat i el cotxe carregat, em truca la Bea per comentar-me que en Pau porta dos dies amb febre i que a l'endemà tornen cap aquí....."la Aguja Negra" s'haurà d'esperar. Curiosament el dia que tenia previst fer la via, li va caure un llampec a un excursioniste que caminava per Gredos.

Després de passar la grip amb febre tots, i per torns, sortim cap a Andorra amb intenció de fer algunes excursions familiars. Muntem el nostre campament base al càmping Borda d'Ansalonga, que ens agrada perquè té una zona, a l'altre banda del riu, d'acampada lliure on normalment n'hi ha molt poca gent o ningú.

El temps que ens trobem és el típic d'aquestes dates, sol durant el matí i pluja cada dia per les tardes, així que aprofitem els matins per fer les sortides que tenim planejades. Anem al pic Alt de la Capa 2572 mts., el pic dels Llacs 2692 mts. i la Torre de Cabús 2778 mts. ( una mica més enllà), el pic Negre d'Envalira 2825 mts. i els llacs de Tristaina; i ens queda pendent el pic de Cassamanya 2740 mts., el pic de Montmalús i de Ribús 2827 mts. i el Cataperdis 2805 mts. per un altre vegada.

De tots els llocs on anem, ens quedem amb el pic Negre d'Envalira i els seus voltants, el circ de Pessons pel seu ambient d'alta muntanya...

...això sí, un cop passes les instal·lacions de les pistes de Pas de la Casa i tota la merda que et trobes pels seus voltants, ampolles d'aigua, pals d'esquí, encenedors, balises, antiallaus, etc....

Un altre lloc que recomano, inclús per gent que no estigui acostumada a caminar per la muntanya, són els llacs de Tristaina, molt accessibles i dignes d'una visita ( a sota el del mig i el de més amunt i el pic de Tristaina 2878 mts. a la dreta),

on si tens el valor necessari et pots banyar a les seves gèlides aigües.

Hem passat uns dies molt agradables al país veí, però haig de reconèixer que qui ha gaudit de valent ha sigut en Pau, amb les pedres, els rius, els llacs, l' aigua... i corrent amunt i avall pels prats. Només cal veure la cara que fa, amb les seves pedres a les mans, tornant del pic Negre d'Envalira.

A la tornada fem un dia de descans i recollim una mica tot el que dúiem, que no és poca cosa. Després ens aprofitem una mica dels iaios i els hi deixem en Pau per fer una escapadeta la Bea i jo per les muntanyes de Núria.

Fem un bivac al coll de Fontalba i a l'endemà, amb les primeres llums comencem a pujar, primer el cim de la Dou 2459 mts. per seguir fins al Puigmal 2911 mts.

Després anem cap al Puigmal del Segre o Puigmal Petit 2810 mts. per seguir fins al pic de Finestrelles 2744 mts. on fem una paradeta per menjar i recuperar forces. Tot seguit ens dirigim cap al coll d'Eina passant pel pic de Núria 2794 mts., aquí ens separem, la Bea segueix cap al Noufonts 2861 mts. i jo aprofito per pujar al pic d'Eina 2789 mts.

Tot seguit ens trobem arribant al pic de Noufonts, el darrer cim que tenim planejat per avui. A sota la Bea assenyalant el Puigmal, amb tot el camí que hem fet al darrera seu.

Del pic baixem al coll de Noufonts, on volem dormir. Són les 16.00, mengem una mica i mirem el recorregut que ens queda: pic de Noucreus 2799 mts., pic de la Fossa Gegant 2808mts., pics inf. i sup. de la vaca 2826 mts., pic de l'Infern 2835 mts., Bastiments 2883 mts., Gra de Fajol 2712 mts., la carena de la coma de l'Orri fins al Balandrau 2585 mts. i cap a Núria pel refugi de Coma de Vaca. Després de relaxar-nos comencem a notar els efectes del desnivell acumulat, Bea ha forçat una mica massa el peu i li fa mal tot i portar dos parells de sabates per anar canviant, em proposa dormir allà i l'endemà baixar cap a Núria, però si no hem de seguir jo m'estimo més fer un petit esforç i tornar a dormir a casa, que ja portem uns quants dies dormint per terra. Accepta encantada, així que baixem cap a Núria on ella i les bosses agafen el cremallera fins a Queralbs, a mi encara em falta un hora més fins arribar a Fontalba per agafar el cotxe i els 13 kms. de pista per recollir-la a Queralbs.

Sant Jeroni per la Teresina i ...................Tancat per vacances

2009-08-02T14:21:00.014-04:00

Primer cap de setmana d'agost, diumenge m'aixeco ja amb el nom canviat (ara soc en Rodríguez), la Bea i el Pau han sortit cap a Gredos on ens trobarem d'aquí a pocs dies. No tinc "plan " i no he quedat amb ningú així que preparo quatre "trastos" i surto cap a Montserrat sense tenir clar què fer.

Pel camí rumio en les possibilitats que estan a l'abast del meu humil nivell: la canal del Joc de l'Oca, la Tres en Ratlla, la de les Dames, la del Micos,...però quan arribo a la de Sant Jeroni alguna cosa al meu cap fa que s'aturi i pensi en els anys que porto sense trepitjar el punt més alt de la muntanya tot i venir molt sovint a pujar per alguna de les seves extremitats. Ja ho tinc decidit, pujaré a Sant Jeroni per la ferrada Teresina.

