L'Ànec, via Aresta Brucs

Aquesta setmana li toca a la Bea, que amb les bones temperatures que està fent, te ganes d'escalar.
La primera idea és anar a la via Lo Somni de St. Joan al Bisbe però després recordo haver vist que aquest mes han publicat les vies blaves a Desnivel, i no em fa gracia trobar-me a molta gent.
La següent opció és la GEDE al Sentinella però la Bea em recorda que durant els darrers 30 mesos tan sols ha fet cinc vies...tot i que sembla prou assequible del que es tracta és que la Bea gaudeixi.
Al final ens decidim per aquesta agradable grimpada al sol, que avui s'ha quedat tímidament amagat darrere d'uns núvols.

L'aproximació des de Can Maçana, on ens ha costat una barbaritat deixar el cotxe, que d'altre banda tampoc ha quedat gaire be. El camí el fem fins al refugi Vicenç Barbe i per la Canal Ample fins al Coll d'Agulles, durant el trajecte ens creuem amb més de 100 "individus" entre persones, nens, i una bona tanda de gossos (uns 25 en tot el dia).

El primer llarg és una grimpada molt senzilla que et deixa a una repisa. Només hi ha un parabolt molt nou i que no es veu fins que estàs a sobre, a set mts. de la reunió, però cap a la meitat del llarg es pot ficar un micro a una llastra que ens queda a la dreta.

Nosaltres muntem a un bolt i una reunió de dos espits amb cadena, a l'inici de la repisa. Caminem uns metres fins al següent llarg i muntem un altre de dos bolts. Aquí ens sobta veure una cabra mirant-se l'Ou de Colom, amb la gentada que volta per la zona i els gossos.

El segon llarg ja et fa escalar una mica, però no gaire. Comença una mica més dret amb bones presses per tombar-se als pocs metres i arribar al cim després d'un petit ressalt vertical de dos metres. Equipat amb cinc bolts.

Un cop al cim confirmo les meves sospites i veig com arriba una cordada al Bisbe per Lo somni de St. Joan, a més de les dues de la Sense Nom i el Ruben amb el seu "sogre" que han anat a fer la Cajoleta i la Salamandra.

La baixada es fa en un ràpel de 20 mts. cap al nord, fins a la canal que ens portarà a peu de via.

Una escalada senzilla però recomanable, que es pot combinar amb moltres altres per la zona.

Salut.

Agulla Gran del Pas del Príncep, via Guasch-Santacana o GEDE

Entre setmana em truca en Mohawk per propossar-me una via i jo, com sempre, accepto encantat. L'Albertako tampoc s'ho pensa gaire i tots tres anem cap a l'Agulla Gran del Pas del Príncep.

Per l'aproximació dubtem entre el camí d'Agulles i Frares, la cara nord fins a Coll de Porc o per la cara Sud. Al final deixem el cotxe al pàrquing del Vermell de Xincarró i anem a buscar el Clot del Tambor, passant per la Cova de l'Arcada i arribant al camí que ve d'Agulles. Uns metres a l'esquerra trobem l'agulla.

Per començar el primer llarg és millor pujar al pedestal de roca i muntar la reunió de burils que està a l'altre banda de la sabina, així s'encara millor. Comença l'Albertako recte amunt i sense cap mirament fins a la bauma. Després se'n va en Mohawk, que troba uns passets més fins del previst. Tot seguit hi pujo jo, un parabolt, un parell d'espits amb xapa de buril i quan la cosa es posa més txunga flanquejo uns metres a l'esquerra, on em trobo un altre buril, un bolt i enganxo la línia per on han pujat els meus companys. Un altre bolt i un parell de burils més. Crec que molt més lògic pensant en l'any 1956.

Un cop a la bauma fem un canvi de reunió i la muntem uns metres a l'esquerra, ja fora i a sota del següent llarg.

Aquest segon llarg diuen que és el més potent de la via, el comença en Mohawk en lliure, però al final acaba fent algun A0. La qualitat de les assegurances no acaba de donar la confiança com per forçar. Surt per la dreta de la R bis i va a buscar una fissura cega una mica cap a l'esquerra. Curt, molt vertical i equipat amb dos o tres bolts i molts burils vells.

A partir d'aquí comença a bufar un fort vent que ens deixa gelats i ens acompanyarà la resta de l'escalada.

El tercer llarg des de la reunió té molt bona pinta, segueix la fissura cega fins a sota d'un desplom, on es munta la reunió. Vertical i equipat amb molts burils vells. Mirant-me'l des de la R penso, en silenci, d'anar-hi, però quan en Mohawk es prepara ni l'Albertako ni jo diem res... opció encertada, resulta ser més fi del que semblava.

El quart llarg surt en desplom amb grans presses per girar cap a la dreta evitant un altre desplom. També molt fi i equipat amb molts burils vells. S'en va en Mohawk molt be en lliure tot i rasca que fot.
Del cinquè i últim llarg el que més recordo són el fred i les ganes d' arribar al cim. Vertical i de passos fins, equipat també amb molts burils vells.


Al cim fem reunió a tres burils en bon estat d'una via que puja per la cara nord-est, la Reina de la Noche i ràpidament anem a buscar el ràpel. Com avui no he col·laborat gaire me'n vaig jo, desgrimpo una mica cap a l'oest, flanquejo cap al nord i a tres metres de la reunió recordo que avui no porto els grampons, el gel que hi ha per arribar al ràpel em fa una mica de yu-yu. Així que deixo que en Mohawk acabi la feina.

Un ràpel de 50 mts. ens deixa a terra i ràpidament anem a buscar una mica de sol ja més arrecerats del vent.
Via clàssica i amb bons comentaris que a mi no m'ha acabat de convèncer. Altres punts de vista aquí i aquí.

Salut a tothom.

Collbató, els Graus- Sector Pell Roja

Diumenge, la Bea, el Pau, l'Albertako, la Helen i jo, ens apropem a la zona de Collbató per fer uns totxos al sector Pell Roja. No portem cap mapa de la situació confiant que ho trobarem fàcilment, i ho paguem fent una volta per diversos sectors, el jardinet, placa del Gandhi, placa de la Poma, roca dels Sioux, totxo de l'Oskar, totxo de l'Estel,...

Desprès de molts dubtes decidim anar a aquest ultim, que sense saber quin és, ens ha cridat l'atenció. I per casualitats de la vida resulta que està just al costat del sector que busquem.
Ens preparem i quan m'estic mirant la via Qui no plora no mama V/V+, veig que l'Albertako es comença a enfilar per la Seminolas 6a, a la placa de l'Indi.

Seguim per la Pytecus 6a+, a la seva esquerra i molt similar, placa vertical i un petit tram desplomat amb bones presses i algun forat

Més a l'esquerra trobem El Clan 6b+, amb un pas tècnic a l'entrada i una mica més desplomada.

Un petit descans i en Pau s'enfila pels primers metres de la Cigronet IV al totxo Tranquil, sense ajuda però amb protecció.

D'ençà que hem arribat l'Albertako es mira la via Borinot Ensopit 6c al totxo altiu, per on acaba pujant sense cap mena de problema ( ara si que no entenc res, fa uns dies baixa d'un IV+ i avui puja tranquil·lament per un 6c). Em comenta que a mitja via es troba una llastra sikada que no sona gens be.

Jo, evidentment, ni la provo. Reconec que està fora del meu abast i acabo la feina que el Pau ha començat amb la Cigronet, que per cert em deixa un mal regust de boca.

Zona interessant amb moltes vies, ben equipades i totes les orientacions, on segur que l'Albertako hi tornarà.
Satut.