Deixo el cotxe a Sta. Cecília per agafar la canal de St. Jeroni i una mica més amunt la del "mejillón" que surt a la dreta i em deixa al peu de la ferrada on recupero una mica l'alè. En aquest punt em passa un...esportista? que venia corrent, equipat amb malles curtes, samarreta de tirants i un cronòmetre. Ens saludem i segueix cap a dalt, jo m'acabo de preparar i començo poc desprès. Als pocs metres m'haig d'aturar per deixar baixar a una parella, que pel material que porten sembla que vinguin de fer esportiva, però un cop ens trobem m'expliquen que han pujat una mica per la canal del "mejillón" i una mica per la Teresina.

Segueixo pujant i de seguida em trobo amb el pas més impressionant de tota la ferrada, un pont de roca seguit d'un flanqueig ascendent amb molt d'ambient, on aprofito per fer-me un autoretrat.

Uns quants metres més amunt em trobo amb un altre parella que molt amablement em deixa passar. Als pocs minuts estic al primer cim, d'aquí es baixa destrepant o es fa un ràpel de 25 mts., jo opto per la primera opció, baixar destrepant pels graons "rancis". Aquesta segona part flanqueja la cara nord per feixes i canals fins a sota mateix del cim, on ens trobem amb el tram més atlètic del recorregut, una xemeneia vertical que ens deixa al mateix Sant Jeroni.

Un cop al cim veig que he trigat menys del previst ( poc més d'un hora i tres quarts des del cotxe) així que toca relaxar-se i gaudir de les fantàstiques panoràmiques. Durant aquesta estona conec uns nois de Madrid que han vingut a passar uns dies per Barcelona, compartim una bona conversa, una mica de menjar i ens fem unes fotos.

Molta sort Edgar, Jorge i Isabel i que passeu unes bones vacances per aquestes terres.

La tornada la faig per la canal de Sant Jeroni fins a Santa Cecília, i me la trobo molt més neta que el darrer cop que vaig passar (potser per les tres bosses de merda que vam recollir la Bea i jo, inclosa una llauna de mandunguilles caducada de molts anys encara per obrir), tot i que he vist alguna llauna de coca cola que avui no tenia ganes d'agafar.

La ferrada l'he trobat tant maca com sempre i l'equipament en prou bon estat tret del tram que flanqueja per la cara nord, on caldria substituir alguna baga i alguna corda deteriorada pel pas dels anys. Molt recomanable per excursionistes amb ganes d'una aventura vertical i per escaladors amb ganes d'una excursió.

Salut a tothom i recordeu que això romandrà tancat per vacances durant uns quants dies.

Molt bon estiu.

Retirada a la Pastereta

2009-07-25T15:45:00.011-04:00

Aquest dissabte quedem l'Albertako i jo per fer una escalada ràpida i tornar a dinar a casa, tots dos tenim compromisos per la tarda. Escollim la via Vilmambar al serrat de la Pastereta, a prop del cotxe i amb ombra tot el matí. Bona elecció, escalem a la fresca i amb una calma poc habitual a la zona.
El primer llarg és el més difícil i el comença el meu company. Es troba amb un llarg vertical i força mantingut, amb passos finets i una mica "de Fe", però molt ben equipat.

El segon llarg surt cap a la dreta, també amb passos verticals però millors presses que l'anterior, per entrar a la reunió amb un petit flanqueig cap a l'esquerra. També ben equipat.

El tercer llarg és per l'Albertako, però quan porta pocs metres sent "la crida de la naturalesa", llavors ens plantegem seguir fins a la següent reunió on hi ha un bosquet, o baixar a terra. Mirem el rellotge i ens adonem que hem trigat més del compte en els dos primers llargs, així que decidim baixar a peu de via.

De tornada al cotxe ja planegem quan hi tornarem a acabar la via, que si no passa res d'extraordinari, seguirà on estava aquest matí.

Bon estiu a aquells que estigueu de vacances i salut a tothom.

Magdalena superior, via 98 Octans

2009-07-18T15:31:00.018-04:00

Dedicada al nostre company Julián que no ens ha pogut acompanyar.
Després d'un parell de setmanes de descans vertical, toca tornar a la feina. Escollim aquesta via perquè en Julián li tenia ganes i no ens ha defraudat gens ni mica.
Comença amb un llarg ben llarg (quasi 50 mts.) i sense pèrdua, només cal anar seguit els parabolts grocs. Al principi bastant tombat i es va redreçant poc a poc a mesura que vas pujant metres. Puja l'Albertako, que vol provar el tercer llarg.

El següent llarg segueix el mateix patró, llarg (també a prop dels 50 mts.), i redreçant-se cada cop més. Aquest em toca a mi.

Aquesta segona tirada és fàcil i està equipada( de color groc), els passos més "finets" els trobem a l'entrada a la reunió ( a sota).

Al tercer llarg la cosa canvia, comença vertical i arriba a desplomar una mica. Com el volia fer l'Albertako jo no hi tinc res a dir, ho prova en lliure però al final s'ha de parar i ajudar-se una mica.

Jo, amb l' avantatge d'anar amb la corda per dalt, ho faig tot en lliure però m'haig de penjar de la corda més d'una i dues vegades perquè em quedo sense "piles".

La darrera tirada és més curta però amb molt d'ambient. Comença sortint de la reunió cap a l'esquerra amb un parell de passos més verticals i amb bona presa( on he pagat els excessos del llarg anterior)...

...per seguir flanquejant cap a l'esquerra una mica més i pujar recte amunt fins al cim, ja més fàcil i amb bones preses.

La baixada es pot fer per la mateixa via(equipada per rapelar) o per la via normal en dos ràpels de 10 i 30 mts. i baixant per les escales de Jacob fins a trobar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

Val la pena fer-hi una visita, la via s'ho mereix. Equipada i fàcil en general amb un tercer llarg on s'ha d'anar amb una mica de piles si es vol encadenar. S'ha d'escollir molt bé el moment per escalar amb tranquil·litat, a nosaltres ens van acompanyar una cordada a la Monpart, un altre a la Magic Line, 2 o 3 a la Badalona, un parell més a l' Opera Prima, un altre a la Free Light i 2 o 3 més que pujaven per la cara sud, tot això al Gorro Frigi, a més d'un altre que venia per la mateixa via que nosaltres i alguna més que pujava a la Magdalena Inferior i a la Gorra Marinera. Comptant també amb tot el soroll que arribava de gentada del Monestir no es pot dir que hagi estat un dia marcat per la tranquilitat i la soledat tot i que ens hem tornat a casa força satisfets.

Salut.

Cap de setmana a Guara

2009-07-12T16:57:00.019-04:00

Ja feia unes setmanes que estava planejada aquesta sortida a la serra de Guara (Osca). Hi anàvem un grup força nombrós però alguns companys no ens han pogut acompanyar per diverses raons (cap problema, si s'ha de tornar s'hi torna, jo m'apunto), al final quedem el Ruben, el Victor i l'Eva, l'Isra i la Lourdes amb una de les figures de l'equip, en Joel (11 mesos) i la Bea i jo amb l'altre figura, en Pau (15 m.).

Fem nit al càmping Mascún (alguns arriben passada l'una de la matinada) i l'endemà, sense presses, sortim a fer el barranc del formiga. L'aproximació ja ens deixa un bon regust de boca amb un tram equipat on s'ha de parar atenció per que la roca polida a ple sol rellisca moltíssim, amb un petit ràpel.

És un barranc força concorregut, sobretot en cap de setmana, així que vigilar l'hora per no trobar aglomeracions. L'aigua hi és pressent durant tota l'estona però a l' època d'estiatge minva bastant. A part d' això es força divertit i et trobes,a petita escala, una mica de tot:

Algun ràpel com aquest que fa l'Isra al primer tram. (mai superen els 10 mts.)...

un tobogan una mica apurat ( hi ha instal·lació per fer ràpel)...

un salt pels més "duros" com el Ruben i l'Isra. Jo vaig fer ràpel per filmar i comprovar la recepció (em vaig quedar amb les ganes) i el Victor i l'Eva al final també van baixar per la corda.

També ens trobem un petit caos on s'ha de cercar el millor camí per passar-hi, una zona molt maca d'estrets i algun sifó ben curiós, com aquest d'aquí sota.

Un barranc senzill i divertit que amb una mica més d'aigua hauria estat perfecte.

L'endemà cedeixo el meu lloc a la Bea i em quedo amb en Pau, per que provi de fer una ferrada amb el Ruben, el Victor i l'Eva, que haurien d' haver fet la tarda abans si no haguéssim trigat més del previst al barranc.

Se'n van a "el espolón de la virgen", l'aproximació comença al mateix Rodellar i s'ha d'anar direcció "fuente del Mascún" al costat del riu del mateix nom que es creua un parell de vegades. Aquesta zona és molt maca simplement per anar a passar uns dies i baixar al riu quan el sol apreta de valent, amb molts llocs per visitar i centenars de vies d'escalada a un costat i l'altre del riu, amb ombra inclosa.

En Pau i jo els acompanyem una estona, fins que el camí comença a pujar massa, aquí decidim baixar al riu a banyar-nos.

Pel que m'han comentat, la ferrada és senzilla però disfrutona, molt ben equipada i amb trams molt verticals com aquest que fa la Bea.

Em comenten que van passar molta calor, sort que de baixada van fer una paradeta al riu. Segurament el millor moment per fer-la és a la tarda, quan el sol comença a baixar, i després d'haver fet un bon barranc.

Enhorabona a tots, però en especial a la Bea per l'operació de fa menys de tres mesos i a la Eva i el Victor per ser la seva primera ferrada.

Salut a tothom.

Homenatge a Bea (2ª part)

2009-07-05T16:12:00.018-04:00

Com aquest cap de setmana hem fet poca cosa, aprofito per fer la segona part de l'homenatge a Bea, que després de dos mesos i mig de l'operació i una bona recuperació ha pogut fer alguna sortideta a la muntanya abans del previst. Com avui, que hem anat a pujar el Matagalls des de St. Marçal, gens malament per ella tot i que ha acabat ben cansada del peu. El camí ens ha deixat un bon regust de boca, pel mig d'aquells boscos d'alzines i envoltats de tempestes que li donaven un aire tenebrós. Per sort la pluja ens ha agafat tornant amb el cotxe però déu ni do com ha plogut per aquesta zona del Vallés.

Continuaré on ho vaig deixar, pel 2006. A sota al cim de l'Almanzor amb un servidor a l'agost.

I després cap a la Galana per tornar a "la plataforma" a buscar el cotxe. Un bon "tute" acompanyats del meu cosí Nanu.

Pocs dies després escalant al Midi D'Ossau l'aresta Peyreget.

A l'Octubre a la via Boy-Roca, a la trompa de l'elefant. Via que m'agradaria tornar a fer (a veure si algú s'anima).

Quan arriba l'hivern li agrada força tocar una mica de neu, al Pic de l'Infern (novembre 2006).

A sota rapelant la Foca, roca que malauradament amb la nova regulació em sembla que ja no es pot escalar (gener del 2007).

Un cap de setmana per Andorra molt guapo, primer baixant per les pistes de Soldeu....

....per després fer un vibac i pujar l'endemà al pic de Salòria (2789mts). Març del 2007.

Un altre vibac la nit de Sant Joan (costum de ja fa uns anys), al coll de Noufonts, 2652 mts. Per fer la cresta de l'Anyeller que vam abandonar pel fort vent que feia.

Iniciació en barranquisme, primer "los oscuros de Balcés", i a la tarda "el gorgonchón", a Guara (possiblement amb en Pau ja voltant per dins seu) i després cap a casa, una bona pallissa (juliol del 2007).

I aquí s'acaba per avui, al final sí que serà una trilogia sense tenir-ho previst. Així em reservo algunes fotos per un altre cap de setmana sense gaire activitat.

Salut a tothom i molts petons per la Bea.

Roca dels corbs, via Puigarnau-Espunyes

2009-06-28T13:05:00.021-04:00

Ja feia un parell de setmanes que no sortia a escalar, així que d'aquesta no podia passar. Parlo amb l'Albertako i es deixa enganyar fàcilment (ja estava predisposat), escollim la roca del corb i una via que ja feia temps que tenia ganes de fer,la Puigarnau-Espunyes.

He agafat la ressenya del blog dels Kutrescaladors, suposo que no els hi farà res. L'aproximació la fem des del monestir cap a la santa cova i agafant el camí de les Aigües, que es deu dir així perquè va al costat de les canonades d'aigües fecals del monestir, amb algun tram trencat i d'on sortia un flaire una mica tòxic. Després per traces de camí s'arriba fins al peu de via amb algunes rascades que abans no tenies.

El primer llarg em toca a mi, s'escala per una placa fàcil amb tres espits fins a una repisa. A l'alçada del primer et trobes un pas on t'ho mires una mica però que es fa molt bé per l'esquerra.

El segon llarg comença amb Ae però l'Albertako ho veu bé i se'n va en lliure i jo, per no ser menys, després faré el mateix. Es puja recte pel diedre fins arribar a la repisa de la segona reunió, un llarg molt maco, ben equipat i amb bona roca tret dels passos d'entrada a la R.

El tercer llarg comença amb un pas delicat, més per la qualitat de la roca que per la dificultat, es flanqueja la repisa cap a l'esquerra i s'encara el desplom, hi ha qui ho fa en lliure, però jo sense cap mena de vergonya, he tret els meus estreps i cap amunt mig en lliure mig en artificial. Llarg molt ben equipat on la roca no dona cap confiança al principi però que millora a mida que vas pujant i endinsant-te a la xemeneia.

El darrer llarg segueix per la xemeneia, al principi bastant ample i còmode...

fins que t'obliga a arrossegar-te una mica per la roca.

Llarg també ben assegurat, amb una roca excel·lent i molt bon ambient, sobretot a l'arribada a la reunió.
Una via molt guapa que mereix una visita i segur que no defraudarà a ningú, l'única pega que li he trobat ha sigut la manca de tranquil·litat, destorbada pels sorolls dels dos helicòpters, tres avionetes, centenars o milers de cotxes de la C-55 i uns quants trens que han passat.

Salut.

Torrent del forat de boixols

2009-06-21T14:22:00.012-04:00

Després de passar una setmana força calorosa i davant la insistència d'en Ruben per anar a fer un barranc, decidim encetar la temporada i escollim un de senzill i divertit, més que res per remullar-nos una mica i no patir gaire.

Anem fins al poble de Boixols, al Pallars Jussà, i ens trobem amb dues possibilitats fer el torrent per l'esquerra del poble o un afluent per la dreta. Ens decidim pel de l'esquerra, sembla més divertit.

Baixem fins al riu i tot i no trobar un gran cabal n'hi ha prou per passar una bona estona. Al primer ressalt que trobem faig un ràpel per comprovar si es pot saltar i després de rumiar-s'ho una mica, en Ruben s'hi llança.

Al principi trobem l'aigua una mica freda però quan ens hi acostumem s'està prou bé. El segon i tercer ressalts els trobem en condicions i no ens ho pensem.

El següent d'important ens dona dues opcions, desgrimpar per on baixa l'aigua si el cabal ens ho permet o agafar el passamà a la dreta i fer un ràpel o un saltet, opció molt més divertida.

Passem per uns petits estrets molt macos i un tram obert amb algun saltet divertit. Fins trobar un ràpel previ al tram més maco de tot el torrent, un passamà a l'esquerra i un ràpel volat d'uns 15 mts. a dins d'una gran sala. Preciós aquest tram, llàstima que se'ns hagin acabat les bateries i no tingui imatges.

Després només cal anar baixant pel riu tranquil·lament fins arribar al pont on pots pujar al camí, fer un ràpel o el salt més gran de tot el recorregut (uns 8 mts.). Només tinc el moment previ al salt del Ruben ( perquè no teníem bateries) i no el se girar, així que ho sento.

Quan hem acabat ens hem trobat amb el Marc i la Sara, una gent molt maca que viuen a la casa que es veu des del pont, antic molí que estan restaurant per convertir de cara a l'any vinent en casa rural, el molí del pont, on segur que ens rebran amb unes cerveses i es podran passar uns dies en un entorn envejable. Molta sort.

I salut a tothom.

Passejada per la fageda d'en Jordà

2009-06-13T16:49:00.025-04:00

Com aquest dissabte anunciaven un dia amb molta calor, la Bea en Pau i el que escriu, hem anat a fer una volta a la fageda d'en Jordà, pensant que a l'ombra es portaria millor aquesta pujada de temperatures. Petit error, perquè tot i estar a l'ombra hem suat de valent.

Un cop allà i mirant els mapes decidim fer una ruta circular que comença pel mig de la fageda, direcció al volcà de Santa Margalida. Per mi aquest ha sigut el lloc més maco, on si tens la sort de no trobar massa gent, pots assaborir la pau i l'harmonia que envolta a aquests paratges.

Un cop surts del bosc la cosa canvia radicalment, et trobes una pista per després agafar una carretera fins a la cooperativa la fageda, que es bordeja per tornar a entrar a dins del bosc direcció a l'església romànica de Sant Miquel de Sacot, diuen que és del segle XI però feia molt bona pinta.

Parem a descansar i beure una mica i em trobo un lloc perfecte per a relaxar l'esquena castigada per una motxilla que es mou.

Seguim cap al volcà de Santa Margalida, en aquest tram passem pel costat de varies cases i xalets que li treuen una mica d'encant a la passejada, que es torna a recuperar al arribar al volcà, on en el seu cor hi ha un prat amb una ermita al mig.
D'aquí baixem cap al pàrquing del volcà passant pel costat d'algunes cases i granges, creuem la carretera i trobem un parell de restaurants, on fem un altre paradeta per repostar.

Al sortir sentim els trons d'una tempesta que deu estar cap a Camprodon i que ens acompanyarà tot el camí fins el cotxe, juntament amb uns mosquits que ens vigilen des de dalt.

El camí segueix per pistes i passa pel volcà del croscat, tallat per l'home i on podem veure curioses formacions volcàniques, per endinsar-se de nou dins la fageda fins on hem deixat el cotxe.

Un camí apte per a tothom, inclús amb nens (si caminen sols millor). Segur que a la tardor la fageda ha d'estar meravellosa, si es fa tota la volta s'han de comptar entre 10 i 12 km. i un desnivell acumulat d'uns 400 mts.

El recorregut està bé, però el que més m'ha agradat amb diferència ha sigut la fageda on de debò recomano fer-hi una visita.

Felicitats per la Bea que, tot i acabar amb el peu ben cansat, ha aguantat com una campiona. Com dirien els Gigatron, aquesta noia es "dura de verdaaaaaad".

Salut a tots.

Ven suri ven, via Cerdà-Riera

2009-06-07T13:55:00.031-04:00

Ja fa uns anys que vaig tenir la sort de pujar per aquesta via amb en Mohawk i és d'aquelles que tard o d'hora hi tornes. Aquest cop el meu company és l'Albertako, que no ha pujat mai per aquí.

Quan arriba el moment de repartir els llargs m'ho faig per que no em toqui el tercer, més que res perquè ja l'he fet de primer, així que comença l'Albertako.

Aquest llarg comença amb uns primers metres verticals que es van tombant a mida que es flanqueja cap a l'esquerra per a arribar al tercer arbre, on es munta la reunió. No hi ha res però amb un tascó mitjà i una baga es passa bé.
El segon llarg impressiona força, una entrada vertical per anar a buscar una fissura-llavi que no es deixa fins a la reunió. Llarg equipat amb un buril, un spit i molts claus vells.

El següent llarg li toca a l'Albertako, però quan arriba a la reunió no es veu amb ànims per tirar de primer, no s'ha trobat còmode.

Faig el que puc per escaquejar-me però no tinc èxit i em preparo per començar. El llarg segueix la fissura-llavi flanquejant cap a l'esquerra (això era el que no li feia gràcia al meu company) fins arribar al peu d'un diedre on es munta la 3ª reunió. Aquest llarg també està molt equipat amb claus vells.

El darrer llarg ha sigut per l'Albertako que ho ha fet molt bé tot i que es un llarg una mica curiós. Comença amb un diedre vertical fins agafar una arrel i des d'aquí es segueix mig escalant mig pujant per les branques i arrels, amb molt ambient, fins al peu d'una petita xemeneia que et deixa en el coll entre la Palangana i la Ven suri ven.

D'aquí fins al cim només falta un petita grimpada que hem fet per torns, la baixada la fem per la canal entre la Ven suri ven i l'agulla dels espeòlegs. Tot i que es pot fer un ràpel des del cim i enganxar amb els de la canal de la Figuereta fins al peu de via, bona opció per deixar les motxilles pensant en el quart llarg.

Salut.

Passejada pel Collserola

2009-06-01T16:05:00.008-04:00

Un altre cap de setmana sense sortir a escalar, sort que ja m'ho prenc amb resignació. En principi havia quedat amb l'albertako , però un mal de queixal li ha fet pensar-s'ho una mica.

Finalment, com Bea ja es troba molt millor de la seva operació, s'ha animat a fer una volta pel Collserola, uns set Kms. que no està gens malament per fer només un mes i mig. Hem pujat per la vall de Can Masdeu, casa okupa on fan diverses activitats, fins al coll de la Ventosa on després de la pujadeta a ple sol amb 12 Kg. + accessoris he tingut que deixar part de la càrrega.

Aquí en Pau s'ha animat a caminar un parell de Kms. mossegant el terra més d'una vegada, per deixar-me respirar una mica. Al arribar al camí que porta cap al turó de Roquetes hem parat a beure i menjar una mica. Després de repostar, cap avall per la carretera de Torre Baró, alguns fent una migdiada ben merescuda i d'altres carregant un pes mort.

Salut a tothom.

Canal de les Dames i el Frare d'abaix

2009-05-24T10:02:00.028-04:00

Aquest cap de setmana de poc no em passa el mateix de fa un parell de setmanes; em vaig quedar sense sortir per no trobar a ningú per anar a fer una grimpadeta.

Finalment l'albertako , tot i portar tres setmanes arrossegant una molèstia a un dit d'una mà, es decideix a sortir (ja no aguanta més sense trepitjar la roca).

Per no forçar massa el dit i ja que no ha fet mai cap ferrada, decidim anar a la canal de les Dames, que consta de tres ressalts equipats. A sota al primer tram, on ens trobem uns graons xafats, no sé si per quelcom roc que ha caigut o per alguna mena de protesta d'algú de Greenpeace. La veritat es que ho fa una mica més divertit.

Ens trobem uns petits ressalta més i de seguida el segon tram. Primer equipat amb una cadena i després amb pedres sikades a la paret, com si estiguessis al rocòdrom ( a ver si algún día te animas eh, Julián).

Tot seguit un tram caminant on comencem a suar pel dia tan xafogós que fa. De sobte comença a ploure i ens refresca una mica, però no dura gaire i fa que encara n'hi hagi més humitat.

Mullats de suor arribem al tercer tram, on també comença amb unes cadenes per agafar uns graons que pugen per un petit extraplom.

Un cop a dalt ens trobem amb una festa que tenien muntada unes formigues amb un troç de sargantana o de serp. Sense molestar seguim el nostre camí.

Per sortir de la canal ens resta un darrer tram molt ben equipat amb cable i una mica relliscós, que ens fa arribar ben xops al camí de tornada.

De baixada agafem el camí del clot de la Mònica i com a l'albertako el dit no li ha molestat més del compte fem una paradeta a "el más bello pasaje de IV grado de Montserrat" segons l'Antonio García Picazo, que es troba a l'agulla del Frare d'abaix. La via es pot fer en un llarg, però decidim muntar la reunió per fer alguna foto.

El primer llarg és una grimpada per la canal entre les dues rocas i una mica de l'aresta del serrat d'en Muntaner ( la roca de la dreta), no hi trobem res, però es pot ficar algun friend. La reunió és fa sobre dos burils en força bon estat.

La sortida de la reunió té la gràcia de la via, t'has de passar a l'altre roca i començar a flanquejar cap a l'esquerra fins que l'agulla s'ajeu una mica i d'aquí, amunt fins el cim. Només trobem una cinta en un pont de roca però es pot posar algun més, portar cordinos. A sota l'albertako esperant a que parés de ploure i bufar l'aire amb el que la muntanya s'ha defensat.

Per baixar fem un ràpel fins a la feixa i desgrimpem pel camí més fàcil. Realment val la pena una visita després d'alguna altre escalada per la zona.

Salut.

La Momieta i els Flautats

2009-05-16T16:07:00.002-04:00

Aquest dissabte quedem en Ruben y un servidor per anar a escalar a Montserrat, com ja fa més de dos anys que no trepitjo aquesta zona i ell no hi a estat mai decidim anar a Sant Benet per comprovar si les roques segueixen al mateix lloc.
En Ruben vol provar de fer de primer i jo no es que estigui en molt bona forma, així que escollim una via fàcil: la normal a la Momieta

El primer llarg comença amb un flanqueig ascendent cap a la dreta per una mena de llavi molt fàcil, tret dels dos "pasets" per arribar a la reunió, al llarg trobem quatre bolts. A sota en Ruben arribant a la reunió (no li ha fet gens de gràcia això d'escalar de costat).

El segon llarg comença sortint de la reunió cap a la dreta amb uns primers metres més verticals fins arribar al primer segur, a partir d'aquí escalem cap a l'esquerra per anar a buscar el diedre que ens queda per sobre. Aquest llarg se'l curra Ruben molt bé (és el seu primer llarg de primer), felicitats. Aquí trobem un bolt, un pont de roca i dos bolts més. Va bé portar un friend mitjà per protegir la sortida de la reunió en uns forats. A sota Ruben en acció

La segona reunió la muntem a sota del diedre, però es pot anar uns metres més amunt a una bauma molt còmode. Aquest llarg em toca a mi, surto de la reunió a l'esquerra, per anar a buscar el diedre i em trobo un burí, que pel seu aspecte, segur que ha caducat. Ocasió perfecte per estrenar el meu nou friend (a sota). A la resta del llarg em trobo dos bolts, però es protegeix bé amb bagues sabineres. Reunió a la sabina més gran.

El darrer llarg és només un tràmit per arribar al cim, l'últim tram del diedre on trobem un parabolt. A sota Ruben en aquest llarg.

Un cop al cim no puc dir que hàgim gaudit de la tranquil·litat que trobem a d'altres racons de Montserrat, hem sentit uns nois, que pels càntics, semblaven militars.
Per baixar només s'han de fer un parell de ràpels, però quan veus l' instal·lació t'ho mires una mica. Un parell de metres més avall et trobes un altre, no sé si més sòlida, però sí més moderna.

Un cop a terra i veient que encara és d'hora, anem a fer la travessia dels quatre flautats superiors, que ara, mirant la ressenya m'adono que ens vam deixar l'últim, la cadireta del diable.Hi tornarem un altre dia. A la primera agulla s'arriba sense problemes i per baixar es pot destrepar(delicat) o rapel·lar i tot seguit escalar la segona agulla( a sota).

Per arribar a la tercera agulla s'ha de baixar una mica i passar a l'altre agulla amb tota la timba a sota dels peus, un pas més impressionant que difícil.

I aquí ens vam quedar pensant que ja havíem fet les quatre agulles i que la de més avall era la puntxa. Segur que hi tornaré, el pas ha de ser molt maco i espectacular.

Salut a tothom.

Buscant la pastora

2009-05-03T14:49:00.005-04:00

Ahir dissabte em vaig poder escapar una mica a la muntanya. El plan era anar a la roca de St. Cugat, a fer la via territori Dakota.

En un principi hi anàvem un equip força nombrós, però alhora de la veritat només es van decidir l'albertako i en fish mentre que el Juli, en Ruben i en Joan van canviar de plans.

Jo em portava molt content la darrera adquisició, un camalot del num. 3 (a sota) que em va tocar la setmana passada a la competició de boudler de Bufalà, tot i que ni tan sols vaig participar.

Per la via no calia, però em feia il·lusió ficar-ho en qualsevol fissura. L'arbertako també es va dur el seu alien aconseguit de la mateixa manera (ell si que va participar).

Per arribar a la via deixem el cotxe al clot de la Mònica, pugem fins al camí de les Artigues i agafem la canal del Llaures, molt mullada per les pluges del dia anterior. Desprès del segon ressalt equipat, surt un camí a l'esquerra que et puja entre l'agulla de St. Martí i la dels col·leccionistes, i et porta a la cara O. de la roca de St. Cugat, el nostre objectiu.

No se com, però em vaig saltar aquest desviament que està senyalitzat amb un parell de fites. En arribar a la cara E. de la roca i veure les vies Rata Morta i Barat Dur m'adono que l'he cagat i tornar a baixar amb tot mullat no ens fa gens de gràcia a cap dels tres, així que seguim recte amunt per intentar passar per la cara N. de la Doble i baixar per la canal que hauríem d'haber agafat de pujada. Trobo el camí, però com no estic del tot segur fem un canvi de plans i anem a fer una ullada al sur de Gorros. En arribar, trobem vies massa "enrampades" i moltes cordades, així que un altre cop canvi de plans i decidim buscar la pastora de la serra, que ens han dit que viu per aquestes muntanyes.

Després de fer unes quantes voltes l'únic que trobem és una paella una mica deteriorada que, segur que ha de ser de la pastora, l'agafem i la baixem a les escombreries.

De baixada vam provar l'altre camí i arribem al peu de via, però ja son les 14.00 i els companys volen tornar d'hora per veure el partit (es curiós un és del Barça i l'altre del Madrid). Així que cap avall lluitant amb els esbarzers.

Un dia curiós, sense via i sense trobar a la pastora però amb un bon gust de boca. Potser per la cervesa que ens vam fotre en arribar al Bruc.

NOTA: si algú veu a la pastora, que es posi en contacte amb mi. Gràcies i salut.

Ánimo Bea, lo peor ya ha pasado

2009-04-30T09:07:00.010-04:00

Ja fa un parell de setmanes que no faig cap sortida (tret d'alguna escapadeta al Collserola amb en Pau). La veritat és que estem prou enfeinats amb la recent operació de galindó (juanete) que li han fet a la Bea. Operació curiosa on et serren l'os amb una radial, et trenquen el dit gros per escurçar-lo una mica i te'l tornen a enganxar amb una grapa; m'imagino que gens agradable.

Amb aquesta entrada li vull rendir una mena d'homenatge per què, en aquests moments un pèl complicats, s'enrecordi de tots aquells bons moments que hem passat plegats a la muntanya durant tots aquest anys.

Aquí us deixo alguns d'aquest bons moments. A dalt al coll du Peyreget desprès de pujar al petit pic du Midi per l'aresta Peyreget a l'agost del 2006. A sota posta de sol i vivac al cim de l'Almanzor, agost del 2000.

A sota, escalant la via Gran Diedro al Gran Galayo (Gredos), agost del 99.

Aquí la tenim picant amb el burilador obrint una via, que va quedar a mitges (potser algun dia hi tornarem per acabar la feina) en un tram de paret que vam trobar a prop de St. Quirze Safaja, tardor del 2003.

Jugant amb un corb al coll d'Horcados rojos, Picos d'Europa, anant cap al refugi Vega d'Urriellu per escalar el "Picu" per la Directa de los Martínez. Agost del 2004.

Caminant cap al Teide al febrer del 2005, una part del viatge de nuvis.

Segona part del viatge: Gredos a l'hivern, lloc magnífic i salvatge on m'agradaria tornar. A sota al circ de Gredos, amb la Laguna Grande al darrere, los Tres Hermanitos al terç esquerre, el Cuchillar de las Navajas al centre i l'Almanzor a la seva dreta.

Dia de patiment a l'Anglada-Brull a Tivissa, amb en Mohawk. Per un error al darrer llarg, vam pujar per la "directa iugoslava", agost del 2005.

Directa Iugoslava: de la segona reunió pujar recte a buscar un espit flanquejar el sostre per la dreta i pujar per l'aresta cap amunt, no recordo que hi hagués res més. Es podien ficar peces, però em sembla que no hi dúiem res.

A sota a l'esquerre escalant de primera a la via Cap Passarell a Montanisell i a la dreta a la canal del cristall, que va fer a "cara de perro"(perqué es va voler quedar una estona més al sac, quan va sonar el despertador per marxar) per esperar-nos a dalt a mi i un antic company, que estàvem a la canal de l'Ordiguer. Desembre del 2005 i Maig del 2006.

Com veig que això s'està allargant més del que tenia previst i encara tinc unes quantes fotos més, ho deixarem per ara i faré una segona part d'aquí a uns dies o qui sap potser una tercera, que em sembla que les trilogies estan més de moda.

Salut a tothom.

Els estalvis del Porró, via Pell Roja

2009-04-13T15:37:00.012-04:00

Finalment la pluja es pren un descans el darrer dia de setmana santa i ens deixa fer una sortida,tot i que curta per no trobar massa tràfic de tornada. Bea ho agraeix força, al dia següent ingressa a l'hospital per una operació del peu i s'estarà, com a mínim, tres mesos sense trepitjar la muntanya. A l'equip s'afegeixen l'albertako i el Ruben.

Ens decidim per anar a la Plantació, així caminem una mica i fem fons, i escollim una via curteta, un parell de llargs. La Pell Roja als Estalvis de Porró.

Després de tres quarts d'hora ben bons de contínua pujada arribem al peu de via.

La via comença amb uns primers metres una mica més complicats i després es deixar fer,
albertako, que ha començat, s'ho ha curra molt bé, evita un parell de metres mullats de la fissura,
per la dreta.

El segon llarg comença amb un primer pas una mica més difícil i de seguida es converteix en una agradable escalada de IV, amb la roca un pèl delicada al darrer tram.

Un cop al cim, ens relaxem una mica amb la tranquil·litat que envolta a aquest lloc i ens preparem per una baixada que no resulta ser gens còmode.

Comencem baixant per la canal entre el porró i els estalvis de porró però està massa selvàtica i acabem baixant per la roca amb els peus plens de fang i amb alguna relliscada amb danys materials per algú.

Salut a tothom.

Passejada pel Collserola

2009-04-12T13:38:00.002-04:00

Avui diumenge, com el temps seguia inestable, la Bea en Pau i jo hem decidit fer una volta ben a prop de casa: la serralada del Collserola.
Hem pujat fins al castell de Torre Baró , on per cert hi ha algunes vies obertes als anys 70 i 80. L'equipament està molt deteriorat i m'imagino que fa molts anys que ningú no s'enfila per aquests murs.

La foto és antiga, però avui la llum no ajudava per fer una foto maca. Després hem anat cap al barri de Torre Baró bordejant el turó de Roquetes i hem agafat la antiga carretera alta de Roquetes (ara és una pista tallada al tràfic) . En aquest tram en Pau, cansat de tant caminar, decideix fer un descanset.

Després d'aquesta migdiada ens hem hagut d'afanyar perquè ha començat a ploure una mica. Hem agafat el camí més curt, pel coll de la ventosa, on em pogut veure els efectes del vent que va fer fa unes setmanes.

Tot seguit hem agafat el camí de la font de Santa Eulàlia, lloc molt maco per fer una paradeta per descansar, però avui no tenim temps, cada cop comença a ploure més. Un parell de fotos i cap avall.

Demà sembla que farà millor temps, a veure si podem sortir a escalar una mica. Salut.

Semana Santa

2009-04-10T07:29:00.002-04:00

Para semana santa buen tiempo, sol y playa( ¿no hay mucha gente que se va a levante?). Pues nosotros decidimos ir a els Ports, que no queda muy lejos El jueves día 9 tenían que salir Bea, Ruben y Pau por la mañana para ir preparando las tiendas y el campamento. Yo iría por la tarde, después de currar y con toda la caravana. Al día siguiente se nos uniría albertako. La idea era escalar y hacer algún barranco, pero viendo las predicciones del tiempo decidimos
aplazarlo por si estaban en lo cierto.

El viernes día 10 nos encontramos con este panorama, tristes por no poder salir a la montaña pero contentos de no haber hecho un montón de Kms. para encontrarnos con este panorama.

A ver si el tiempo nos da una tregua y podemos hacer alguna salidita.